Julio Anguita i la Falla Arrancapins

per Josep Antoni Collado

Societat

Julio Anguita
Julio Anguita

Dissabte passat Julio Anguita, el líder més carismàtic de l’esquerra espanyola des de Santiago Carrillo, va morir als 78 anys.

Quan tot just en tenia 50, al març de 1992, Julio Anguita va visitar València i, com fan altres líders polítics quan visiten València en falles, va voler copsar l’ambient faller. Però a diferiència d’altres polítics, que solen anar a les falles “de campanetes”, vull dir algunes de les més destacades, per ser de la secció especial i també per comptar amb una bona nòmina de polítics i empresaris ben posicionats, Julio Anguita —no oblidem que era secretari general del Partido Comunista de España i coordinador d’Izquierda Unida— ho va fer visitant algunes de les falles considerades “progressistes” de la ciutat.

Com era natural, era obligada la visita a la meua falla de tota la vida: Arrancapins on, excepte alguna molt minoritària dissidència, va ser acollit de molt bona gana, amb companyonia.

No podia ser d’una altra manera ja que Arrancapins, que des de l’inici de la transició va anar buscant el seu propi espai, més obert i plural que la majoria de falles del moment, era sovint titlada de comunista, catalanista i uns quants “ista” més. Què hi havia de cert en tot allò és un altre tema, doncs en ella convivien i feien causa comuna des de persones amb marcat tarannà anarquista fins catòlics més o menys practicants, passant per nacionalistes, socialdemòcrates, etc. (ara hi afegiríem també compromissers i podemites)

Però tornant a l’il·lustre visitant, cal dir que Anguita va mostrar un veritable interés per la falla; no semblava postís, sinó real. L’home volia saber, així que el vam acompanyar a voltar-la tranquil·lament, ell preguntant i nosaltres responent-li. El lema de la falla era “Viure sobre la merda” i era una crítica al fals ecologisme tant de les administracions com de la ciutadania en general.

Falla Arrancapins, l'any 1992

Fins ací tot bé. Nosaltres, aquell any, havíem aconseguit, com qui diu per quatre xavos, l’element central de la falla, una barraca, comprada a l’empresa Pascual Hermanos que l’havia estat utilitzant -semblava ser- com a element ornamental en algún certamen europeu als quals habitualment assistia.

Doncs bé: la contradictòria anècdota va ser que, sense saber què ens esperava, la cremà d’aquella falla va resultar ser la més contaminant que mai ha hagut en Arrancapins.

La qüestió era que, en cremar-se el sostre, completament fet de poliuretà, va alçar una immensa fumaguera negra i irrespirable que ens va deixar a tots bocabadats (bé: millor caldria dir “bocatancats”). Ni se’ns havia passat pel cap aquella possibilitat quan la vam comprar quasi com una ganga, pensant que ja teniem feta la part principal de la falla.
Sort que el bo d’Anguita ja no va contemplar el poc edificant espectacle de la cremà d’aquella falla, que reivindicava l’ecologisme i criticava a tort i a dret els mals usos i costums i la falta de concienciació d’aquella societat d’aleshores però empudegava el cel primaveral del barri amb aquell fum tòxic. Com diria algú “gajes del oficio”. Encara érem joves i havíem d’aprendre'n molt.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací