Tricornis

per Manel Rodríguez-Castelló

Societat

Diego Pérez de los Cobos
Diego Pérez de los Cobos | Foto: Flickr de Cristina Cifuentes

No sempre el nom fa la cosa. Sovint fins i tot l'amaga. Mirem-nos, doncs, això de la Guàrdia Civil com una peculiar forma de camuflatge semàntic, com el seu verd característic enmig extensos oliverars, i a les antípodes del tricorni xarolat, impossible d'amagar amb els seus reflexos descontrolats i que deuen mantenir com una arma de dissuasió: faràs bé de pegar a fugir quan veges aparèixer-ne un per l'horitzó. Cent setanta-sis anys d'història donen per molt, òbviament, però la suma de tricorni, bigot i pistola ja és part de la memòria de la ignomínia i la confusió amb Tejero i els altres sublevats irrompent al Congrés dels Diputats. Les imatges més sòrdides de la postguerra espanyola també remeten al tricorni, capot i fusell al muscle, perquè això de civil no defineix cap essència, és clar, sinó l'abast del domini, l'objecte de control, en rigor l'enemic, que no és altre que la població civil. Per això fonamentalment aquest cos militar que té per divisa l'honor i compta amb 84.400 membres (es diu prompte) es troba repartit per tot l'estat per assegurar-ne el control i la submissió, ho pinten de verd o del color que vulguen. Quant a l'honor, més val que ho deixem córrer, que aquesta és una entelèquia massa tacada de sang i crims com perquè en fem broma. Sobretot quan en el fons res no ha canviat, ni el feix romà que adorna l'emblema del cos i que remet directament al feixisme, excepte en les formes més superficials de vestimenta, en quaranta anys de presumpta democràcia, com inalterables han quedat tots els "cossos i forces de seguretat" enfangats en el seu vici congènit. I així arribem a l'episodi que inspira aquestes línies, la destitució de l'inefable Diego Pérez de los Cobos Orihuel, salvapàtries que ja es va donar a conèixer vestit de falangista (i qui avisa no és traïdor) per posar-se a les ordres dels seus superiors quan el (no tan) frustrat colp de febrer de 1981, i la dimissió dels seus dos immediats seguidors en l'escalafó. La destitució ordenada pel ministre Grande-Marlaska es justifica ara per la pèrdua de confiança en el subordinat. La confiança, com l'honor i les condecoracions, es veu que va per dies, perquè el mateix destituït que ara l'ha perduda se la va guanyar a pols comandant l'operació d'apallissament massiu de votants pacífics l'1 d'octubre, la guerra bruta contra l'independentisme i els informes falsos, les mentides pures i dures en el judici als presos polítics catalans i el gran honor (aquest sí, i per a tota la vida) de no haver trobat ni una sola urna del referèndum. Com és, doncs, que després d'acumular tants mèrits en el full de serveis, ara me'l fulminen? Perquè apanyava nous informes falsos per inculpar el Govern com a responsable de l'expansió del virus en haver permès la manifestació del 8 de març. L'honor, insistim, té aquestes coses, però sobretot és una excusa tenebrosa per a la defensa criminal de la unitat pàtria i els privilegis dels poderosos. Curiosa guerra entre Govern i l'estat profund que la Guàrdia Civil i la resta de cossos armats tenen per honor salvaguardar. Una guerra que excita rabiosa la bancada de la dreta al complet esperant traure bon profit de la ineptitud àmpliament documentada del govern de Sánchez en la gestió de la crisi i que s'estén en la irresponsabilitat amb què ha continuat alimentant la bèstia que ara es prepara per clavar-li l'ullal. Farem bé, doncs, d'assenyalar els autèntics responsables del despropòsit que ara llancen el crit al cel en forma de destitució fulminant i ahir condecoraven i ascendien els facinerosos i els llançaven contra l'independentisme o que avui compren el silenci de les casernes amb augments de sou en plena crisi (els sanitaris desarmats poden esperar asseguts). Els profetes del mal menor també tenen prou feina a convèncer-nos de les diferències entre encobridors i executors de tortures, entre servidors del poder de guant blanc i espardenya (o tricorni), germans d'armes ara rivals que en passar el tràngol continuaran compartint vermut, himne i bandera, com sempre.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací