La Vall d'Albaida és vinya. Quatre motius per a fotografiar-la

per Vicultura, Xavier Mollà, fotògraf

Cultura

Raïm de taula a Sant Pere d’Albaida.
Raïm de taula a Sant Pere d’Albaida. | Xavier Mollà

Si entrem a la Vall d’Albaida per llevant, des de la comarca de la Safor, arribem a Terrateig, Benicolet, Llutxent, Pinet i Montitxelvo, i comencem a trobar-nos amb conreus de vinya, en aquest cas de la varietat moscatell d’Alexandria, majoritàriament. Raïm de taula, però també per a l’elaboració de la pansa, que fins a la dècada dels cinquanta del segle passat va suposar un dels principals negocis per a aquesta part oriental de la comarca. També hi trobem els riuraus, unes peculiars construccions arquitectòniques on s’escaldava i s’assecava el raïm per aconseguir l’apreciat fruit sec que s’exportava a l’estranger. Ara, pràcticament desaparegut aquest mitjà productiu i econòmic, podem gaudir del procés d’elaboració de la pansa als mesos d’agost i setembre gràcies a uns grups de persones que han recuperat aquests procediments perquè el públic en general puga conèixer-ne tot el procés.

A mesura que avancem i ens fiquem al bell mig de la vall, apareix el raïm de taula amb diverses varietats, tant de blanc com de negre, que ens endolceix els paladars en les llargues sobretaules d’estiu. El raïm de taula, hui en dia, encara és una de les primeres produccions de l’economia agrícola d’aquests pobles de la Vall d’Albaida: Quatretonda, Benigànim, la Pobla del Duc, Castelló de Rugat, Montaverner i Alfarrasí. També a l’Olleria i Aielo de Malferit, un poc més al nord. I a Bufali, el Palomar i Bèlgida, i els pobles riberencs de l’embassament de Bellús, com ara Guadasséquies, Sempere, Benissuera i Bellús, però també els pobles de l’ombria del Benicadell fan raïm de taula com Rugat, Salem, el Ràfol de Salem, Aielo de Rugat, Beniatjar, Otos, Carrícola i Atzeneta d’Albaida.

Vinya a la tardor. Camí Reial de Gandia. Al fons, la Mariola nevada. Foto: Xavier Mollà

Ací, la vall s’eixampla. Albaida (en àrab al-Bayda, «la blanca»), que dona el nom al riu i a la comarca, amb la seua pedania de l’Aljorf, i dos pobles veïns, Benissoda i Agullent, també conreen la vinya. Pobles que es caracteritzen per la seua economia productiva agrícola, però també, i molt important, per la industrial.

Arribem als pobles més occidentals de la comarca. Primer ens trobem Ontinyent, capital de la comarca, ciutat industrial, principalment tèxtil, però amb tradició agrícola des de fa molts anys. A les enciclopèdies dels anys 40 del segle passat ens podíem trobar la definició «Onteniente: ciudad que se caracteriza por sus alcoholes». I no és casualitat perquè Ontinyent comptava amb almenys quatre fàbriques d’alcohol elaborat amb l’orútjol. Ens podem imaginar la quantitat de raïm que es podia recollir per aquestes produccions? L’Olleria també ha estat un poble que s’ha caracteritzat per l’elaboració d’alcohols, fins i tot en l’actualitat. Anant en direcció a ponent, a la part sud, ens trobem Bocairent, amb bones extensions de vinya a la falda de la serra Mariola, i a l’altra part de la serra de l’Ombria està Fontanars dels Alforins, el poble més occidental de la comarca. Aquesta darrera població és, ara com ara, on més vinya es conrea per a l’elaboració de vi en tota la comarca. A l’altiplà de Fontanars, any rere any, anem veient com cada vegada més bancals planten vinya dedicada exclusivament a l’elaboració de vi.

Verema a la matinada. Els Alforins. Foto: Xavier Mollà

Fa ja quasi 30 anys, una sèrie de cellers van decidir no vendre gran part de la seua producció a les cooperatives per elaborar vi a granel, o bé a altres zones vinícoles, i dedicar-se, per contra, a fer un producte de qualitat que cada vegada està més introduït als mercats estatals i internacionals. A més a més, recuperant varietats antigues, com ara l’ull de perdiu, el mandó, el marco, etc., volen introduir la personalitat pròpia d’aquest territori al seu vi. Una personalitat aquesta que intente reflectir en la meua fotografia.

Els 34 pobles de la Vall d’Albaida conformen un territori marcat pel conreu de la vinya. Cal imaginar la desfeta social i econòmica que es va produir en aquestes terres en l’anomenat ‘any deu’. La fil·loxera, allà pel 1910, va entrar amb tota la força arrasant les plantacions de vinya de tota la comarca. La major part de la població va haver d’emigrar a altres zones, fins i tot a l’estranger, per buscar treball, car ací es morien de fam. Empresaris agrícoles van crear fàbriques tèxtils i d’altra mena per tal d’ocupar una gran quantitat de jornalers que s’havien quedat sense feina a causa de l’epidèmia de la vinya.

Garnatxa tintorera a la plana dels Alforins. Foto: Xavier Mollà

La comarca de la Vall d’Albaida és un paisatge de vinya. Aquest territori, dins de les comarques centrals del País Valencià, possiblement siga un dels més variats paisatgísticament parlant. Entres per on entres a la vall i siga l’estació climatològica que siga et rodegen planes i barrancs la ‘marca principal’ dels quals és el conreu de la vinya, a més d’altres conreus com cereals, fruiters i oliveres.

Trobe necessari fer aquest avanç històric, social i geogràfic per poder explicar la meua fotografia dins del meu territori. Viatge sovint per tot arreu i fotografie allò que veig per mostrar-ho a la gent, però la Vall d’Albaida, la meua terra natal i on visc ara, la vull retratar quasi setmanalment. És per això que necessite ser coneixedor de què ha estat en la història i del que és en l’actualitat, per tal que el meu discurs siga com més profund millor. No em val fer una fotografia i ja està. Per poder explicar a la gent alguna història, he de saber necessàriament sobre ella. Fotografie per a alguns cellers i açò fa que complete la meua visió perquè, a més del paisatge, entra en joc el paisanatge quan coneixes les persones que el formen i el transformen. Tota aquesta informació ha d’estar reflectida en les fotografies que faig.

I açò va de gustos.

La tardor, si ha estat poc plujosa i no molt freda, ens ofereix una paleta de grocs, rojos, ocres i marrons a mesura que van avançant els dies des d’octubre fins a desembre. Veus els bancals, que van revelant-te les varietals de la vinya a través dels seus colors, amb una paleta extraordinària. M'agrada acostar-me a finals d’octubre a les fulles de la garnatxa tintorera del Pla de Mallaura, als Alforins, o veure tota la varietat de vinya ja veremada quan ve el fred i alguna serra ja s’ha enfarinat de neu quan faig un passeig pel Camí Reial de Gandia. Enquadres ‘obligats’ per als amants de la fotografia i de la pintura, colors que ens estan demanant que els fotografiem... «Vine que de hui no pot passar, vine que canviaré el meu color ben aviat», però al cap de tres dies tornaré perquè la gamma cromàtica ha tornat a mudar.

Vinya nevada als Alforins. Foto: Xavier Mollà

I arriba l’hivern. Els nostres majors diuen que a l’hivern tot està mort, però, si neva, encara millor perquè ‘ho mata tot’. El sol no arriba a enlairar-se massa i sempre tenim unes ombres allargades que dibuixen els esquelets de la vinya sobre les terres blanques i vermelloses del territori. Hi ha quietud, tot descansa. Tot està adormit. Les imatges ens demanen pau i senzillesa. Ja vindrà el barroc de la primavera! El cromatisme es redueix al blanc i al negre. És bon moment per introduir en la meua fotografia l’element humà, responsable del paisanatge. Imatges de la cura dels camps per l’esdevenidor. Figures que es confonen amb els mateixos ceps.

El miracle. Quan ja ens pensàvem que mai més veuríem un pàmpol a la vinya, allà per l’abril, comencen tímidament unes fulletes verdes brillants a despuntar del cep adormit. És el moment dels contrallums, d’observar aquell entramat de nervis que ens ofereixen les fulles acabades de nàixer. Ens adonem del regal que ens dona la natura a l’arribada de la primavera. L’última hora del dia ens canvia els colors. He d’anar a la terra d’albarís del riu Micena a retratar les fulles nouvingudes.

I l’estiu. Tòrrid –massa i tot en aquests darrers anys– quan el raïm ja va madurant. Primer el blanc, per agost, i més tard el negre. I arriba la collita per al raïm de taula i l’esperada verema. I torna l’element humà a la fotografia. I vaig barrejant els primers plànols, quasi macro, dels xanglots de raïm i de les dones i homes que veremen quan el sol despunta. Un moment per a mi especial perquè torna la simbiosi amb la natura i l’home. L’estima de l’hivern per la terra es converteix en recompensa. Cal tornar a agafar la càmera.

Ontinyent, juliol de 2019

 
Article publicat en el número 2 de Vicultura. Tardor’19

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací