Una literatura que no es mira el melic: 'Com Déu mana', de Niccolò Ammaniti

ENTRE-VEUS

per Salvador Vendrell

La Veu dels Llibres

Niccolò Ammaniti
Niccolò Ammaniti | Roberto Nistri

Niccolò Ammaniti, Roma 1966, va voler estudiar Biologia, però, en un moment determinat, es va dir que no faria més exàmens. Ell mateix diu “que no tenia talents particulars”. No sabia quin seria el seu futur i, per passar l’estona, es va posar a escriure. Va formar part d’aquella generació coneguda com “els caníbals”, amb els quals publicà relats i contes. Una generació que va omplir les seues pàgines de sang, semen, baves i tota mena de secrecions considerades com a “fastigoses”. Als seus escrits sempre hi ha una bona dosi de violència, sexe, drogues, que són els ingredients necessaris per a contar la vida dels seus personatges, que solen ser marginats i, sovint, viuen experiències exagerades sense que calga construir cap justificació sociològica ni cap rerefons psicològic. Encara que a Ammaniti li agrada buscar aquell moment “en què tot explota”, es tracta només d’experiències de la seua “senzilla” vida quotidiana. D’aquesta voluntat de contar aquestes experiències vitals ve el nom de “Gioventú cannibale”, que també és el nom d’una antologia coordinada per Daniele Brolli en què Ammaniti participà. Els van etiquetar com a literatura pulp, en honor a la pulp fiction i a Quentin Jerome Tarantino.

D’aquesta voluntat de contar aquestes experiències vitals ve el nom de “Gioventú cannibale”, que també és el nom d’una antologia coordinada per Daniele Brolli en què Ammaniti participà. Els van etiquetar com a literatura pulp, en honor a la pulp fiction i a Quentin Jerome Tarantino.

Ammaniti sempre ha estat convençut que, per a ser escriptor, cal fer una vida retirada. Sap que la vida és molt intensa i el que es dedica a viure-la no té temps per a escriure. Pensa que cal saber mirar la vida dels altres. El que unia els joves “caníbals” era la recerca d’una literatura que no es mirara el melic, sinó que centrara les seues històries fora de la vida dels mateixos escriptors. Sempre buscant les dinàmiques de la televisió: accions ràpides, com si els personatges anaren amb un coet al cul. Ammaniti, però, ha volgut traure’s l’etiqueta de “caníbal” tot reivindicant les dinàmiques amb ritme molt viu que ja tenien —en els seus temps— Dickens, Stephen King i Jack London, dels quals es considera admirador.

Amb Jo no tinc por Ammaniti va assolir el seu primer èxit, però el reconeixement més espectacular de la seua carrera li vingué amb la novel·la Com Déu mana per la qual va rebre el Premi Strega, un dels més importants guardons d’Itàlia. És el llibre que “més m’agrada i que més m’ha costat” —sis anys—, diu. També el que, segons l’autor, té més pegues i el va acabar per esgotament. A dotze mesos, però, ja tenia la versió cinematogràfica: Come Dio comanda, direcció de Gabriele Salvatores (2008).

Editorial Empúries (2007)
El que unia els joves “caníbals” era la recerca d’una literatura que no es mirara el melic, sinó que centrara les seues històries fora de la vida dels mateixos escriptors. Sempre buscant les dinàmiques de la televisió: accions ràpides.

A Com Déu mana trobarem una màquina narrativa que funciona molt bé, a un ritme frenètic contant-nos les mil peripècies d’uns personatges que els passa una cosa darrere de l’altra i no tenen ni un momentet de descans. Veurem micro-històries molt ben enllaçades amb tots els trucs de l’ofici. Així, al llarg de les pàgines de la novel·la, verificarem si tres “amics” aconsegueixen rebentar un caixer automàtic. Si Danilo Aprea recupera la seua exdona, que va perdre després de morir la filla de tres anys en un accident. Si Quatre Formatges, un boig maniàtic que té atacs de còlera i que no li funciona el servei, pot acabar el seu particular pessebre, el seu Betlem. I comprovarem si pot “Viure. Viure després d’haver matat. Viure tot i així. Viure amb el pes de la culpa. Viure a la presó la resta de la seua vida. Viure apallissat i menyspreat fins a la fi dels seus dies.” Si Rino Zena, emulador del personatge de Taxi Driver i tot un nazi, alcohòlic i violent, imposa les seues idees al seu fill Cristiano, quan borratxo li posa una pistola en la mà perquè mate un gos que no el deixa dormir. Si Cristiano —que, als tretze anys, és l’últim de la classe— aconsegueix que l’assistent social no el separe del seu pare, al qual vol salvar de l’infern en què ha entrat. Descobrirem com l’assistent social Beppe Tresca consuma el seu amor amb l’Ida Lo Vino, després que un arbre transforme una caravana en un descapotable en una nit de tempesta, quan hi estaven fent l’amor: “ ‘Beppe... Beppe Oh, Déu meu! Que em corro... Sí! Sí!’, havia sentit que gemegava just abans que la caravana sucumbís a la tempesta com la caseta d’El màgic d’Oz. ‘Bona estrena’ —va felicitar-se a ell mateix.” I també assistirem al drama de dues joves que, per no fer cas a la seua mare, una d’elles se’n va al bosc i es troba, com una Caputxeta Roja qualsevol, amb un llop salvatge. La mare d’Esmeralda advertia Fabiana: “Si us fumeu massa porros us anireu aïllant i el món començarà a semblar-vos petit i sufocant. Un món petit i sufocant del qual te n’hauràs d’anar tan bon punt acabis l’escola. Te n’has d’anar a Amèrica, a Roma, a Milà, on vulguis, però has de fugir d’aquest poble petit i sufocant.” Aconseguiran eixir les dues del pou on han caigut?

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Informa't i fes-te agermanada ací