Roders de llegenda: Bolsón (Manuel)

per Manel Arcos

Cultura

Una parada en el camí (Extret de «Muleteros de Ronda» [litografia] de John Frederick Lewis, Lewis’s Sketches of Spain & Spanish Character: made during his Tour in that Country in the Years 1833-4, 1836)
Una parada en el camí (Extret de «Muleteros de Ronda» [litografia] de John Frederick Lewis, Lewis’s Sketches of Spain & Spanish Character: made during his Tour in that Country in the Years 1833-4, 1836)

El conte La paella del roder, de Vicent Blasco Ibáñez, eixia a la llum per primera volta, el 31 de juliol de 1898, en el número 8 de la revista madrilenya Vida Nueva. L’escriptor valencià publicava la dita narració breu, tres mesos després d’estrenar-se com a diputat al Congrés per la Unió Republicana de Nicolás Salmerón. Blasco Ibáñez havia mamprés la seua aventura política a Madrid a la darreria d’abril d’aquell any, tot just en vespres d’esclatar la guerra Hispanonord-americana. Va aconseguir l’acta de parlamentari pel districte de València, en les eleccions que van celebrar-se al març anterior a esclatar el tercer dels conflictes bèl·lics que van precedir la independència de Cuba. Una acta que va revalidar en els cinc comicis posteriors, la qual cosa li va permetre ocupar l’escó durant més d’una dècada, fins que va renunciar al càrrec a mitjan novembre de 1908. Blasco Ibáñez havia fundat en 1894 el diari republicà El Pueblo i, quatre anys després, quan va escriure La paella del roder, ja havia començat a llaurar-se una més que prometedora carrera en el món de les lletres, amb la publicació d’obres com Fantasías (Leyendas y tradiciones) (1887), La araña negra (1892-1893), Arroz i tartana (1894), Flor de mayo (1896) i Cuentos valencianos (1896).

En La paella del roder, Blasco Ibáñez relata la història de Quico Bolsón, un bandoler «amb trenta anys de gestes» i amb més de quaranta processos judicials en suspens. Sota la promesa de ser indultat, Bolsón actua com a pinxo a favor d’un diputat, «un senyoràs de Madrid» que comet tota classe d’abusos i excessos per tal de guanyar les eleccions del districte. Bolsón «matava per passió política a homes que a penes coneixia, per a assegurar el triomf de Don José, etern representant del districte». Finalment, Bolsón és abatut per un escamot de guàrdies civils a un camp de tarongers, després de ser traït per Don José, el seu protector. Aquell dia «va haver gran paella a l’hort de l’alcalde; un festí pantagruèlic amenitzat per la banda del poble i contemplat per totes les dones i xiquets que treien el cap curiosos darrere de les tàpies». La flor del districte estava allí; i el famós Quico Bolsón, l’heroi, també (veg. Manel Arcos i Martínez, Historias de «roders», Piles: Edicions del Sud, 2017, pp. 171-181). Eixes van ser, segons Blasco Ibáñez, les últimes hores que va passar Bolsón abans de morir. Un personatge que, aparentment, podria ser fruit de l’admirable capacitat imaginativa del prolífic novel·lista valencià. Però, veritablement, no és així. Blasco Ibáñez es va inspirar en el nom d’un roder que va existir en realitat, per a crear una petita gran joia de la literatura de ficció. Vegem, ara, què sabem de la vida de Bolsón i si és cert o no que va ser un sicari o pistoler que va operar al servei d’un cacic.

Josep Ramon Sanxis Sanxis, anomenat popularment Bolsón o Bolsonet, va ser batejat el 8 de setembre de 1849 a l’església de Santa Anna de Manuel, poble de la Ribera Alta. Era fill del manuelí Antoni Vicent Sanxis Lluch, dit Bolsón, i de Maria Teresa Sanxis Sanxo, natural de la Llosa de Ranes; i net, per línia paterna, dels xativins Jaume Sanxis i Josepa Lluch i, per línia materna, dels llosers Miquel Sanxis i Teresa Sanxo. Segons consta en la documentació oficial consultada, Josep Ramon Sanxis era moliner d’ofici. I és, precisament, en un dels elements funcionals d’una almàssera tradicional on sembla radicar l’origen del malnom que, tot s’ha de dir, va heretar de son pare. Bolsón, augmentatiu de la paraula castellana ‘bolso’, era aquell tauler de fusta amb què es folrava la sotamola, solera o pedra baixa i fixa d’un molí d’oli, que servia per a moldre les olives abans d’exprimir-les.

Les primeres notícies que es tenen de la trajectòria delictiva de Bolsón daten de juliol de 1870. Corria la fase inicial del Sexenni i, més concretament, l’anomenada etapa monàrquica (1868-1872). Tretze mesos abans, les Corts Constituents havien validat la Constitució de 1869, amb la qual s’instaurava la monarquia constitucional com a forma de govern. Una vegada proclamada la llei fonamental, el general Francisco Serrano y Domínguez, duc de la Torre, després de ser investit regent del regne, encomanava la presidència del Consell de Ministres al català Joan Prim i Prats, comte de Reus, vescomte del Bruc i marqués de Los Castillejos amb la grandesa d’Espanya, amb la qual cosa s’obria un període de transició destinat a la cerca d’un nou rei. Des d’aleshores, hi hagué serioses dificultats per a convéncer una dinastia europea a fer-se càrrec de la Corona. Com que les gestions amb Ferran de Saxònia-Coburg-Gotha, regent de Portugal, i del príncep Leopold de Hohenzollern-Sigmaringen van fracassar, al capdavall Prim es va decantar pel duc Amadeu d’Aosta, de la casa de Savoia. Tanmateix, l’esmentada candidatura, juntament amb unes altres propostes, havia de ser sotmesa a consulta en última instància davant el ple del màxim òrgan del poder legislatiu. La votació es va celebrar al Congrés dels Diputats en la sessió extraordinària del 16 de novembre de 1870. Amadeu de Savoia va ser l’elegit d’entre les opcions presentades, en obtindre 191 de les 311 paperetes escrutades.

Una parada en el camí (Extret de «Muleteros de Ronda» [litografia] de John Frederick Lewis, Lewis’s Sketches of Spain & Spanish Character: made during his Tour in that Country in the Years 1833-4, 1836, F. G. Moon [editor], Charles Joseph Hullmandel [impressor]).

A mitjan juliol de 1870, Bolsón i Ramon Mas Martínez eren arrestats per agents de la Guàrdia Civil del post de Xàtiva, acusats de ser els presumptes autors d’un delicte de robatori amb violència i d’un homicidi, perpetrats dies abans en una casa de la susdita ciutat. Els fets ocorrien a ca Josepa Superviela, sobrenomenada la Beateta, dona de vuitanta-quatre anys que vivia tota sola en una situació de precarietat vital i d’aïllament social quasi absolut, segons era de domini públic. L’autoritat judicial, en témer per la seua desaparició, accedia al seu domicili després de tirar la porta avall i, a la mateixa entrada de l’habitatge, trobava el cadàver de l’anciana amb la cara tapada i amb un cordell que feia tres voltes al voltant del coll i se subjectava en la cintura. Tot apuntava que la víctima havia sigut estrangulada, a primeres hores de la vesprada, quan es disposava a fer el dinar. Els mobles de l’habitació principal estaven rebolicats i saquejats. Hi havia, a més, una arca i un cofre forçats i roba escampada.

El jutjat d’instrucció incoava el corresponent procediment i el dirigia, des d’un principi, contra Bolsón i Ramon Martínez Mas. Dies abans del succés, tots dos havien sigut vistos aguaitant i rondant cautelosament la casa i, seguidament, penetrant en ella. Se sabia, fins i tot, que el segon anava fumant un cigar, restes del qual es van trobar en l’escena del crim. Llavors, el manuelí Bolsón comptava vint anys i era veí d’Alzira, tot i que feia un temps que residia a Xàtiva, igual que el seu company. Immediatament, una patrulla de guàrdies civils procedia a practicar la detenció dels dos sospitosos, però no els localitzava en cap lloc de la capital de la Costera perquè s’havien escapat, en un tres i no res, en adonar-se que eren perseguits. Més tard, Ramon Martínez era capturat en terme de Manuel, mentre que Bolsón era atrapat al seu regrés a Xàtiva. En eixe moment, el bandit de Manuel duia damunt una navalla, claus i diversos objectes.

A mitjan juny de 1871, la Sala Criminal de l’Audiència de València tancava el cas amb penes severes per als dos processats. L’un i l’altre havien incorregut en evidents contradiccions; i la coartada amb què havien intentat escudar-se no era gens creïble ni demostrable. Ramon Martínez Mas era condemnat, com a autor, a cadena perpètua i al pagament de 1.500 pessetes d’indemnització als hereus de la difunta. A Bolsón, per la seua banda, li queia un castic inferir —catorze anys de reclusió en un presidi— en ser considerat còmplice. Tot i això, ambdós impugnaven la sentència i interposaven recurs de cassació, per infracció de llei, davant el Tribunal Suprem. La Sala Segona de la citada institució judicial veia l’assumpte a l’octubre de 1871 i, alhora, desestimava totes i cadascuna de les peticions que s’havien cursat en nom dels demandants.

A l’octubre de 1871, Bolsón pagava els seus deutes amb la justícia en la presó de les torres de Serrans de València. D’allà fugia al novembre d’aquell any, al cap de poques setmanes de publicar-se en la Gaceta de Madrid la resolució de la Sala Segona del Tribunal Suprem. I, aleshores, es donaven a conéixer les seues senyes d’identitat. Bolsón era d’estatura alta, lleugerament carregat d’esquenes i de color pàl·lid. Tenia els ulls ixents i el pèl castany i li faltava una dent incisiva de la mandíbula superior. El manuelí s’evadia per l’escala de la consergeria després d’enganyar, amb enginy, el porter del centre penitenciari. Així ho detallava el periòdic Las Provincias (22-11-1871):

 

[...] Anteayer mismo, a cosa de las cinco y media de la tarde, un preso de Manuel, llamado José Ramón Sánchez [sic], que se hallaba detenido en las torres de Serranos, se proporcionó una capa y un sombrero con que desfigurarse algún tanto, y bajando por la escalera de la conserjería, hizo que le abriesen la primera puerta, como si fuese uno de los individuos que van a visitar a los presos. Al principio no le conoció el portero, y fiándose de su aspecto, le abrió las puertas; pero antes de que llegase a la segunda entró en recelos y trató de detenerle. Esto último ya no lo pudo efectuar, pues el prófugo echó a correr, dejando abandonadas la capa y el sombrero en poder del portero, que le siguió por la calle de las Rocas y otras inmediatas, gritando a la gente que lo detuviesen, pero sin conseguirlo. [...]

 

La capa i el barret pertanyien al mateix alcaid, un tal Alabarda. La fuga de Bolsón es produïa el dilluns 20 de novembre. L’endemà, el governador civil de la província reaccionava amb celeritat i destituïa fulminantment Alabarda de les seues funcions. Mentrestant, el manuelí aconseguia deixar arrere la ciutat de València i continuava la marxa en direcció cap al sud i, molt probablement, cap a algun amagatall de la Ribera Alta, la terra dels seus orígens, on va romandre retirat i sense donar senyals de vida durant més de dos anys.

A mitjan març de 1874, Bolsón es veia implicat en un nou assassinat. En aquesta ocasió, la seua víctima era un veí de Senyera que havia residit molts anys a Xàtiva. Tot s’esdevenia el dimarts 17. Aquell dia, sobre les vuit del matí, el senyerut Salvador Soler Jàfer s’encaminava cap a Castelló de la Ribera, «i ja havia penetrat alguns passos en aquesta població per la porta anomenada de Xàtiva», quan es creuava amb dos homes muntats, un dels quals li disparava dues escopetades que li travessaven el pit i els pulmons. Bolsón era qui portava l’arma i qui havia premut el gallet. El seu acompanyant devia ser el torisà Vicent Cifre González, dit Sento el Galleguet, Ramon Montsó Ortega, de malnom Colom, o Francesc Martí Martí, tres dels membres de la quadrilla que havia organitzat després d’escapar de les torres de Serrans. Aquella, tanmateix, no va ser l’única mort violenta que el jutjat de primera instància d’Alberic li va atribuir entre 1874 i 1877. El roder de Manuel va ser requerit, unes altres dues vegades més —la primera, al començament d’octubre de 1874; i la segona, a principis de juny de 1877—, perquè s’hi presentara a prestar declaració, en les causes que se seguien contra ell com a presumpte autor dels homicidis de Maria Francesca Soler Polop, veïna de Senyera, i del castelloner Vicent Lliso, dit el Cabo. Temps arrere, el Cabo havia tingut algun o altre problema amb la llei. Al març de 1867, va ser enjudiciat, juntament amb el castelloner Bernat Francés Marqués, per ferir el també castelloner Joan Baptista Franco Peris, el contribuent més ric del districte d’Alberic [veg. Manel Arcos i Martínez, Micalet Mas de la Llosa de Ranes (1842-1913), Piles: Edicions del Sud, 2019, pp.77-78].

Després d’acabar amb la vida del Cabo, Bolsón tornava a desaparéixer per una llarga temporada. El bandoler de Manuel degué veure’s obligat a canviar d’aires, potser perquè a la zona de Xàtiva i rodalia corria perill, o potser perquè la seua situació sentimental havia fet un gir radical. De fet, el seu nom va caure en l’oblit, almenys per a la premsa d’ací i d’allà, i no va ser mencionat fins a la matinada anterior a la vespra de Tots Sants de 1879, quan era sorprés per un escamot de guàrdies civils a la posada de la Verge Maria d’Alcoi. Allà es desencadenava un tiroteig entre ell i els efectius de la força armada, sobre les dotze i quart de la nit del 30 d’octubre, arran del qual queia abatut Bolsón. El rotatiu alcoià El Serpis (1-11-1879), en una clara mostra d’exaltar la notícia, destacava que el nombre d’assassinats consumats pel manuelí oscil·lava entre setze i divuit —posteriorment, el pujava a vint-i-dos—, entre els quals figurava el d’una cunyada seua. I, tot seguit, afegia:

 

[...] El cadáver del indicado Sánchez [sic] estuvo ayer depositado en el Hospital, siendo muchos los que fueron a verle. Es el de un joven de unos 29 años, alto, moreno, bien formado y hasta de buen porte y simpática fisonomía, que la muerte no ha desfigurado.

 

El mateix diari informava dies més tard que, amb la mort del roder de Manuel, s’havien avortat «dos importantíssims robatoris en aquesta ciutat i en Cocentaina» que ell i uns altres companys seus tenien projectats, i que, «gràcies a les actives gestions [...] de la Guàrdia Civil», havien sigut arrestades tres persones en diferents municipis —la seua amant, a Onil; un tal Quico, a Novelda; i un tal Josep, a Alacant—. Quico era, realment, l’onilenc Francesc Rico Navarro, més conegut com Basset o Francesc el d’Onil. De Bolsón, l’autèntic, el de carn i os, se’n va parlar per darrera volta el 2 de novembre de 1882. Llavors, el Butlletí Oficial de la Província d’Alacant recollia un ban del jutge de primera instància de Novelda, en què cridava els seus hereus perquè comparegueren en el jutjat a fi d’entregar-los, si acreditaven ser de la seua pertinença, «els efectes d’il·lícit comerç resultants de la causa seguida contra ell i uns altres, sobre amenaces de mort condicionals per mitjà de carta exigint quantitats». Josep Ramon Sanxis Sanxis, dit Bolsón o Bolsonet, jau enterrat al cementeri d’Alcoi. El dia que va faltar comptava trenta anys.

Notícia sobre la mort de Bolsón, publicada el 4 de novembre de 1879 en el Diari Català de Barcelona (© Biblioteca Virtual de Prensa Histórica, Madrid).

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací