Quo vadis, AVL?

per Llorenç Garcia

Llengua

Quo vadis, AVL?
Quo vadis, AVL?

Que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua signara un acord amb l’Institut d’Estudis Catalans i la Universitat de les Illes Balears és una notícia que d'antuvi suscita eufòria. Comprovar com les tres institucions encarregades de l’idioma en cadascun dels territoris (País Valencià, Catalunya i les Illes Balears) arriben a una entesa enriquidora, sona a banda sonora cinematogràfica de felicitat perpètua. De sobte, però, una nota discordant enterboleix tot el clímax de beutat tan bon punt gratem per traure el socarrat de la paella. Susdit document afirma que les tres institucions assumeixen la unitat de la llengua catalana, anomenada valencià en la Comunitat Valenciana. Segons el document, aquesta unitat compromet les tres institucions a cooperar per a l'establiment d'un model normatiu comú que a la vegada siga unitari i respectuós amb la variació interna de la llengua. Fins aquesta seqüència, potser tinc poc a retraure tot i que el primer interrogant que s’obri és quina necessitat existeix de signar això en un paper si se suposa que les tres entitats ja assumien la unitat de l’idioma. ¿Calia signar un document per a un propòsit ja preassumit? No obstant això, en continuar llegint, un acaba entreveient la lluentor d'un punyal acostant-se sigil·lós per l’esquena:

-L’Institut d’Estudis Catalans (...) és la institució encarregada d’establir i actualitzar la normativa lingüística del català i (...) per al conjunt de la llengua catalana, el referent normatiu. Per a exercir les seues funcions, compta amb membres de tota la comunitat lingüística.

-L’Acadèmia Valenciana de la Llengua és la institució que té la funció de determinar i elaborar la normativa lingüística de determinar i elaborar la normativa lingüística del valencià (...)

D’entrada, no acabe de captar què vol dir que l'AVL s'encarregarà de determinar i elaborar la normativa lingüística del valencià quan adés s'ha dictaminat que l'IEC és el referent normatiu del conjunt de la llengua catalana. És a dir, com a valencià, ¿el meu referent normatiu és l'AVL però com a parlant de la llengua d'un domini lingüístic més ampli he de mirar l'IEC? Llavors, com escric? ¿Regint-me per un model o un altre? ¿O resulta que ara l'IEC serà com la nau nodrissa de la qual eixiran l'AVL i el departament filològic de la UIB com en la sèrie televisiva "V"? Si partim que la llengua és la mateixa, la qüestió de vore quina institució està per damunt de l'altra, ¿no és com una discussió de qui la té més gran? ¿Que finalment l’IEC ha aconseguit la grandària nachovidaliana?

Però, vejam, ¿l’AVL no se suposava que havia d’adaptar l’idioma a la idiosincràsia valenciana sense haver d’estar demanant permís a ningú per existir? No deixa de ser el mateix que Fabra feu a Catalunya però noranta anys més tard. I recordem el seu ínclit discurs:

Nosaltres, catalans, no desitjaríem altra cosa sinó que emprenguéssiu una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d’acostar-vos al nostre català; que tractéssiu de descastellanitzar el valencià i de redreçar-lo i d’enriquir-lo procurant acostar-lo al valencià dels vostres grans escriptors medievals. Així, tot fent una obra purament valencianista, us trobaríeu haver fet una obra catalanista, d’acostament al nostre català: elevant la vostra llengua escrita per damunt els parlars valencians actuals, recolzant-la en el valencià del segle XV, produiríeu un valencià que no seria pas una llengua altra que la catalana nostra, sinó la modalitat valenciana de la llengua catalana, al costat de la nostra modalitat catalana i de la modalitat balear.” Molts valencians i balears creuen encara que l’obra d’unificació del català escrit suposaria la supeditació de llurs varietats dialectals al català de Catalunya. No, no es pretén de supeditar cap varietat a una altra: es tracta simplement que dins cadascuna de les tres grans regions de llengua catalana es realitzi una obra de depuració, de redreçament de la llengua. (Nostra Parla, núm. 7, desembre de 1918, pp. 4-5).

Amén.

Per cert, massa s’ha retret l’afirmació que les formes que prioritza l'AVL són dialectalitzants i vulgaritzants. Aquesta asseveració comporta que les de l'IEC també ho són. Fa l'efecte que l'estàndard és el barceloní i la resta és dialectalitzant. Fet i fet, la institució catalana anteposa "parlo", l'AVL "parle" i la UIB "parl" i no passa res. Allà dalt diuen “mirall” i ací baix “espill”. No totes les llengües tenen solucions convergents i això no és senyal de fracturació, sinó que la llengua s'aclimata a un territori concret a partir d'un context històric i sociològic propi i, per tant, una forma geolectal no reflecteix més que l’adaptació a l'ecosistema en què li ha tocat arrelar. És lògic, doncs, que cada territori cree el seu propi model de llengua perquè l'objectiu és una identificació amb els seus parlants. No a la inversa. En aqueix aspecte, no podem establir parangons, ni de bon tros, amb la poderosa llengua veïna. La situació social i històrica del castellà és tan diferent a la del nostre idioma que establir comparacions resulta quasi obscé; però fins i tot aqueix idioma, en el qual ens volem emmirallar com a culmen d'envejada normalitat lingüística, ha confeccionat també un model propi per a cada país. I susdit model inclou també la morfologia verbal (el voseo argentí, per exemple), un lèxic propi (chamaco, chico, chamo...), un estàndard fonètic (sesseig, ieisme...). I ningú no discuteix la unitat del castellà ni el veu perillar. Ni existeix tampoc una jerarquia entre, per exemple, l’estàndard colombià respecte de l’europeu; cap dels dos és millor castellà que l’altre, ni un és més “global” que l’altre.

De la mateixa manera, doncs, la relació entre l'AVL i l'IEC hauria de ser d'equidistància, no de jerarquia. És més, algun projecte fructífer havia nascut d’aquesta voluntat equànima com una col·laboració entre l’AVL i el Termcat en el desenrotllament de la terminologia. Valencians, catalans i balears parlen una varietat lingüística igual de vàlida i per tant el deure és el de fer un intercanvi productiu , no supeditar-nos al que diguen a la capital catalana, encara que hi haja uns pocs valencians i balears treballant-hi per tal de camuflar el seu barcelonacentrisme. Al seu torn, l'AVL ha esmerçat un important esforç a flexibilitzar la seua normativa per tal que parlants de diferents criteris s'hi puguen sentir còmodes. Que l'AVL considere com a preferent la forma "este" no invalida que es puga escriure "aquest" (jo mateix faig servir les formes reforçades). Les dues (o les dos) formes són igualment correctes. L’AVL aspirava a esdevindre la casa comuna on els usuaris d’existeix i existix firmaven un armistici. En aqueix sentit, l'AVL, encara que ranquejant, havia començat bé el camí, però ara no sé quin viarany ha pres. Aquest text genera massa desconcert, i crec que l’AVL ens deu una explicació. Sobretot perquè ja afronta de comprovar que el mecanisme ni respecta els mecanismes textuals de coherència. Arriba a mans d’un examinador/inquisidor de les oposicions de l’any passat, i l’escrit cau condemnat en la fossa comuna de tots els zeros.

Sincerament he vist diluïda la funció gairebé messiànica de segellar la pau lingüística en el poble de valencià, de traçar la quadratura del cercle que reconeixia la unitat d’un idioma a l’aixopluc d’una institució que vetlara per fer-nos protagonistes del geni lingüístic i on convisqueren pacíficament totes les sensibilitats emanades de les nostres avinenteses històriques. Les mateixes sensibilitats que abans guerrejaven sense treva. L’autèntic temple que arrecerara qualsevol amant de la llengua amb independència de la consigna filològica a què pertanguera en aquells temps de bel·ligerància fratricida. La mateixa atiada per qui es complaïen contemplant-nos com ens autoimmolàvem. I ara, AVL, quo vadis?

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací