País de Paraules. Hui: 'oratge'

per Eduard Ferrando, País de Paraules

Llengua

País de Paraules. Hui: 'oratge'
País de Paraules. Hui: 'oratge' | Ulisses Ortiz

És un dels mots més recurrents de la nostra llengua. El fem servir tot l'any per a justificar decisions personals, estats d’ànim, sensacions…, el fan servir també al sector agrari per a justificar males collites, als esports per a aclarir resultats, era la secció del telenotícies de Canal 9 que millor vertebrava el nostre territori..., en definitiva, un mot viu, mediàtic, al qual acudim sovint per a, fins i tot, decidir si celebrem esdeveniments personals pseudoimportants. Parle d’oratge, clar que sí, un mot relacionat activament amb la meteorologia i que conté matisos importants que crec que cal conèixer.

L’ús com a temps atmosfèric abasta tot el domini lingüístic del valencià i arriba fins a bona part de les comarques de les Terres de l’Ebre i, segons el Diccionari Català Valencià Balear, també es fa servir al Pla d’Urgell o a Tremp, és a dir, s’usa a tot el domini lingüístic que forma el bloc dialectal occidental. A la resta del domini, per fer referència a l’estat de la meteorologia fan servir el mot temps i si fan servir oratge ho fan fent referència a un «vent, especialment vent terral», tal com el defineix el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) en la seua primera accepció. En canvi, entenc que perquè el seu ús és més habitual entre els valencianoparlants, el Diccionari Normatiu Valencià defineix l’entrada en la primera accepció com a «estat de l’atmosfera en un lloc i un moment determinats» i publica també en la quarta accepció un exemple que també acostumem a fer servir, «girar l’oratge», que el defineix com a «canviar el temps». Per cert, sobre el tema de girar l’oratge tinc un record etern perquè apareix al Cant dels maulets, d’Al Tall…, va, enyoreu-vos: «Si l’oratge es gira, en mal dels maulets, vindran altres dies, que bufe bon vent...», de res...

Reprenem el to. El nostre llibre de referència, Paraules en xarxa, no inclou el mot però sí que en destaca el referent etimològic, ora, que defineix tal com fa el DNV amb el mot oratge i hi afegeix el mot oratjot, amb què referencia els dos mots esmentats anteriorment, notem: «mala ora, mal oratge».

Aturem-nos ara un moment en el mot ora. Diria que tothom hem fet servir l’expressió «bon dia i bona hora» (gose fer-ho) com un formalisme per saludar o desitjar un bon dia a algú proper o fins i tot com a mostra de bona educació davant d’una situació comunicativa determinada, almenys jo la feia servir convençudíssim que la segona part de l’expressió feia referència a l’hora, al temps cronològic, vaja. Doncs bé, segons en parla Eugeni S. Reig al llibre Les nostres paraules (p. 63 a 66), l’expressió adequada hauria de ser «bon dia i bona ora», ja que en aquesta expressió el mot ora és un «derivat del vocable llatí aura que inicialment tenia el significat de ‘vent suau’ i que, amb el pas del temps, va acabar significant temps atmosfèric» i ho justifica, entre altres arguments, explicant que dia i hora ja inclouen el significat de temps cronològic, cosa que fa l’expressió redundant, mentres que el significat amb el mot ora n’amplia l’abast semàntic. Un altre testimoni que ens recorden des de les xarxes socials: als Ports, diuen «ora per a referir-se a l’estat atmosfèric en un lloc i un moment determinat. I diuen oratge quan fa mala ora». I per acabar, una mostreta de Carles Salvador sobre el parlar de Benassal: «Fa bona hora però si s’amaga el sol, farà mala hora de bo de veres». Tot i que l’escriu amb h, està clar a què fa referència el mestre valencià.

Tornem a oratge. Precisament sobre l’etimologia en parla el Diccionari Català Valencià Balear (DCVB) i apunta que hi prové de la veu del llatí vulgar *auraticu, que vol dir ‘vent suau’ (aura). També hi parla sobre la fonètica del nom, ja que la transcriu fent referència al valencià amb l’africada sorda [oɾáʧe], tot i que a bona part del nostre territori no apitxem i la fem absolutament sonora [oɾáʤe]. Bé, els ho perdonarem a mossèn Alcover i Francesc de Borja Moll…

Comptat i debatut, ens movem dins l’abast semàntic de temps atmosfèric i fenòmens que s’hi relacionen, un camp força interessant a la nostra treballada terra.

Pel que fa a l’ús, ja he esmentat abans que el mateix DCVB el situa a tot el territori que abasta el bloc dialectal nord-occidental, sempre parlant de temps atmosfèric. I més concretament, l’ús és generalitzat al nostre País Valencià, com demostra la utilització que n’han fet autors com Teodor Llorente, Enric Valor (abundant en la seua obra), Ovidi Montllor, Joan Fuster o el mateix Vicent Andrés Estellés, qui en un dels seus poemes inclòs en les Horacianes ens escriu aquell «bon dia grapat d’aigua/ escarpidor, gillette, sabó, dentífric./ bon dia, normalitat o hostilitat de l’oratge,/ volum de merda que he amollat i mire...», on hi ha el tema de l’oratge com una rutina més a l’hora de mamprendre el dia. En canvi, com ja he apuntat adés, a la resta del domini aquest oratge s’identifica amb un vent, cosa que es documenta des de ja fa molts anys, concretament en el Llibre dels feits del rei en Jaume, en el segle XIII, on trobem «E moguem lo dimercres matí de Salou ab l’oratge de la terra, car per l’estatge lonch que havíem feyt, tot vent nos era bo, sol que moure’ns pogués de la terra», sense dubte, hi parla d’un vent…

Al remat, el mot de hui el trobem inclòs en moltíssimes expressions que hom pot trobar fàcilment si remena una miqueta el lexicó propi. Una de les més curioses la fan servir a Mallorca, d’on el DCVB recull «prendre oratge» amb el significat de desaparèixer. Però a mi, personalment, m’agrada un ús social concretament sobre el concepte perquè és un fidel reflex de l’esperit comunicatiu i obert de tot el nostre poble. Parle del recurs que suposa parlar de l’oratge per a establir un procés de comunicació amb algú a qui no coneixem massa. De fet, ja en parlava el mateix Joan Fuster, el qual, en el llibre Combustible per a falles, apuntava: «Recorda una mica aquell recurs, tan sofert, d’esmentar l’oratge –bo, dolent, regular– quan no es té a mà un tema de conversació potable o confiançut. Tanmateix, el que sobren són temes». Així doncs, potser caldria llevar la vista de tot el que ens aïlla de la nostra propera societat i cercar la comunicació amb els qui tenim a prop ni que siga, com tots fem, per parlar de l’oratge.

 

[Article publicat a Diari La Veu el 20 de juliol del 2018]

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací