Simulacions

per El conte del diumenge, Vicent G. Terol

Cultura

Simulacions
Simulacions

―T’esperem a les nou.

Quan vaig penjar, em vaig quedar immòbil durant una estona. Havia detectat un punt d’especial transcendència en la veu d’Ernest. Ell i Sara, la seua parella, volien que els visitara per tal de sopar junts aquella nit. La cita trencava les rutines habituals: entre setmana, sense la resta del grup... Vaig deduir que tenien la intenció de comunicar-me quelcom important. Necessitaven la meua ajuda per alguna raó? Vaig preferir no preguntar res per telèfon. Fou com una comunicació implícita: sí, voleu tractar un tema delicat amb mi; hi vaig, d’acord, ho he entès.

Em van rebre amb aparent normalitat. Dissimulaven molt bé l’excepció que suposava la meua visita. Els vaig fer el joc, com si la trobada entrara dins l’habitual. Vam començar a sopar parlant d’assumptes trivials: l’últim descobriment musical, records comuns d’anys enrere, una recepta de cuina... En un moment determinat, Ernest i Sara es van mirar i el seu rostre es va transformar. Ara, en silenci, fixaven els ulls en mi.

—Volem que sàpigues una cosa, David —va obrir foc ella.

—Què ocorre?

—Nosaltres no som parella, en realitat —la veu d’Ernest es va interposar en el contacte visual que manteníem Sara i jo.

Per uns instants, vaig pensar que es tractava d’una broma, però ho vaig desestimar de seguida. Volia dir alguna cosa, però no se m’acudia res. Vaig optar per romandre a l’espera de les seues explicacions. I aquestes van arribar després d’un silenci prolongat.

—Cada vegada és més complicat viure al marge d’una relació estable —ella va tornar a intervenir—. Tu ho saps. La societat ens empenta a això, ens obliga. Nosaltres fa temps que...

—Ja fa temps, sí —va prosseguir ell—. Vam decidir mostrar-nos com a parella. Tenim els papers i tot això. Però cadascú fa la seua vida i viu a un lloc diferent. Aquesta casa la fem servir de manera molt puntual.

Em costava encaixar aquella mena de revelació. Vaig barallar la hipòtesi que m’estaven mentint amb alguna finalitat que se m’escapava. Intuïa que volien arribar a algun punt més enllà d’aquella novetat desconcertant. Des del meu escepticisme, els vaig sotmetre a tota una bateria de preguntes. Allò no era possible: ho veia insostenible en el dia a dia. Tanmateix, a poc a poc, em vaig adonar que tenien uns acords molt mesurats, unes rutines planificades de manera mil·limètrica, gràcies a les quals podien dur a terme aquell engany, aquella doble vida, a la perfecció. Comptaven, a més, amb la complicitat d’una mena de col·lectiu o alguna cosa semblant.

—Però no t’hem fet venir per això —Una vegada més, Sara marcava el ritme de la conversa.

—Hi ha més sorpreses? Deixeu-me assimilar açò primer... —Vaig voler aportar un to humorístic que, clarament, era fora de lloc.

—És a dir, sí, era necessari dir-t’ho —va continuar parlant, obviant el meu comentari—. Sense el que t’hem explicat, no podem plantejar-te el que et volem plantejar.

—Volem ajudar-te, David. —Ara era el torn d’Ernest; coordinaven les intervencions com si ho hagueren assajat abans.

Va fer una pausa i va continuar:

—Veiem que ets víctima d’aquestes convencions de què parlàvem. No tens parella i això et situa fora. Et condueix a la marginalitat... o a un risc superior que...

Abans que Ernest fera aquesta observació, ja vaig anticipar per on aniria la cosa. Volem ajudar-te, sí. Era clar que, amb la millor de les intencions, pretenien «solucionar» el meu «problema». No sabia el que tenien en ment en concret, però...

—Mireu... No —el vaig interrompre en sec i vaig mirar alternativament els dos—. Jo estic bé. Tinc les idees clares. Estic d’acord amb el que dieu. Sé que és angoixant per a molta gent, que en algunes feines, per exemple, ja és una exigència estar amb algú i tal. Però jo tinc sort, no tinc problemes. I no m’afecta la pressió social. No crec en les relacions estables i em dona igual.

—Nosaltres tampoc! —van dir quasi a l’uníson.

—Però eixa no és la qüestió! —va irrompre Sara, amb energia—. Les coses aniran a pitjor. Hi ha una llista de futures prohibicions per a persones sense parella: a nivell laboral, d’accés al centre de les ciutats, drets socials... Nosaltres... som a un grup antagonista i tenim informació.

—Trobe que exagereu. De veritat, agraesc molt que us preocupeu per mi, però la veritat és...

—David! —ella no em va deixar acabar la frase—. Ernest tractava de dir-t’ho abans. Hi ha riscos! No t’ho podem confirmar al cent per cent, però coneixem dades que apunten a... assassinats. Intervencions des de les clavegueres de l’Estat.

Aleshores, alguna cosa va fer clic al meu cervell i hi vaig veure la coherència de tot plegat. No puc explicar-ho bé amb paraules, però les peces d’un trencaclosques van encaixar dins meu, a nivell conscient i inconscient. Vivències dels darrers anys, sensacions, intuïcions, percepcions... El que m’havien explicat donava cohesió al conjunt d’elements i em permetia aterrar en la realitat, despertar.

Tenien raó. Després em van mostrar documents, articles, investigacions... que compartien al seu col·lectiu de resistència. Per què s’hi havien implicat tant?

—Ens neguem a acceptar el món que ens imposen. Ho fem per nosaltres i per solidaritat —Ernest parlava amb convicció.

El meu canvi d’actitud va donar pas –ara sí- a la proposta que em plantejaven. L’ajuda consistia en posar-me en contacte amb una dona. Fer el mateix que havien fet ells: formalitzar una aparent relació de parella i incorporar uns hàbits coordinats. No calia que participara activament al col·lectiu, però era necessari assistir a algunes reunions. De tant en tant, calia introduir modificacions en les rutines per evitar ser descoberts. Per tant, havia d’estar informat de la situació, dels riscos, del context en què ens movíem. Ho vaig acceptar sense dubtes.

—És el mínim que podem fer per sobreviure —Sara m’explicava les línies estratègiques—. La correlació de forces actual no ens permet molt més que això. Que ja és molt, David! Mantenir una xarxa alternativa. Algun dia passarem a l’atac, però això ja arribarà.

Quina era la situació de la resta del grup d’amics? Absort en assumir la nova realitat, havia deixat de banda aquest punt... Sara i Ernest coneixien cadascun dels casos a la perfecció. La seua organització semblava funcionar com un govern a l’ombra. Hi havia dues parelles reals i una d’aparent. Per altra banda, de les dues persones que no tenien cap relació estable (a banda de mi), una estava formalitzant un contacte com el meu i l’altra tenia altes possibilitats d’iniciar una relació de veritat. Segons Ernest, ara per ara ens interessava estar en contacte amb la gent «normal», mesclar-nos amb ells.

 

Vaig conèixer Carla en una reunió del col·lectiu. Com jo, tampoc no estava especialment implicada en la causa. Vam reorganitzar les nostres vides, assessorats per membres del grup. Davant la societat, i l’administració, érem una parella més.

Tot va canviar de manera considerable. Acostumat a actuar al marge de les pautes socials, no havia estat conscient de les limitacions que marcaven la meua existència. Ara se m’obrien portes a la feina, la gent em somreia i, fins i tot, començava a gaudir d’allò que, despectivament, alguns havíem anomenat «societat de l’espectacle»: mirava la televisió, anava de compres, tractava d’exhibir un estatus elevat amb el nou cotxe, amb la roba... Ernest i Sara em van arribar a dir que no calia que m’esforçara tant en la «simulació».

Va ocórrer durant un sopar amb Carla a un restaurant. Amb un somriure, em va dir que em brillaven els ulls. Ens vam mirar amb complicitat i vam brindar amb la copa de vi. L’amor va arribar com un torrent. De vegades, tracte d’explicar-m’ho apel·lant a l’absència total d’expectatives. Però tampoc no m’importen les raons. Mantenim –això sí- un equilibri difícil: públicament, ens mostrem com a parella... amb la contenció adequada. No volem ser descoberts pel col·lectiu.

 

[Article publicat a Diari La veu el 12 de maig del 2017]

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací