Un mal dia

per El conte del diumenge, Joan Tripiana Traver

Societat

Un mal dia
Un mal dia

Fastigós, infecte. Aquestes paraules em venen al cap quan bec el cafè de l'oficina, tot per estalviar quatre cèntims i no baixar fins la cafeteria del carrer.

Però almenys m'espavila, i gràcies que ho fa. La nit anterior havia estat un pèl moguda, per així dir-ho i amb prou feines havia dormit unes tres hores. He de deixar de fer això que els anys van pesant ...

De camí al meu escriptori, veig el meu cap a la vora. "Alguna cosa he fet", ja que mai vol parlar amb mi si no és per quelcom dolent. Així són les coses.

I efectivament, el primer que em diu és: "¿això que és?" i em mostra una foto al Facebook on surto jo begut com un cep, algú em va haver de etiquetar ...

Crec que està bastant clar. És una foto. - responc amb aplom.

-Això Ja ho veig! Quina vergonya a la seva edat! ¡Borratxo com un adolescent en cap de setmana! És aquesta la seva manera de divertir-se?

Dubto uns instants la meva resposta. El mal gust del cafè m'agita l'estómac i tracte de mantenir-me serè.

-Li asseguro que no és una constant en la meva vida aquesta foto. Vaig sortir amb els amics una nit i em vaig passar una mica. Això és tot.

-El seu rendiment ha baixat molt a l'empresa. Com l’enxampi amb indicis de venir begut a la feina ...tindrà molts problemes...fora d’aquesta empresa!

L'amenaça em cau com un martell al cap. Tot d'una, una nova sensació de malestar em colpeja, aquesta vegada més fort.

-Es pot saber que li passa?

Abans de poder dir res ni moure, vomito el cafè i el poc sòlid del desdejuni a sobre de l’impecable vestit del meu cap.

-Està acomiadat! - crida fastiguejat.

Després d’un matí horrible i una tarda per oblidar, arribo a casa. Això si, begut com mai. El sempre legal Lluís, ha tingut a bé d’acompanyar-me fins a casa meva amb el seu cotxe. Si no ho fa, vés a saber on podria haver acabat. Sempre puc comptar amb aquell tros de pa.

Arribava a casa molt tard. O molt d’hora, segons els costums horaris de la gent. Tant li feia ara, no havia de matinar.

Obro la porta del carrer i entro al bloc. Vaig donant tombs d’una banda a l’altra. Per sort veig la llum que assenyala el botó de l’ascensor palpant la paret. Tinc sort i no triga gaire a baixar. Quin pis haig de prémer? Quin? Ah si! El 5! Ajupe’t que ara vinc! I m’esclato a riure tot sol.

Per fi al pis. On tinc la clau? Butxaques, butxaques... No fotis que les he deixat a la porta del carrer? Ah, no! Duia el clauer com si fos un anell per evitar que caiguessin. Previsor que sóc.

Provo a obrir. Què coi passa? Per què no gira? Coi! Però si era oberta! Quina distracció! Però té igual, a casa per fi. Merda, em sembla que no arribo al lavabo. Vaig a palpentes sense trobar l’interruptor, però hi arribo. Tot l’alcohol que havia ingerit durant la nit, fa el camí invers junt amb el que havia sopat.

Missió complida. Per sort, tot ha acabat a l’escusat. Quin descans! Però quin mal sabor de boca! Merda! Serà millor que em renti les dents i al llit! Agafo el raspall i provo d’encertar el dentífric. Recullo el que puc de pica i començo a raspallar.

Massa bèstia que sóc. Una de les sacsejades em va fins el fons de la gola i em ve una nova arcada. No tinc el temps de girar-me i ho deixo anar tot de nou dintre la pica. Giro l’aixeta i faig que desaparegui. La meva intenció de llevar-me el mal gust de la boca ha estat un fracàs! Millor glopejo una mica d’elixir bucal.

Brillant idea. L’objectiu de la nit, havia estat beure-s’ho tot i no mantenir-ho a la boca i és clar, allò té un gust de xarop dolent que em fa vindre nàusees. Aquesta vegada és la dutxa, l’elegida per ser el recipient d’una nova pasterada.

Derrotat, vaig cap al dormitori per jeure, però al llit m’espera una nova sorpresa.

-Què collons passa? – sento dir a una veu masculina.

No sé per quina raó, però Miquel, el veí és al meu llit, i sembla que no és l’únic.

-Maleït borratxo! Quina pudor fas! Fora d’aquí! No em fotràs aquesta nit, hui que per fi he trobar qui m’escalfi el llit!

Només sento crits i empentes darrere meu i un crit revelador...

-No fotis que no havia tancat?

Què passa? Quan m’adono, em trobo al passadís de la cinquena planta. Miro a sobre la porta que es tanca darrere meu amb un fort cop.

-Lletra “E”? Però si jo visc a la “B”...

Amb penes i treballs, ara sí, obro la porta de casa meva. Em llanço en planxa sobre el llit sense canviar-me, només vull descansar. Abans de caure rendit, recordo de sobte la visita al lavabo del meu veí Miquel.

-FI-

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Informa't i fes-te agermanada ací