Cinquanta anys de la mort de Josep Carner: un balanç

LA RODA DEL TEMPS

per Enric Iborra

La Veu dels Llibres

Josep Carner
Josep Carner

El passat 3 d’abril es van complir 50 anys del retorn de Josep Carner a Catalunya, després de trenta-un d’exili, malgrat la seua voluntat inicial de no tornar mentre Franco fos al poder. Va ser una tornada patètica. Carner, que tenia aleshores vuitanta-sis anys, es trobava greument afectat per la malaltia de l’Alzheimer. Caminava arrossegant els peus, decrèpit i desorientat, amb breus instants de lucidesa. Va morir aquell mateix any, a Brusel·les, al cap de quinze dies d’haver tornat de Barcelona.

Cinquanta anys després, el seu lloc com a clàssic de la literatura catalana moderna és indiscutible. Com passa sovint en aquests casos, aquest reconeixement es tradueix en un respecte reverencial, més protocolari que efectiu. Qui llegeix avui Carner? Em sembla que pocs, o ben pocs. En part, per una dificultat diguem-ne tècnica, que he comprovat sovint amb els meus alumnes de l’institut: els seus poemes obliguen el lector a tirar mà del diccionari constantment, cosa que cansa i desanima. El fet, però, és que, una vegada salvat aquest escull, la llengua de Carner fa una impressió d’una naturalitat perfecta, juntament amb una expressivitat plena de matisos. El català literari va adquirir en les seues mans una densitat i una complexitat moral que abans no tenia, com a conseqüència d’haver tractat una gran varietat de temes, formes i estils de la tradició literària europea.

Durant els anys vint la vida i l’obra de Carner van experimentar un canvi profund. L’any 1920 va fer oposicions al cos consular de l’estat espanyol i va ser destinat a Gènova al gener del 1921. El príncep dels poetes catalans no podia guanyar-se la vida escrivint.

L’altre motiu que pot explicar la poca lectura de Carner obeeix a «raons» literàries, a la valoració que el sentit comú del món cultural català fa de la seua obra. Segons aquest sentit comú, Carner tenia una expressivitat lingüística excepcional —el príncep dels poetes catalans!— al servei d’un contingut una mica superficial. Com que el sentit comú es nega a reconèixer tot allò que no li dona la raó, es fixa en els llibres de la primera època de Carner, marcats per l’idil·lisme classicitzant del noucentisme i per la ironia enjogassada.

Durant els anys vint la vida i l’obra de Carner van experimentar un canvi profund. L’any 1920 va fer oposicions al cos consular de l’estat espanyol i va ser destinat a Gènova al gener del 1921. El príncep dels poetes catalans no podia guanyar-se la vida escrivint. D’aleshores ençà va començar una existència itinerant que l’allunyarà de Catalunya, on no tornarà sinó esporàdicament. La publicació d’El cor quiet, el 1925, va representar també un punt d’inflexió en la seua obra. Hi descobrim una poesia atreta per l’angoixa de viure, que trenca l’optimisme i l’humor anteriors. En alguns dels millors poemes d’aquell llibre, com ara «Enyor» o «Nocturn», hi apareix un motiu molt insistit en la poesia posterior de Carner: el sentiment d’estranyesa davant la vida, inquiet i opressiu.

La guerra i la derrota del 39, que van destruir totalment el somni de convertir el país en una «nació entre les nacions», tindrà efectes encara més greus. El poema d’aquesta crisi és Nabí (1941).

La guerra i la derrota del 39, que van destruir totalment el somni de convertir el país en una «nació entre les nacions», tindrà efectes encara més greus. El poema d’aquesta crisi és Nabí (1941). A l’exili, Carner va completar una edició de tota la seua obra poètica, seleccionada, revisada i reordenada temàticament, amb nombrosos poemes inèdits. Aquest llibre, que es va publicar el 1957 amb el títol de Poesia, representa la culminació i el balanç de tota una vida dedicada a la literatura. Recull els prop de nou-cents poemes que va donar per bons després «de temperar-ne el to, precisar-ne i enriquir-ne els detalls i travar-ne la textura», com va escriure Joan Ferraté contra els qui afirmaven, obtusament, que Carner havia fet malbé els seus poemes en la revisió a què els havia sotmès. Durant aquella època —anys seixanta i setanta—, els únics que van reivindicar Carner van ser Gabriel Ferrater, Joan Ferraté i Joan Fuster. Si ens guiem més per la qualitat que per la quantitat, ja podem pensar qui l’encertava més.

Al costat de l’obra poètica cal esmentar la seua obra en prosa, representada per les traduccions i pels articles, molts dels quals no s’han recollit mai en llibre. Llegir la seua traducció del Pickwick de Dickens és tota una festa.

Aquesta tardor, si tot va bé, es publicarà el segon volum de l’edició crítica de la poesia de Carner. No serà l’única novetat carneriana dels pròxims mesos. També hi ha en curs d’edició alguns dels seus llibres de prosa, com ara Del Pròxim Orient, recull de cròniques escrites des de Beirut entre el 1935 i el 1936, i Confidències, que reuneix els articles que enviava a Ràdio Barcelona i que llegia un locutor. Aquest últim és totalment inèdit. I està prevista la reedició de Poesia (1957) en format de butxaca. Si encara no teniu aquest llibre, apunteu-vos-el a la llista de seguida i reserveu-ne un exemplar. És una d’aquelles obres que fan companyia al lector durant tota la vida. Un llibre del qual va dir Gabriel Ferrater, en el poema «Josep Carner», que els seus mots «romanen, / mentre varien els dies i se’ns muden els sentits, / oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria».

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací