L’edició en català a l’entrada del segle XXI

ENTRE-VEUS

per Francesc Gisbert

La Veu dels Llibres

Seu de l'Institut d'Estudis Catalans
Seu de l'Institut d'Estudis Catalans

L’Institut d’Estudis Catalans ha publicat La narrativa catalana al segle XXI, balanç crític, a cura de la Societat Catalana de Llengua i Literatura. Cinc articles que proven d’ordenar i analitzar la producció narrativa dels últims quaranta anys. De tots els articles, em centraré en les reflexions al voltant de “L’edició de narrativa catalana a l’entrada del segle XXI”, de Josep Lluch.

Ens agrade o no, la vida d’un llibre no depèn tan sols de la genialitat de qui l’escriu, sinó de l’habilitat comercial de l’empresa que l’edita.

Ens agrade o no, la vida d’un llibre no depèn tan sols de la genialitat de qui l’escriu, sinó de l’habilitat comercial de l’empresa que l’edita. Anem a pams. L’article de Josep Lluch ens explica com, als anys vuitanta, el sistema editorial català va viure una època d’expansió: ajudes institucionals derivades de l’autogovern, mercat de l’ensenyament, optimisme general... Vint anys després, al tombant del segle XXI, el món editorial s’ha de replegar, davant unes expectatives que no es van acomplir.

Centenars de premis literaris –sovint més premi per a l’editorial que per als autors–, obligaven a publicar l’obra que es premiava, tant sí com no, sense garbell. Proa per, exemple, segons Lluch, va arribar a publicar catorze premis de narrativa a l’any. Bromera, una dotzena. La política de subvencions i ajudes a l’edició va consolidar un model en què s’incentiva publicar, no vendre. I el desig d’entrar al mercat escolar va imposar un model d’obres més preocupades per “agradar” que per “crear” amb qualitat. El resultat van ser novetats efímeres, que un mes arribaven a les llibreries i al següent desapareixen dels aparadors.

Institut d'Estudis Catalans (2018)
La política de subvencions i ajudes a l’edició va consolidar un model en què s’incentiva publicar, no vendre.

Aquesta dinàmica desdibuixa el perfil i la feina de les editorials. En un mercat com el de l’edició en català, l’aspiració era créixer i tocar totes les tecles, és a dir, diversificar l’oferta i publicar una mica de tot, ser editorials generalistes. A qui no li agradaria publicar un llibre que aprofitara de regal per al dia la mare, per a l’aniversari de la tieta o per a llegir a la platja? El disseny de les col·leccions, la coherència i la marca editorial perden solidesa. En què es diferencia un llibre publicat en l’editorial A d’un altre publicat en l’editorial B? En no res. Tots els llibres s’assemblen a ells mateixos, per fora i, sovint, per dins. Amb les excepcions que vulgueu.

L’aterratge forçós va ser per dues vies. La dels grans grups i la de les editorials menudes. Els grans van optar per la concentració. El grup Planeta actuava de paraigua per a quatre grans editorials catalanes, Columna, Edicions 62, Empúries i Proa. Enciclopèdia Catalana intentava fer el seu camí.

La novetat és que les editorials menudes s’adonen que per sobreviure i créixer, cal oferir una oferta diferenciada. Potenciar la marca.

La novetat és que les editorials menudes s’adonen que per sobreviure i créixer, cal oferir una oferta diferenciada. Potenciar la marca. Es consolida Som (2016), amb Ara Llibres i Amsterdam, com un grup independent; Males Herbes (2012) aposta per publicar llibres ben identificables per fora (petits, verds i amb disseny especial) i de línia editorial clara; L’Altra (2014), Periscopi (2012) o Comanegra (2007) ofereixen autors nous o que no tenen cabuda en l’edició, diguem-ne, més comercial. Qui compra un llibre d’aquestes editorials sap a què juga; Altres empreses de més veteranes, Edicions de 1984, Quaderns Crema (1979) o el Club Editor (1959) opten, segons Lluch, pel rigor literari i el grau d’exigència.

Les editorials de la resta del domini lingüístic queden fora de l’article de Josep Lluch. Podem fer-ne cinc cèntims. Què se n’ha fet, del món editorial de les Illes? Després de la fallida de l’editorial Moll (1934-2014) i dels intents actuals per revifar-la, han pres força una sèrie de microeditorials. Continuen empreses menudes, de vitalitat variable: Gall Editor (amb el nou segell, Quid Pro Quo), Lleonard Muntaner, Documenta Balear, Ensiola o Di 7. I alhora, algunes de noves, Arrela (2014), de Menorca, Saïm (2018), Illa (2015), Adia (2013) de Mallorca o llibreria Món de Llibres de Manacor. Qui edita en català a la Catalunya Nord? Edicions del Trabucaire (1985), ho fa en català, occità i francès; de vegades, la Universitat de Perpinyà. En quina situació està el món editorial valencià, dominat per Bromera, una empresa molt més gran que la resta de competidors? Les editorials veteranes continuen apostant pel llibre escolar (Bullent, Tabarca, Bromera). Però n’hi ha unes poques que s’han atrevit a especialitzar-se. I és ací on han trobat una quota de mercat. Parle de Drassana, l’ànima de la qual és Vicent Baydal, que ha creat un públic amb assajos i llibres divulgatius, molt ben promocionats per les xarxes socials; o de Sembra, amb un disseny i una línia molt clara; Afers, centrada en l’assaig; o d’Andana, amb una aposta decidida per l’àlbum il·lustrat.

Saber trobar la teua quota de mercat, el teu públic, és important. Però també saber vendre. Fa poc, en un acte públic davant els editors, s’anunciava que augmentarien les ajudes a la producció de llibres. Però, i les ajudes a la difusió? I al foment de la lectura? Què és més important, publicar o vendre, acumular novetats o arribar al lector? Cal reinventar-se. Ara més que mai.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací