Quadern de Ca Perla

per Vicent Luna i Sirera

Cultura

Quadern de Ca Perla
Quadern de Ca Perla

Quan vaig veure el verkami sobre el nou llibre de l’escriptor Manel Alonso, Quadern de Ca Perla, i que anava a publicar l’editorial Neopàtria, no vaig dubtar ni un moment que una vegada més havia de participar. Els escrits d’Alonso m’interessen, connecten amb els meus gustos literaris, inquietuds culturals, records generacionals, lluites socials, dèries personals... I m’agrada el seu estil directe i sense barroquismes. Una literatura de l’experiència, de les coses viscudes, dels problemes reals de la nostra societat. Escriure sense tindre pèls a la llengua, per evidenciar i denunciar a corruptes, malparits, aprofitats, explotadors, mentiders, poca-soltes, predicador, manipuladors, xerraires de fira, demagogs...: "hi ha dies, certs dies, en què no voldria tindre la poca educació que em van donar i, així, posar el nom real a cada cosa i dir amb contundència l’adjectiu que es mereix tota aquesta colla”He gaudit molt llegint aquest llibre que, indirectament, m’ha fet recordar moments quasi oblidats de la meua infantesa, el poble, la colla d’amics, el franquisme, els jocs al carrer, els estius de xafogoses ponentades... Sovint, i de vegades a meitat d’un capítol,despistat i perdut he hagut de tornar a llegir des del principi, doncs aquella història m’era tant familiar que, automàticament, deixava de llegir per fer volar els records personals. Ara, després d’haver deixat reposar durant un temps les emocions que en mi ha despertat, m’he posat a escriure aquestes quatre ratlles.

Quadern de Ca Perla és, si fa no fa, les vivències de Manel Alonso, alguns dels records de la seua vida que es passegen pels seues somnis: "els éssers humans tendim a oblidar o almenys a arraconar els records menys agradables i tindre presents i, fins i tot, mitificar els instants més alegres i feliços. És aquesta una actitud de supervivència". D’alguna manera l’escriptor de Puçol els vol reviure, encara que siga per escrit, i deixar-ne constància perquè no es perden del tot. I és que a Alonso, com a tants altres que anem entrant en una certa edat, “des de fa anys que el persegueix una pregunta:[...] Què serà de les nostres coses quan no siguem?".

Aquest quadern no és una biografia habitual, ni tampoc un estricte diari de records, potser és una barreja de tot plegat però, això sí, és un llibre amb el segell inconfusible d’aquest escriptor. Alonso, que té una memòria d’elefant, fa un repàs per la seua vida, per aquells fets que el van marcar: “soc un animal enyoradís. Fa anys que, com un numismàtic, busque el record més antic que la meua memòria puga guardar en algun racó ocult del meu cervell”. I els hi dona forma literària amb el llenguatge que el caracteritza: senzill, sense massa floritures, però ric en expressions i descripcions. Però, a més a més, a aquests records, evocats des de la saviesa i l’experiència d’ara, li afegeix reflexions, comentaris, opinions..., el seu toc personal, aquest solatge d’ideals i valors que han anat formant la seua personalitat: “el valor de les coses, de totes les coses, depén dels éssers humans que les valoren, fins i tot la llibertat, la pàtria o la soledat. Si aquest ésser humà és un individu amb una moral relaxada i una ètica dubtosa, si és un mentider, un corrupte o un fanàtic [...] a més d’una moral escassa [...] caldrà que anem amb compte amb ells, ja que acabaran fent que odiem l’oprimit i estimem l’opressor”. I, de vegades, davant tanta corrupció i ignomínia no pot callar-se: “la indecència i la falta d’integritat campen pertot arreu. Una fauna diversa de deshonrats han perdut el respecte a la ciutadania. I jo, com tants altres, em sent enganyat, frustrat, irat [...] com es pot qualificar un Estat en què es pot ser jutge i part?”.

Manel Alonso ha col·laborat, i ho continua fent, en un bon grapat de mitjans de comunicació, amb articles d’opinió i crítica literària. Sap molt bé que aquests tenen un gran poder. Un poder que, en mans de segons qui, pot esdevenir una eina positiva per ajudar a l’opinió pública a estar ben informada, tindre criteris propis i esperit crític o, per contra, per a manipular i “aborregar” la població. I com que ho sap i n'és conscient, amb alguns d’aquests mitjans és força crític: "De tant en tant guaite pels enormes finestrals que són la televisió i internet i em faig creus. Les àgores, amics i amigues, van plenes de predicadors laics amb rostres desencaixats que no mesuren les paraules, que criden, desacrediten, menteixen i alhora intenten impedir amb els seues exabruptes que s’escolte la veu de l’altre”. I també reflexiona i s’indigna amb la gran quantitat d’informació que acaba saturant-nos i aïllant-nos socialment: “Ara, de tanta informació com és al nostre abast, tinc la sensació que no ens assabentem d’allò que realment passa al nostre voltant i ens aïllem temorosos darrere de les portes tancades, emprant aquests aparells multimèdia que anomenem mòbils com una eina de defensa”.

No soc cap especialista en l’obra de Manel Alonso, ara bé gosaria dir que en Quadern de Ca Perla és on trobem l’escriptor de Puçol més autèntic. On acabem de constatar, amb arguments més que suficients, que literàriament parlant Alonso s’ha fet a si mateix. I és que aquest consolidat escriptor, que conrea poesia, novel·la, narrativa breu..., no quadra amb el prototip de lletraferit que té la majoria de la gent. No és el típic catedràtic, professor universitari, científic, filòsof... amb una llarga trajectòria docent. No, Manel Alonso ha treballat en mil i un oficis, i ho ha hagut de fer de valent per portar endavant la família: “sempre hem tingut problemes de diners. L’economia no ens ha donat mai un respir [...]. Posseíem poques coses, només un tros gran d’eixa cosa abstracta que diuen felicitat”. La majoria de treballs han estat relacionats amb les faenes del camp: “treballava com a recol·lector de fruita, [...] sovint a destall, un ofici que vaig començar de ben menut, quan el meu pare em portava al camp a guanyar-me un jornal de xiquet [...], vaig formar part d’unes quantes colles de jornalers. Tenia mans per a collir taronja i no em faltava faena. També vaig treballar collint fenoll, albercoc, peres, melons...”. I d’aquell temps de treball al camp Alonso té mil i un records que es nega a perdre: “si em pose a contar anècdotes i històries d’aquell temps, em passaria com li passa a Botifarra, que en contaria més de mil, que les duc en la butxaca penjades d’un fil”. Però com li passà a son pare, ell també ha heretat de la seua àvia “un terrible vici, el de llegir tota lletra impresa”. I a aquest vici, acompanyat que des de sempre li ha agradat “escoltar la gent que té alguna cosa a contar, i les seues històries, a més de divertir-lo o de commoure’l, alimenten i fan el seu petit univers literari”, el portà, des que a l’escola “el mestre es posava a narrar-nos històries que no apareixien en els llibres de text”,a interessar-se per “la literatura de l’experiència [...] a embarcar-me en la gran aventura d’escriure i publicar. Des d’aleshores navegue amb el meu petit timbal que em va marcant el ritme, el batec de cada vers, de cada frase”. I precisament amb Quadern de Ca Perla Alonso ha fet això, literatura de les seues experiències viscudes. Parar l’orella i llegir, heus ací els dos instruments bàsics que Manel Alonso ha fet servir per convertir-se en escriptor, l’ofici que ha somniat, i també que l’ha perseguit tota la vida.

Alonso, i des de sa casa, viu en “un barri vell d’edificis construïts amb pedra i fang”i puntualment, a manera de diari, va reconstruint la seua vida que està lligada, com no podia ser d’una altra manera, amb els seues veïns: “en els meus veïns veig reflectit el futur [...] podria escriure un llibre de contes, una novel·la, amb els records que conserve dels absents d’aquest veïnat”. I dedica moltes pàgines a reviure i posar en valor a molts amics i coneguts del seu poble. Amics de la infantesa, companys de treball, familiars...: "Capture les paraules i amb elles evoque, reconstruïsc les emocions, els sentiments, el paisatge i la gent que envolta. Recree universos, alguns desapareguts, i esbosse personatges que he tret del pou de l’anonimat més absolut”. Personatges del seu poble que formen part de la seua vida, com “Pep Cuello [...] un home prim, de cabells llargs, honest, sincer, amb el cap ben moblat i amb una mirada brillant i intensa”, o aquella veïna:“Filomena era una dona soltera, de cabells curts i grisos, d’estatura per damunt de la mitjana, d’espatles curtes, caminar pausat, cara agradable i veu potent”.

I en aquest context és on Alonso recordarà bocins de la seua vida, “viatjar a través del temps fins a la meua infantesa, els forats entre pedra i pedra que empràvem com a gua en el joc de boletes, una inscripció llaurada en la pedra a l’entrada d’una casa, el vol acrobàtic de les orenetes, el toc precís de les campanes[...] la flaire d’una coca de llanda fent-se al forn”. I també, com no podia ser d’una altra manera, els records del pares estan sempre presents: “sovint pense en el pare i sempre el blau líquid de la tristesa acaba ensenyorint-se del meu pensament, dels meus ulls”[...]“ma mare, des de ben menuda, estigué “en amo”, una expressió terriblement lletja, que m’enfada d’allò més quan als seus vuitanta-tres anys encara li sent dir”. Però també la seua iaia està molt present en els records de la seua infantesa: “La meua iaia, cada dia de l’any, a les set del matí, ja havia agranat i fregat la casa i la porta del carrer. Després de dinar, repetia la jugada, Era una dona amb una energia vigorosa”

Manel Alonso és un valencià de poble i està molt orgullós de ser-ho. Però és conscients que tots dos, poble i país, no són ni de bon tros el que eren: ”Soc de poble. M’agrada ser de poble, encara que aquest no és aquell que fou.[...] Soc d’un poble i d’un país que ha vist al llarg dels segles com li han arrabassat el millor del seu patrimoni cultural, un poble al qual han acostumat a l’oblit, a la desmemòria, i que ha acceptat un discurs oficial que sovint atempta contra la seua dignitat. I en aquest secular procés que va rosegant la identitat dels valencians, i anem perdent llençols en cada bugada, Alonso es fa una pregunta: “Quina serà la propera part del patrimoni que perdrem? La llengua?”. Perquè, com diu ell, “no anem bé. Els canvis que imposen la nostra descurança al valencià, fins i tot de professionals que haurien de dignificar més el seu parlar com ara periodistes, còmics, presentadors, dels nostres mitjans de comunicació, van camí de convertir-lo en un potois indigne”. Al llarg dels anys ha vist com el seu poble i el seu país, dins d’una “bombolla immobiliària”, han anat pujant i pujant. I maleïx a tots aquells que “es van emborratxar de rajoles, ciment, asfalt...presos per la idea de construir centenars de vivendes, crear polígons industrials en tots els punts cardinals del terme, multiplicant per tres, per cinc, per set...el nombre d’habitants sense tindre en compte que els nouvinguts necessitarien coses tan bàsiques com electricitat o aigua potable, tan escassa aquesta darrera per ací.

I és que Alonso, com tants altres que hem constatat els canvis que ha experimentat la societat valenciana en aquests darrers 50 anys, està, estem!, decebuts en molts aspectes. Hem vist frustrades moltes il·lusions i esperances: “Som fills d’un segle en què han fracassat la majoria de les utopies, on ens hem adonat que l’Arcàdia, l’indret on podríem viure feliços i en comunió amb la natura, no era més que un mite de desvagats lletraferits grecs”. Segurament ens vam fer massa castells en l’aire, somniant un país que no aspira a ser-ho, un poble que se li’n refot això del patrimoni, la identitat i la llengua i que, a tot estirar, només es preocupa per mantindre i fomentar tota mena de festes i saraus. En canvi “hem perdut la capacitat de reaccionar davant dels escàndols que ens envolten. Trobe que la brutícia no fa olor si s’oculta sota una ensenya”. I aquesta deixadesa, manca d’esperit crític i meninfotisme li dol molt, perquè els de la seua generació no ho hem tingut gens fàcil i allò que hem aconseguit ens ha costat déu i ajuda, i per això ens neguem a donar un pas endarrere: “De major he pogut comprovar que de l’ordre, però també de la llibertat, de la justícia social, de la democràcia, no hem de deixar que s’encarregue ningú per nosaltres[...] No soc amant de la disciplina imposada per altres, ni de la jerarquia, i encara menys de cap tipus de violència[...] hi ha en la nostra societat una certa al·lèrgia a la diversitat, a la diferència[...]la història escrita en lletres majúscules és plena de persecucions i maltractaments de les minories i els diferents”.

Fet i fet, Manel Alonso s’indigna de “l’ésser humà que mai no em deixa de sorprendre. Es mou entre el bé i el mal, entre la llum i la foscor, rebolcant-se en la fal·làcia i la hipocresia amb una naturalitat que fa feredat” .I es rebel·la contra aquesta“societat en crisi, temptada pel feixisme i l’autoritarisme de nou encuny”. Per això, per tot plegat, com “un animal solitari i enyoradís”,reflexiona i ausculta el seu poble i la seua gent.I ara ens ofereix el darrer dels seues llibres,“Quadern de Ca Perla”, i ho faa cor obert, sense trampa ni cató:“Ni amb un somriure fal·laç per a convèncer els altres de la bondat del producte que els vull encolamar. El meu rostre ha estat com un llibre obert on qualsevol ha pogut llegir el meu estat d’ànim, un fet que ha convertit la hipocresia, sovint tant necessària per a viure en grup, en un exercici per al qual no estic dotat”.

“Quadern de Ca Perla” és el “seguit d’artefactes de reflexió i d’opinió” que personalment feia anys que anava buscant. És el llibre que a tots ens agradaria escriure, aquell quadern personal on ens permet fer un viatge per la nostra vida, però a més a més abillant-la amb pessics literaris i l’agudesa crítica de l’experiència, i tot perquè com deia Jorge Luís Borges “somos nuestra memòria, somos ese quimèrico museu de formes inconstantes, ese montón de espejos rotos”.

 

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací