'Closca de nou', d'Ian McEwan

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per Maria Ferragud

La Veu dels Llibres

Ian McEwan
Ian McEwan

M’imagine McEwan assegut a la butaca de pell de la seua biblioteca llegint Hamlet tranquil·lament. Absort en el cèlebre soliloqui del príncep danés, llegiria: «Podria estar tancat en una closca de nou i considerar-me rei d’un espai infinit». I, llavors, ho veu clar: el clàssic shakespearià és una obra fundadora de la modernitat! Hamlet té les mans lligades, igual que nosaltres, que sovint ens sentim impotents davant els atacs a la nostra societat i incapaços d’influir en molts esdeveniments que veiem. Tancat en una closca de nou. Ja està: Hamlet és com un fetus atrapat dins del ventre de la mare. Quina millor analogia hi podria existir?

Tancat en una closca de nou. Ja està: Hamlet és com un fetus atrapat dins del ventre de la mare. Quina millor analogia hi podria existir?

I així és com podria haver nascut la seua última novel·la, un autèntic prodigi de la literatura contemporània. Ian McEwan, considerat un dels millors escriptors en llengua anglesa i que ja havia atret tot de lectors d’arreu del món amb les novel·les Amsterdam (1998), guardonada amb el Premi Booker, Expiació (2001) i La llei del menor (2014), fa un gir espectacular i aposta per un vertader risc: la reescriptura intrauterina del clàssic shakespearià. Ens regala així Closca de nou, una mena de Hamlet perfectament adaptat al segle xxi, que ens arriba als catalanoparlants gràcies a la magnífica traducció de Jordi Martín Lloret.

Des del ventre —o la closca de nou— de la seua mare, la Trudy (la reina Gertrudis a Hamlet), aquest es pot fer una idea ben encertada de com funciona el món actual a través del que escolta, i té molts dubtes —com Hamlet— i, llavors, filosofa i es fa preguntes.

El narrador d’aquesta història és un fetus anònim, un heroi existencial: no té amics, no té religió, no té cites. És un simple observador, no intervé en res. Ara bé, des del ventre —o la closca de nou— de la seua mare, la Trudy (la reina Gertrudis a Hamlet), aquest es pot fer una idea ben encertada de com funciona el món actual a través del que escolta, i té molts dubtes —com Hamlet— i, llavors, filosofa i es fa preguntes. El fetus assisteix, doncs, des d’una posició ben privilegiada, a la doble història d’amor de la seua mare. El pare és John Caincross, un poeta frustrat amb tendència a l’obesitat, somiador i que creu en l’amor. L’amant, el seu germà Claude —Claudi—, un poca-solta que es guanya la vida amb els negocis immobiliaris. Un bon dia el fetus descobreix, a banda que l’home que sovint li frega el crani amb el penis és, en realitat, el seu oncle, que la parella d’adúlters pretén acabar amb la vida de John per heretar la mansió conjugal, valorada en vuit milions de lliures.

Carregada de ritme, lirisme i bellesa; claredat i ambigüitat, Closca de nou presenta evidents analogies amb Hamlet al llarg de tota la narració. Les preocupacions d’ambdós protagonistes, tot i estar separats per diversos segles, són les mateixes.

El tràgic dilema de l’odi i l’estima és un dels temes més recurrents en ambdues obres. Els dos culpen la seua mare i detesten el que ha fet. Deixen de creure en l’amor i s’adonen en què es poden convertir les persones. Al clàssic, Hamlet aconsella Ofèlia que no tinga fills, perquè «el fill més bo i pur pot esdevenir un monstre». A Closca de nou, el fetus odia estar contaminat de l’ADN de la seua mare i té por que el penis de Claude li puga contagiar la seua feblesa moral i la seua estupidesa. I malgrat tot, continuen estimant la mare.

Anagrama (2017)

La venjança també és un tema candent. Tant Hamlet com el fetus saben que l’oncle ha de pagar pels seus actes: volen (el fetus més aviat desitja) matar-lo, però així li estalviarien una bona condemna, la condemna eterna a l’infern a Hamlet i una llarga pena de presó a Closca de nou.

L’últim tema present de principi a fi és l’existencialisme, el celebèrrim ser o no ser: «I si dormint s’esborren tots els mals del cor / i els mil estigmes naturals heretats per la carn, / quin desenllaç pot ser més desitjat?». Frustrats per l'egoisme de la mare i per la solitud, Hamlet i el nonat es pregunten pel sentit de la vida. Ara bé, mentre que Hamlet sosté que l’única raó per què suportem les injustícies de la vida és la por al que hi ha després de la mort, el fetus es carrega de llum i optimisme, perquè ell no ha vist mai el món amb els seus ulls. I vol viure. «El que més por em fa no són els parcs temàtics de Paradiso i Inferno —els viatges celestials i les multituds infernals—, i també podria viure amb l’insult de l’oblit etern. Ni tan sols m’importa no saber a quin dels dos aniré. El que em fa por és passar de llarg». El fetus vol viure el temps que li correspon, vol esdevenir. Per això mateix, Closca de nou canvia l’última frase del clàssic «I la resta és silenci» per «I la resta és caos», perquè el nonat ha de ser nounat, ha de nàixer i interrompre el flux d’esdeveniments que ha escoltat prèviament.

Closca de nou ens dona l’oportunitat de redescobrir el clàssic de Shakespeare amb un sabor de modernitat, amb crítiques i reflexions d’un món que el lector coneix de primera mà. El que més em fascina de l’obra mestra de McEwan és la capacitat de commoure i transmetre en les circumstàncies en què ho fa, des de la veu d’un fetus irònic i sorneguer que es limita a escoltar l’exterior i, a més a més, com ompli 224 pàgines amb una acció gairebé nul·la però plena de significat que et condueix imperceptiblement i subtil arreu de totes les qüestions polèmiques de l’actualitat i també a través de la teranyina de les preocupacions de l’ànima. Al capdavall, el fetus no es diferencia tant de nosaltres com podríem haver pensat en iniciar la lectura d’aquesta novel·la.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací