Roders de llegenda: El Ganyà Major (Pego)

per Manel Arcos

Cultura

Escamot de guàrdies civils acaçant roders (Extret de «Perseguint el fugat» [gravat] de Chalons, La Ilustración Nacional, 12 de juny de 1900, Madrid)
Escamot de guàrdies civils acaçant roders (Extret de «Perseguint el fugat» [gravat] de Chalons, La Ilustración Nacional, 12 de juny de 1900, Madrid)

Sens dubte, la sang, el llinatge, és un dels factors ambientals i relacionals que, juntament amb uns altres de caràcter territorial i polític, fan que el bandolerisme valencià del segle XIX adquirisca la categoria de social. Pares, fills, germans, oncles, nebots, cosins germans i, fins i tot, esposes van gaudir d’una posició avantatjosa dins del cercle de confiança d’alguns bandits de renom d’aquella època, i tot pels vincles de parentiu per consanguinitat que unien els uns als altres. No debades, no són pocs els casos de membres d’una mateixa família que es van endinsar en el submon de la delinqüència. Al llarg del Vuit-cents, va haver importants nissagues de roders a casa nostra, totes elles originàries de l’àmbit rural i, més concretament, de localitats pertanyents a les comarques del Vinalopó Mitjà, el Baix Vinalopó, la Marina Alta, el Comtat, la Safor, la Ribera Alta, la Foia de Bunyol i el Camp de Túria. Per ordre cronològic creixent, en van destacar aquestes dènou:

—Els germans Mojica (Josep, Salvador, Francesc i Gaspar Mojica Pérez), del Fondó dels Frares.

— Blai Pérez Martínez, sobrenomenat el Rajoler d’Ador, i el seu germà Jaume, tots dos de Vilallonga.

— Jaume Alfonso Juan, dit Jaume el Barbut, i el seu germà Josep, ambdós de Crevillent.

— Els germans Miguel i José Estarlich Martínez, de Tous, més coneguts com els Toueros.

— Antoni Crespí Peris, de malnom el Tort de Fandunga, i els seus fills Antoni i Bartomeu Crespí Vidal, dits Fandunga, de Càrcer.

— Els Blaus (Andreu Navarro Gimeno, els seus nebots Francesc, Simeó, Lluís i Josep Cerezo Raimundo, la dona de l’últim, Maria Alcàsser Cortina, i el fill d’ambdós, Josep Cerezo Alcàsser), de Riba-roja.

— Els Seguí (Camil Seguí Pastor i els seus germans Josep Ramon, dit el Zurdet, i Enric), de Gaianes.

— Els Mixana (els germans Baptista i Marià Reig Mas i els fills del primer, Vicent i Baptista Reig Verdú), de Castell de Castells.

— Joaquim Domínguez Moltó i el seu oncle Vicent Domínguez Moltó, més conegut com el Manco de Calderón, tots dos de Cocentaina.

— Els Tirillas (Gaspar, Rosendo, José, Prudencio, Vicente i José Antonio Dalmau Latorre), els Templados (Manuel Tarín López, dit Sinses o el Majito, i els seus germans Miguel i José) i els Gabinos (Miguel Garcia Caballero i els seus germans José, de malnom Peporro i Bocazas, Antonio, dit el Divertido, i Gabriel, sobrenomenat el Conde), de Godelleta.

— Els Boteros (Francisco i Mariano Ibáñez Martínez), de Xest.

— Els germans Josep González Torres, dit Roquet, i Miquel González Torres, de malnom el Tort de Roquet; els germans Tomàs Cifre González, dit el Catxo, i Vicent Cifre González, sobrenomenat Sento el Galleguet; i els germans Baltasar i Francesc Torres Oliva, tots dos anomenats Canelletes; els sis de Torís.

— Els germans Josep Vicent Gozálbez Calbo, dit el Zurdo de Montserrat, i Joan Baptista Gozálbez Calbo, sobrenomenat el Zurdo, ambdós de Beniarrés.

— Els germans Sena (Josep, Daniel, Octavi, Genar i Bernardí Sena Colubi) i els Ganyans, de Pego.

Val a dir que els Sena i els Ganyans van protagonitzar, durant el tercer quart d’aquella centúria, una lluita aferrissada de bàndols fortament enemistats i, alhora, instrumentalitzats pels dos sectors polítics predominants a Pego i que es van disputar el poder local a qualsevol preu, com van ser els moderats o conservadors, liderats per Pere Pasqual Sala Ciscar, i els liberals i els progressistes. El clan dels Ganyans estava format pels germans Pasqual i Josep Marco Marco, un fill del primer —Pasqual Marco Llodrà, dit el Coixo del Ganyà— i un fill del segon —Josep Pasqual Marco Franquesa, dit el Ganyanet o el Fugitiu—. En total, quatre. El de més edat era Pasqual Marco Marco. Per aquest motiu, li deien el Ganyà Major.

Pasqual Marco Marco va ser batejat el 30 de novembre de 1818 a l’església de l’Assumpció de Pego. Fill dels pegolins Pasqual Marco Ferrer i Maria Marco Molines, va contraure matrimoni amb la també pegolina Vicenta Llodrà Roger. Fruit d’aquesta relació, naixia el 8 de setembre de 1845 Pasqual Marco Llodrà, conegut més avant com el Coixo del Ganyà. Del Ganyà Major sabem que, al novembre de 1840, va ser declarat desertor del primer esquadró de cavalleria del Regiment de Granaders de la Guàrdia Reial; que, més d’una vegada, es va veure embolicat en assumptes tèrbols i en plets criminals; i que, tot i això, va ser guàrdia municipal, guàrdia rural i guàrdia de muntanya de Pego en diferents ocasions. En una d’elles, amb motiu del seu nomenament, era presentat com a «Don Pasqual Marco, cavaller de l’Orde Militar de Sant Ferran de primera classe», tal com consta en l’acord adoptat pel ple del consistori el 5 d’agost de 1856. Aquell dia, precisament, s’havia constituït el nou ajuntament, després que el governador civil de la província dissolguera la corporació anterior. Des d’aquell dia i fins a finals de novembre del mateix any, l’alcaldia va estar en mans del conservador Josep Ferrandis Giner, home pròxim a la família Sala. Anys abans, a l’agost de 1851, Ferrandis havia mostrat en públic el seu suport a la designació de l’advocat Felicià Sala Peris com a alcalde corregidor de Pego. Felicià Sala era cosí germà de Pere Pasqual Sala Ciscar, un dels majors contribuents de la província d’Alacant.

El Ganyà Major i uns altres tres guàrdies rurals van haver de renunciar al càrrec a l’abril de 1857, cinc mesos després d’arribar a oïda del jutge de primera instància que el seu germà Josep Marco, conegut com el Ganyà i reu pròfug en crida i cerca, pel delicte d’atemptat contra l’autoritat amb ús d’una arma de foc, es passejava lliurement pel poble i freqüentava les cases que li abellien, en una de les quals s’havia reunit amb alguns integrants del cos de vigilància i, fins i tot, s’havia apoderat d’una manta morellana propietat de Vicent Banyuls, criat de Joan Ferrando Egual.

Tanmateix, la dimissió del Ganyà Major i de tres dels seus companys no va contribuir a apaivagar, de cap de les maneres, l’ambient de preocupació que s’hi respirava. Per contra, la situació va empitjorar notablement en els mesos següents i, al capdavall, va desembocar en una escalada de violència i de por de dimensions incommensurables i de conseqüències impredictibles, amb arranjaments de comptes i assassinats. Era tal l’alarma social generada pel Ganyà Major i el Ganyà, que trenta-nou veïns de la vila, entre els quals es trobaven Joaquim Antoni Cendra de Montserrat, dit el Mayorazgo, i uns altres propietaris, com ara els germans Carles i Rafael Server Server, i també advocats, metges, procuradors del jutjat, preveres i professors de cirurgia, elevaven un escrit circumstanciat al Govern l’1 d’abril de 1858, el contingut del qual era publicat pel periòdic madrileny La Iberia, on denunciaven el clima d’inseguretat que imperava a Pego i, alhora, demanaven una ràpida i enèrgica solució als problemes d’ordre públic que patia la població. Eren temps de la Unión Liberal i, aleshores, el Consell de Ministres estava presidit per Francisco Javier de Istúriz Montero, mentre que Pere Pasqual Sala Ciscar era diputat provincial pel districte de Pego. Aleshores, també se sabia que Josep Marco, dit el Ganyà, havia sigut expulsat del cos de la Guàrdia Civil per mala conducta i, des de 1844, havia «estat processat vuit voltes per bregues, ferides, desacatament a l’autoritat i uns altres delictes». I, malgrat tot, feia dos anys que el Ganyà recorria totes les nits els carrers, sempre armat i acompanyat de gent de la mateixa classe, fos «perquè l’alcalde i els seus tinents, quasi sempre malaltissos, els facultassen per a això», o fos perquè «s’arrogassen atribucions que no tenien», mentre que el seu germà, el Ganyà Major, amb uns altres dels seus amics (La Iberia, 7-04-1858):

[...] paseaban impunemente por la noche las calles de esta villa amenazando de muerte con sus carabinas a Fernando Bondia y Fernado Gadea, y entrando en casa de la viuda del malhadado Fernando Sendra en busca de Andrés Sendra y Miñana, quien sin duda escapó de muerte por hallarse acompañado de mucha gente. [...]

La instància s’havia cursat dos dies després que el Ganyà, juntament amb els pegolins Bernardí Pineda Piera i Miquel Mengual Cots, dit Oronella, fugiren de la presó local. Allà, el Ganyà havia romàs tancat unes quantes setmanes a l’espera de ser traslladat a un presidi. Sobre ell pesava una pena de vint anys de reclusió —la Sala Segona de l’Audiència de València la va reduir a catorze anys a mitjan març de 1859—, a què havia sigut condemnat per l’homicidi del destacat militant liberal i fabricant de sabó, Ferran Sendra Cervera, de malnom Cagó, que ell, Bernardí Pineda i els també pegolins Vicent Mestre Sendra, dit Caldetes, Josep Sanxis Ferrando, sobrenomenat Cabut, i Carles Cabrera Sendra, dit Sort, van cometre a la matinada de l’1 de gener de 1858. A més, la sol·licitud de Cendra de Montserrat i uns altres hisendats del municipi s’havia tramés tres dies abans que la premsa informara que un grup de desconeguts havia intentat assaltar, «per la porta que dona al camp», l’habitatge de Miquel Sendra Moll, un dels testimonis en la causa sobre la mort violenta de Ferran Sendra.

El Portal de Sala, a Pego, vist des del carrer de Sant Doménec a mitjan segle XX (Arxiu Municipal de Pego).

El Ganyà era un home amb poca barba, els ulls negres i el nas regular. Estava casat i vivia al número 12 del carrer de Sant Roc de Pego. Quan s’escapava del centre penitenciari de la localitat, comptava trenta-quatre anys, vestia pantalons i samarra i calçava espardenyes de cànem. Tretze mesos després d’evadir-se’n, tornava a estar entre quatre parets. A principis de maig de 1859, començava a pagar els seus deutes amb la justícia en el presidi de València. Mentrestant, el seu germà, el Ganyà Major, va seguir passant-se’n de la ratlla durant més d’una dècada i sense que ningú no li parara els peus —poda de pins a la serra de Mostalla i el Carritxar (agost de 1862), lesions inferides a Carles Miralles (març de 1863) i abusos i amenaces a Rafael Miralles (abril de 1870), aquest darrer cas en companyia dels pegolins Joaquim Morell Bolta i Ferran Maçanet Cambrils, dit Panxeta.

En 1859, el Ganyà Major entrava a treballar de nou en l’Ajuntament de Pego. Llavors, ho feia per a ocupar un lloc de guàrdia de muntanya, tot just quan el neocatòlic Narcís Mateu Mompó estava al capdavant de l’alcaldia. Sent empleat públic, va estar reclòs en la presó del poble després de participar, juntament amb Sort —aleshores, guàrdia rural interí—, Cabut, Joan Baptista Hortolà Ferrando, Enric Piera Garcia, Andreu Sendra Minyana, dit el Curro, Joan Baptista Sendra Ferrando, de malnom el Tort de Sellés, i Josep Banyuls Fluixà, en una baralla ocorreguda a l’acabament de juliol de 1859, arran de la qual era assassinat l’últim i resultaven ferits greus el Ganyà Major, el Tort de Sellés i el Curro. El cadàver de Banyuls apareixia al carrer de Sant Jaume, enfront del Calvari vell, amb vuit ferides ocasionades per instrument tallant i punxant. Així i tot, el Ganyà Major i la resta d’enjudiciats van ser absolts, a l’octubre 1860, per la Sala Tercera de l’Audiència de València.

Aquella, però, no va ser l’última vegada que el Ganyà Major va sojornar en l’establiment penitenciari de la vila, ni tampoc l’última vegada que va ser separat de les tasques de vigilància. Al juliol de 1862, hi era tancat a conseqüència d’un procés penal incoat pel jutjat de primera instància. Dies més tard, el consistori, a proposta de l’alcalde Narcís Mateu Mompó, suspenia el pagament del seu haver durant el temps que romanguera sense prestar el servei corresponent, «podent després continuar en ell si com es creu se li posa en llibertat d’ací a pocs dies, a causa de la levitat de la lesió que se li suposa ha inferit»; i alhora, nomenava Pasqual Franquesa Gironés com a guàrdia municipal, ja que qui exercia les funcions, Josep Ribera González, dit el Blanc del Guitarrer, seguia empresonat i la seua vacant es prolongava més del compte.

Posteriorment, a l’agost de 1868, quan estava internat als calabossos de la població en espera de ser entregat a la Guàrdia Civil, les autoritats desbarataven un pla de fuga en descobrir que els reclusos havien perforat una de les parets del recinte. En l’acció degueren intervindre, a més d’ell, els pegolins Sort, Caldetes, Cabut i Josep Miralles i l’ondarenc Simó Gavilà Fornés, sobrenomenat Puntal, entre altres. Llavors, el Ganyà Major tenia quaranta-nou anys i estava amullerat, en segones noces, amb Teresa Sendra. La pegolina Teresa Sendra Sendra era la mare de Sort. Al cap de poques setmanes, esclatava La Gloriosa. A la fi de l’estiu, la monarquia isabelina quedava irreversiblement malmesa i vista per a sentència. A mitjan setembre d’aquell any, l’almirall Juan Bautista Topete es pronunciava a Cadis contra la política reaccionària del gabinet ministerial encapçalat per Luis González Bravo, alçament que desencadenava un moviment insurreccional múltiple i heterogeni en aspiracions i interessos —prèviament preparat pels partits demòcrata i progressista i la Unión Liberal—, i que al capdavall foragitava la reina del tron d’Espanya i la forçava a exiliar-se precipitadament a França. La Revolució de Setembre de 1868 va precedir el Sexenni (1868-1874), el període més convuls i inestable de tot el segle XIX.

Mesos després, a mitjan febrer de 1869, saltava l’alarma entre el veïnat de Pego, quan algú disparava diversos tirs contra la ronda nocturna al carrer de Sant Doménec, tot just davant de l’habitatge del Ganyà Major. Els ànims hi estaven crispats des del desembre anterior, i tot per qüestions electorals. L’advocat i propietari Jeroni Sendra Ivars era el president de la junta revolucionària i, alhora, alcalde de Pego. El progressista Sendra estava del costat de Cendra de Montserrat. I això no era del grat de molts pegolins, entre els quals figurava Pere Pasqual Sala Ciscar, qui havia desaparegut de l’escena política quatre anys abans.

Un nou episodi amb ús d’armes de foc, semblant al que s’havia esdevingut al carrer de Sant Doménec, es repetia al cap d’un mes i mig. A primeries d’abril, el Ganyà Major i el també pegolí Pelegrí Miralles González, de malnom Ceba, eren detinguts per la ronda de vigilància comandada per l’alcalde Jeroni Sendra, després de que el primer tirara un tret contra Daniel Sena Colubi i, tot seguit, un segon tir contra l’agutzil Enric Faraig al carrer de Sant Agustí. Tot succeïa de nit. El Ganyà Major i Ceba duien dues carrabines de dos canons, les quals eren decomissades a l’acte. Dels fets es donava part al jutge del partit, el benidormer Pere Maria Orts Berdín, qui un mes després absolia el Ganyà Major del delicte d’atemptat contra un agent de l’autoritat, perquè «se li va escapar» el primer dispar i perquè el segon tir va eixir «sense prendre cap punteria cap a terra». Pere Maria Orts Berdín va estar al capdavant del jutjat de primera instància de Pego entre desembre de 1868 i agost de 1870. Durant la seua estada en la localitat, Orts va estar allotjat en casa de qui hi movia els fils perquè continuara imperant el moderantisme de 1844, 1856 i 1865 i de qui, al cap i a la fi, hi tolerava les barbaritats i els actes de vandalisme, que no era un altre que Pere Pasqual Sala Ciscar.

Tot i la seua trajectòria, tot i la seua conducta, el Ganyà Major tornava a aconseguir una plaça de guàrdia rural. Se li presentava una altra oportunitat. I, una altra volta, no la va saber o no la va voler aprofitar. El divendres 28 d’octubre de 1870 li queia una altra sanció disciplinària, potser la darrera de la seua vida. L’endemà, eren segrestats els germans Carles i Rafael Server Server, dues de les persones més acabalades del poble. La notícia no eixia a la llum pública fins a ben entrat el mes de novembre. El cas va tindre una gran repercussió mediàtica en el seu moment, no sols per l’esborronador encrueliment amb què es van emprar els seus autors, sinó també per la commoció i l’esverament que va suscitar en l’opinió pública. Va suposar, ni més ni menys, el segon de la terrible onada de segrestos que, entre octubre de 1870 i els primers dies de 1875, va assotar les classes acomodades del país [veg. Manel Arcos i Martínez, Micalet Mas de la Llosa de Ranes (1842-1913), Piles: Edicions del Sud, 2019, pp. 150-151].

Tot ocorria entre la darreria d’octubre i l’inici de desembre de 1870. Aleshores, el català Joan Prim i Prats era el cap del Govern; i Francesc Josep Garcia Mestre, l’alcalde de la vila. La premsa contava que tot havia començat a l’octubre, quan un coronel carlí s’havia adreçat per carta als Server per a proposar-los un negoci de bastant entitat. Al cap de pocs dies, Rafael Server es reunia amb aquell individu —home finíssim, elegantment vestit, d’uns quaranta-cinc anys, amb patilles canes i de tracte amable— a la posada de Salvador el Galano d’Oliva. Ningú no va ser testimoni del que es va comentar en aquell encontre. Només es va sentir que, en acomiadar-se, el coronel es comprometia a regressar a Pego, cosa que al final no va fer atés que, en comptes d’acudir a la cita pactada, va preferir enviar una altra missiva als Server en què els convidava a veure’s a València per a enllestir el projecte que els ocupava. Els dos germans acceptaven la invitació i a la fi del mateix mes marxaven cap allà, després de traure les corresponents cèdules sanitàries, i s’hostatjaven en la posada de Sant Francesc, situada a la plaça del mateix nom. L’endemà, eixien de l’establiment en companyia d’un desconegut. A partir d’aquell instant es va perdre el seu rastre.

Al cap de dos o tres dies, els seus parents rebien una carta on s’anunciava el rapte i on es demanava un rescat de 12.000 duros, diners que havien de lliurar en un termini de cinc o sis dies amb total discreció i sempre que seguiren una sèrie d’instruccions. I els bandits no ho van posar gens fàcil. Qui parlara amb ells havia de desplaçar-se tot sol de València a l’Alcúdia pel camí de Madrid, duent una manta de llaurador creuada al braç dret i un mocador blanc a la mà esquerra; i, en arribar al lloc de destinació, havia d’esperar-se una hora abans de mamprendre el viatge de tornada. I així va passar, no una, sinó dues vegades. La família Server no volia problemes i estava predisposada a desemborsar l’import que li havien exigit, a fi de recuperar sans i estalvis els seus dos membres. Tanmateix, l’home que va mitjançar i va contactar en dues ocasions amb els segrestadors —la primera, prop de Catarroja; i la segona, als voltants de l’Alcúdia— no va poder assolir l’alliberament i, ni tan sols, una prova que demostrara que els dos germans encara estaven vius.

Al desembre, es produïa el fatal desenllaç en terme de Manises, prop del Salt del Corb, i en concret a la Masia del Collado —llavors, abandonada pel seu estat ruïnós—. L’alcalde d’aquell municipi de l’Horta, després de ser avisat per un anònim, es traslladava amb el jutge de Torrent al punt esmentat. Allí mateix, dins d’un antic cup, eren trobats els cadàvers de Carles i Rafael Server en complet estat de descomposició (el metge que els va reconéixer va determinar que els havien mort vint-i-cinc dies abans). Els cossos, amarrats de peus i mans amb forts cordells, presentaven ferides d’arma de foc: l’un, al cap; i l’altre, al pit. Els dos estaven bastant ben vestits, per més que a un li havien llevat els pantalons i les botes. Sobre un d’ells, hi havia un mocador a quadrets rojos, el qual tenia una moneda de 100 rals lligada a una de les seues puntes. Entre les pedres que els cobrien, hi havia dos barrets forts de feltre. Suposadament, pertanyien als Server. També hi van aparéixer les dues cèdules sanitàries.

A poc d’espai, es portaven a cap els primers arrestos de sospitosos de participar en el crim, com ara Ramon Pedrón, sobrenomenat Canyot o Canyotet —atrapat a la plaça de la Duana de València—, Pasqual Sanç Faios, dit el Mallorquinet, i una dona d’Albacete que havia revelat dades transcendents; i, alhora, es dictava acte de presó contra uns altres subjectes de Mallorca. Els dos primers eren tancats al centre penitenciari de Torrent, on quedaven a disposició del jutge del districte, jutge que anys més avant ampliava la llista d’imputats, en incloure Pasqual Garcia Millà, de malnom Dupont; María Dueñas; Manuel i Celestina de Fuencarral; Antonio Santos; don Miguel Morante; Celedonio Rodríguez; Joaquim Fenollosa Segura, conegut també per Joaquín Lafuente; i Josep Barreda Esteller, dit El Chaval de Yepes. Els tres últims havien sigut investigats per la justícia, temps arrere, per uns altres temes. Tots tres havien sigut citats a declarar, en qualitat de testimonis, en la causa incoada pel jutjat del Congrés de Madrid, per a esbrinar els autors, els còmplices i els encobridors del magnicidi del general Prim. Joaquim Fenollosa Segura era natural de Rossell. Comptava quaranta-set anys en 1872 i estava casat a la població aragonesa de Valdealgorfa. Xocolater d’ofici, feia cinc peus i tres polsades i era més gros que prim. Tenia la pell morena, el cabell i les celles de color castany, la cara i el nas allargats, els ulls marrons, la boca regular, la barba tancada, bigot i una cicatriu al costat dret del rostre i una altra al llavi superior, dissimulada pels mostatxos. Era pròfug del presidi de Ceuta des de febrer de 1870. El Chaval de Yepes era originari de la Serra d’en Galceran; tenia una alçada de cinc peus i cinc polsades i els ulls marrons; i era moré i de carns regulars.

Al març de 1871, el governador de la província d’Alacant, Manuel González Llana, facultava el tinent de la Guàrdia Civil destacat a Alcoi, el xaloner Lluís Femenia Hortolà, a anar a Pego per tal de capturar tres dels implicats en l’afer dels germans Server. Pego disposava de post de la Guàrdia Civil. No obstant això, els seus agents no van ser mobilitzats per al dit servei, puix que, segurament, el que es buscava era aconseguir l’efecte sorpresa. L’operació es consumava al matí del primer dia del mes i en ella intervenien tretze efectius del cos i, fins i tot, el paisà Rafael Miralles Sendra, un veí del poble que arrossegava una causa penal i a qui Femenia havia autoritzat per a l’ús d’una carrabina. El Ganyà Major i els també pegolins Raimund Estela Senabre, sobrenomenat el Bord d’Estela, Ferran Maçanet Cambrils, dit Panxeta, i Josep Miralles Sendra, qui els acompanyava, eren atrapats en una casa de la localitat. Un dispositiu policial que no va tardar a despertar certa inquietud, cosa que va obligar l’alcalde Salvador Canet Sendra a comparéixer ràpidament on s’havia practicat la detenció, per a intercedir i, en especial, per a desarmar Rafael Miralles. Canet es quedava en l’intent perquè Femenia li ho prohibir dient-li que allí no era res, després de la qual cosa els guàrdies muntaven les armes i les encaraven al primer edil. Així les coses, els quatre arrestats eren reclosos en els calabossos de la vila, però no per molt de temps. El mateix dia, de vesprada, Femenia i els seus homes partien cap a Oliva amb l’objectiu de conduir els reus a Torrent, per a presentar-los davant el jutge d’aquell partit. Quan la corda de presos penetrava en terme del municipi saforenc i enfilava el Port de les Aigües, tot just al peu del Castellar, els guàrdies civils eren atacats per un grup de gent armada que estava amagat darrere de les tàpies d’un corral i, seguidament, s’entaulava un tiroteig d’allò més aferrissat, arran del qual queien abatuts el Ganyà Major, el Bord d’Estela, Panxeta i Josep Miralles Sendra. Al cap de poc, els jutjats de Pego i de Gandia instruïen els oportuns sumaris. Al seu torn, la Fiscalia obria una investigació per a aclarir l’incident, en què requeria l’alcalde de Pego perquè informara sobre el parador de Rafael Miralles, qui havia desaparegut sense deixar cap pista, i alhora perquè cridara a declarar els pegolins Teresa Bolta, Teresa Marco, Serafina Jàfer, Vicent Sendra Sastre i Ferran Cambrils Jorque.

Després d’aquell episodi, el tinent Lluís Femenia Hortolà va continuar fent carrera militar i acumulant èxits i condecoracions, fins que es va retirar amb el grau de capità abans de fixar residència a Xaló, on va passar al món de la política i on va arribar a presidir l’ajuntament en 1887, 1888 i 1889.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací