Vindrà per la trinxera

per El conte del diumenge, Mari Carmen Sáez Lorente

Cultura

Millares (La Canal de Navarrés) / José Rovira
Millares (La Canal de Navarrés) / José Rovira

El petit finestró, empentat per l’aire, bat de manera insistent contra la paret. Nel·la l’atura. El vestit negre li penja com un cuir buit. Els cabells, cenyits amb una cua, encerclen un rostre bell de tristesa verdosenca en la mirada. De la butxaca del davantal gris trau un mocador groguenc, però força impol·lut, i s’eixuga una llàgrima rebeca que li rodola vora el nas, una mica aquilí. Observa a través de la finestreta de les golfes. A fora, el crepuscle s’esllavissa, filagarses blavoses i fosques trenen la cresta del puig del Cavalló, allà enfront, i una espècie de boirina vermella s’hi retalla. Cap a l’estable, passa a corre-cuita l’ombra d’un gos que de seguida s’arramba, tot fent saltirons, a la figura d’un home encorbat que mena del ramal un mul aparellat amb una sàrria curulla de sacs. Les siluetes se’n dilueixen en la nit. Els lladrucs del gos es perpetuen en l’obscuritat. La sentor dels fems es deixata pels camps, i des del riu proper s’hi atansa el remoreig de l’aigua.

Nel·la trava el talòs al finestró i el tanca. En l’habitació hi ha un catre, abillat amb un cobrellit blau amb serrells que en pengen pels costats. N’exhala una olor de flors eixarreïdes. Al damunt n’hi ha una samarreta de pelfa blanca, ben plegada. Els peus llargaruts de la dona, encabits en unes espardenyes negres, sonen sobre el terra com un lleuger grinyolar de pedretes. Els dits de Nel·la, enteranyinats amb tènues línies enrubinades, llisquen sobre la peça de roba com pinzells subtils intentant un dibuix. Després, l’agafa com qui inicia una cerimònia, se l’apropa a la cara bruna, acluca les parpelles i se l’ensuma; les dents, rosegades i petites, li espeteguen, tremola una miqueta, fa una forta alenada i el cos magre se li arqueja amb un plany somort. S’escolta la porta del carrer en tancar-se, ella se sobresalta.

—Nel·la!  —Li aplega la veu amoïnada d’un home.

 Nel·la diposita, amorosenca, la samarreta sobre el llit. Des del llindar, s’hi tomba com si algú l’hagués cridat, llança una llambregada cobejosa per l’entorn, i se n’ix acuitada. Baixa les escales encofurnades amb passos vacil·lants.

Tomàs està acabant de llevar-se la jaqueta de pana, s’estira el jersei ratat sobre el cos robust. Es refrega les mans, dits rabassuts amb les ungles brutes de terra. Es descorda els pantalons gruixuts, se’n fica a dins el faldó de la camisa de franel·la caqui i torna a ajustar-se el cinturó. Guaita Nel·la amb dolcesa.

—L’aire havia obert la finestreta de dalt —diu Nel·la, i agafa un fanalet de damunt d’un aparador de fusta rogenca. En fer-ho, frega el sobre blanc, obert, que n’hi ha a la vora i cau en terra, ella l’ignora i encén el  fanalet.

—El mestral està fent la punyeta tot el sant dia —diu ell mentre la mira angoixat.

 S’hi ajup per arreplegar el sobre, i davant els ulls se li desplega una clenxa de cabells clapats de zones grisenques. Alça el cap i veu Nel·la obrint la porta.

—No fa una bona nit. Queda’t en casa hui.

—Vindrà per La Trinxera —mussita ella com una nena obstinada—. Tots els viatgers hi arriben per La Trinxera.

Aviat sonaran les dotze al campanar del poble, només s’escolta la xerrameca de les bestioles nocturnes. Un punt de llum titil·la allà a La Trinxera, el turonet abans d’arribar al  poble, travessat per la carretera, a una banda la caserna de la guàrdia civil, a l’altra, el cementeri. Nel·la, apostada en el revolt del camí, fimbradissa, diminuta sota el vent, espera.

Tomàs contempla embadalit els xiquets que entren a escola. Aquest aldarull infantil, tantes veus esmorteïdes per la veu més estimada. Una mena d’estranyament li esclata la nostàlgia a les pupil·les, sent una coïssor freda a la pell, un sabor àcid li rebenta a la boca eixuta. Don Paco, el mestre, fa la cantilena de cada dia, amb la vara a les mans:

—L’últim que hi entre, el mastegot!

 I l’últim en entrar-hi, rep el colp a les natges.

—Bon dia Tomàs. Com està Nel·la? —Tomàs té un petit ensurt en escoltar-lo tan a prop.

—Què vol que li diga, don Paco? Vosté ja sap...I la carta allà... passen els dies, les setmanes... 

—Paciència, fill, paciència —Don Paco belluga el cap enrojolat i s’acarona els plecs del clatell.

Després de sopar, gairebé en silenci, Nel·la despara taula, fa l’escurada, es lleva el davantal i torna a agafar el fanalet.

—Aquesta nit també? —interroga Tomàs descoratjat.

—Sí! Saps que ha de vindre per La Trinxera!

Tomàs clissa, allà al fons d’eixes llacunes enfebrades que l’esguarden, la seua Nel·la de sempre. I pensa que sí, que al poble tot arriba per La Trinxera. L’estiu del trenta-sis, aquell foc, aquella sang estimbada contra el cel, com una aurora degotejant darrere el Cavalló. Despenja una toca moradenca del penja-robes, cobreix amb ella els muscles trencadissos de Nel·la. Tot seguit, quan ella ja ha marxat, s’acosta a l’aparador,  pren el sobre blanc, en trau la carta de dins, mira, per enèsima vegada, el segell oficial i, mentre la nit fa via cap a La Trinxera, comença a estripar-la en bocins minúsculs que s’esbarrien com un grapat de neu sobre la taula.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací