Virtut i valor

per Sebastià Carratalà

Cultura

Lavinia Fontana, 'Autoretrat tocant el clavicordi' (detall), 1577
Lavinia Fontana, 'Autoretrat tocant el clavicordi' (detall), 1577

La pintora Lavinia Fontana, en una carta datada el 1578, atribueix a Sofonisba Anguissola, uns trenta anys més gran, “virtut i valor”. Segons indica Cesare Ripa a Iconologia (1593), un tractat sobre al·legories d’enorme influència, la virtut es representa com una jove bella amb ales a l’esquena, atès que aquesta qualitat es considera l’ornament més gran de l’ànima i permet volar per damunt dels usos de les persones vulgars. També porta una corona de llorer, una planta de vigor perenne, que no pot ser abatuda per cap enemic ni per la fortuna adversa, i una llança, símbol de distinció i predomini des de l’Antiguitat. El valor, d’altra banda, es mostra com un home madur –l’edat en què se sol posseir, diu Ripa-, que, amb la mà dreta, sosté un ceptre i també una corona de llorer, i, amb l’esquerra, acaricia un lleó, ja que cal conquerir els ànims dels qui són ferotges i bestials per tal d’inclinar-los a la benevolència.

Lavinia Fontana, 'Retrat d'un home fullejant un llibre', ca. 1580-90. Oli sobre llenç.

Sense aquests atributs, manifestats en un grau elevat, cap dona no podia triomfar en un panorama artístic que tants impediments posava a la seua incorporació, i és per això que Fontana els aprecia millor que ningú. I s’hi emmiralla. Un any abans d’escriure aquesta missiva, s’havia pintat tocant un clavicordi, un autoretrat molt semblant al que Anguissola havia dut a terme el 1561. Tot apunta –assenyala Caroline Murphy (Women of the Golden Age, 1994)- que, bé perquè coneixia algunes obres, bé perquè n’havia sentit a parlar a bastament, l’admirava i la imitava. Sabia que per assolir el mateix reconeixement havia de mostrar-se igual que la seua antecessora més directa, havia de palesar la formació que havia rebut, que dominava la música i la pintura (davant de la finestra hi ha un cavallet). Tanmateix, ella no pertanyia a la noblesa; el seu pare, Prospero Fontana (1512-1597), un dels mestres de Bolonya en aquesta època, l’havia formada al seu taller potser perquè –adverteix Murphy- no tenia fills als quals ensenyar l’ofici. D’ell, va heretar la pinzellada fluïda i el gust pels colors esclatants; de Correggio, “la delicadesa i la suavitat”; de Federico Barocci, “la dolcesa”; i de Sebastiano del Piombo, la “serietat pensativa”.

Lavinia Fontana, 'Noli me tangere', 1581. Oli sobre llenç.

Així com Levina Teerlinc, Caterina van Hemessen i Sofonisba Anguissola, Lavinia Fontana també es va crear una gran reputació amb els retrats –consolidada a finals de la dècada del 1570-, uns encàrrecs que li van permetre d’accedir a altres de caràcter públic al llarg de la seua trajectòria. Una carrera llarga si tenim en compte que no la va abandonar després de casar-se, un fet molt habitual fins i tot en casos excepcionals; només cal pensar en Van Hemessen. El seu matrimoni amb Gian Paolo Zappi, un altre deixeble del seu pare, es va celebrar amb la condició de continuar formant part de la família d’ella, un acord que obligava el marit a ajudar-la i a cuidar els fills. Això va possibilitar que abordara una àmplia gamma de temes i que arribara a treballar a Roma per al Papa i diversos cardenals, prínceps i ambaixadors. Un d’aquests mecenes va resumir el seu tarannà en poques paraules: “Aquesta excel·lent pintora, per dir la veritat en tots els sentits, s’imposa a les condicions del seu sexe i és una persona excel·lent”.

Felice Antonio Casoni, 'Lavinia Fontana', medalla, 1611.

El patronatge va vindre molt sovint d’altres dones, que no sols li demanaven retrats, sinó també obres religioses. Així, la Crucifixió de l’altar de l’església de Santa Lucia, a Bolonya, va ser sol·licitat per un grup de dones de diferents famílies locals. Fontana és l’autora d’una bona quantitat dels retrats, sobretot femenins, duts a terme a la ciutat en aquest període. Les peces d’aquest gènere s’empraven com a regal en nombrosos esdeveniments i el seu estil, acurat en el tractament dels detalls i de les robes, era força preat. “Ella podia plasmar els vestits d’una manera tan vívida com ho feia amb les cares”, afirma Murphy.

Les seues tarifes van augmentar quan va ingressar a l’Acadèmia romana; també, la seua fama. El 1611, poc abans de morir, el bolonyès Felice Antonio Casoni va encunyar en honor seu una medalla l’anvers de la qual porta l’efígie i una inscripció que la identifica com a pintora i el revers, una figura al·legòrica en ple procés creatiu –la posa i els cabells estarrufats palesen un intens estat d’inspiració-, envoltada dels estris propis de l’ofici i, a la part inferior de la llegenda, d’un compàs i un escaire. Una imatge, en definitiva, que reforçava la importància de les matemàtiques en les arts i col·locava Lavinia Fontana a la mateixa altura que la resta dels genis renaixentistes. La virtut i el valor demostrats havien estat fonamentals per aconseguir-ho.

 

[Article publicat a Diari La Veu el 5 de maig del 2017]

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací