Un buquet històries que fan justícia: 'Viure perillosament', de Gemma Pasqual

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per Lourdes Toledo

La Veu dels Llibres

Gemma Pasqual
Gemma Pasqual | Jossep Maria Padrós

Gemma Pasqual ha escrit un conjunt de relats arriscats, sorprenents, un llibre amb tensió i ritme, tocat d’humor i de sarcasme, un buquet històries que fan justícia a les dones a través de certes dones: una dona de sal, dotze escriptores, una pintora i una senyora asseguda a l’autobús. Aneu fent-hi apostes!

Catorze relats que ens trauen de passeig de la mà d’unes personalitats femenines sorprenents que poc tenien en comú, tret de la seua tenacitat per viure les seus vides, perillosament, és clar. I és fascinant sentir com l’escriptora recrea unes escenes de vida tan cinematogràficament que hom té la sensació d’estar veient moure’s aquestes vides sobre la gran pantalla.

Comanegra (2019)

Cert que darrerament hi ha hagut llibres biogràfics ben diversos sobre dones excepcionals, dones valencianes, dones d’arreu del món. Són majorment llibres divulgatius que informen, contextualitzen i rescaten de l’anonimat la vida de moltes dones. Ara, però, a mig camí entre la caricatura més respectuosa i el relat d’acció, Pasqual en fa uns retrats magnífics, estrambòtics en ocasions, divertits i singulars sempre, capaços de ressuscitar aquest grapat de vides enèrgicament. I aquesta força es deu, en part, al fet que totes les històries estan detalladament ambientades en l’època de cadascuna de les dones protagonistes, en moments precisos i escenaris emblemàtics, envoltades d’aquells personatges i persones amb qui van compartir guanys i pèrdues,

Una admiració que no és devoció, sinó un reconeixement sincer davant de les seues incerteses, els seus delers, pors, encerts, i en especial per la valentia, la perseverança.

Darrere d’aquestes vides triades i “reinventades”, hi ha, sens dubte, l’admiració de l’autora per elles. Una admiració que no és devoció, sinó un reconeixement sincer davant de les seues incerteses, els seus delers, pors, encerts, i en especial per la valentia, la perseverança, i la confiança que van demostrar en elles mateixes, quan ningú més hi confiava. Són històries empeltades dels seus tarannàs, amarades de les seues obres literàries i artístiques i del seu llegat humà. Tot això hi té un pes de fons, però per damunt de tot, regna l’esperit d’uns temps i d’uns caràcters potents, la seua joie de vivre i la força còsmica que produeixen totes elles juntes. No de bades el llibre es diu Viure perillosament.

Arrelades a les seues dèries, creences i passions, decidides i temperamentals, totes les protagonistes es despullen en les històries i hi mostren un tret o trets singulars de les seus vides i del seu treball, alguns coneguts, d’altres sorprenents. Com més lliges, més entens i més rius.

“L’única cansada era jo, cansada de cedir”, diu Rosa Parks, “Si no hagués creat tot el meu món, certament hauria mort en el d’altres persones”, raona Anaïs Nin, “No em condemneu, sense llegir-me”, demana Aurora Bertrana.

A partir d’aquests trets seus particulars i decisius i de la fiblada enèrgica que regna en totes elles, a partir d’unes anècdotes inoblidables, Gemma Pasqual tira del fil i va desfent la troca de llana fins a deixar-ne l’essència feta relat, ficció, aventura, però sempre arrelada a les vides i a les històries reals. Exagerades, dramatitzades, reescrites, de tot un poc, però, al capdavall, vida, molta vida!

Alguns relats contats en primera persona –la majoria en tercera– condueixen el conjunt del llibre per una drecera comuna: la força i la vitalitat d’una ficció que arrodoneix la realitat fins a l’últim detall, com ara els títols dels relats íntimament lligats amb el que conten i amb l’essència de la protagonista, o les cites que destil·len part de la vida i de la personalitat de cada dona en cada relat: “L’única cansada era jo, cansada de cedir”, diu Rosa Parks, “Si no hagués creat tot el meu món, certament hauria mort en el d’altres persones”, raona Anaïs Nin, “No em condemneu, sense llegir-me”, demana Aurora Bertrana, “Quina culpa tinc jo si són les tintes negres les que més impressionen la meva retina? He de seguir o no la meva vocació?” alena Caterina Albert.

Gemma Pasqual ha escrit un llibre deliciós, ple de sorpreses que fugen dels tòpics i que amb elegància i un sentit de l’humor confitadíssim col·loca cadascú al seu lloc: tant elles com ells. Potser és sobrer dir quin lloc ocupa cadascú.

De vegades la memòria i la literatura fan justícia.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací