'A l’horitzó', d'Hernán Díaz

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per Ferran Garcia-Oliver

La Veu dels Llibres

Hernán Díaz
Hernán Díaz | Jason Fulford

Tres anys després de la seua publicació, ens ha arribat la traducció de In the distance, de la mà hàbil i solvent de Josefina Caball. L’obra d’Hernán Díaz ha estat saludada per crítics i lectors en termes elogiosos i fins i tot ditiràmbics, coses del màrqueting editorial. No seré jo qui li lleve mèrits, perquè ausades que en té. I més tractant-se d’una primera novel·la manufacturada per un argentí d’origen i, doncs, amb el castellà per llengua materna, però que, criat a Suècia i resident després a Estats Units, l’ha escrita en anglès. Finalista ni més ni menys que del PEN/Faulkner i d’altres premis prestigiosos, ha conegut l’immediat èxit internacional.

A l’horitzó és un western, així de senzill, tot i que és un western «rar» o, si més no, bastant allunyat dels cànons del gènere.

A l’horitzó és un western, així de senzill, tot i que és un western «rar» o, si més no, bastant allunyat dels cànons del gènere. Hi ha, d’entrada, l’espai que l’identifica: la immensitat de l’oest nord-americà encara amb territoris aclaparadorament buits per explorar, perquè ens devem situar cap als anys centrals del XIX, abans de la guerra civil entre unionistes i confederats. I dic «devem», perquè no hi trobareu cap data. I sobre aquest escenari vastíssim, deambulen els prototips que han alimentat i consagrat la imatge del «salvatge oest»: exploradors, indis, buscadors d’or, fileres de caravanes que transporten colons a la recerca d’una nova vida, paranyers, bandits, assassins, venedors de fum, pocs homes i dones de bé.

Periscopi (2020)

Tot plegat, la gent, la natura i les coses, subministren un decorat majestuós per a l’aventura de Håkan Söderström —un suec, com delata el nom— a qui els uns i els altres prefereixen anomenar Hawk, el Falcó. Ací el menys important és l’argument, que en ben poques paraules podria resumir-se en el següent: en Hakan ha de travessar ni més ni menys aquelles vastituds, de San Francisco a Nova York, a peu i, quan pot i la sort l’acompanya, amb l’ajut de cavalleries. En literatura, doncs, no s’inventa res, més aviat es fan reformulacions del grapat de temes bàsics que ja exhumaren grecs i romans. En aquest cas som davant una odissea més, una odissea per descomptat ben particular, on Hernán Díaz va destil·lant una darrere de l’altra experiències duríssimes que posen a prova aquest pobre diable d’en Håkan. Sense un cos de ferro, una força descomunal i la voluntat que exhibiren aquells ermitans del desert, aquest Arrancapins formidable hi hauria durat una rosada. Perquè en aquells paratges la violència, la de l’home i la del medi, hi imposen la seua llei implacable.

Håkan «es fa» en el camí doblement, en el cos i en l’ànima, perquè l’adolescent ingenu esdevindrà un adult ferit per la malaurança, temorós del mercat humà i de l’enrenou del món.

Håkan «es fa» en el camí doblement, en el cos i en l’ànima, perquè l’adolescent ingenu esdevindrà un adult ferit per la malaurança, temorós del mercat humà i de l’enrenou del món. Així —la idea del creixement extern i intern i del canvi— ho mana el cànon homèric i, al capdavall, és el que evita que A l’horitzó esdevinga una tirallonga de peripècies per a atraure l’atenció del lector. No, el lector queda seduït per l’itinerari moral d’un home que voga contracorrent, contra el malentès de la seua persona i, fins i tot, contra la seua pròpia altura d’autèntic gegant. El viatge, més que en una recerca, es converteix en una fugida angoixant. Després d’un munt de tribulacions, cap a la meitat de la novel·la, es planta en la soledat inhòspita d’un lloc apartat de la mà de Déu. Sobreviure-hi és un miracle. La imatge de l’ermità, la cova, els animals només per companyia i per sostre el cel diürn i les estrelles nocturnes, és inevitable. Els episodis trepidants cedeixen gairebé a una introspecció mística. Tot aquell itinerari farcit de desgràcies i contratemps, per a què? L’objectiu que s’ha fixat sembla inabastable. Ni tan sols sap amb certesa on és i si va en la direcció correcta. Ni el deixaran fondre’s en la seua soledat amarga. I haurà de reprendre el camí. Un altre camí. A l’horitzó és una novel·la trista i, de passada, ens diu que en l’epopeia de la colonització nord-americana i hi ha més falsedats i mistificacions que veritats, i que, sobretot el cinema, ha fabricat un Far West de cartó pedra.

A l’horitzó és una novel·la trista i, de passada, ens diu que en l’epopeia de la colonització nord-americana i hi ha més falsedats i mistificacions que veritats.

Per què una novel·la com aquesta ha concitat elogis unànimes? M’arrisque a suggerir que ha sigut més pel tema, la geografia i l’enfocament de les vicissituds d’un home tan descomunalment gran com fràgil, que per la tècnica narrativa. Hernán Díaz dona per escudellat el que sovint realment caldria explicar. El pas del temps és una operació literària força complexa que no acaba de quedar ben resolta, i amb ell el mecanisme quotidià de la supervivència. Les històries són un pèl convencionals, milanta vegades repetides en el cinema, tot i que potser això és un peatge inevitable del gènere. Irrita el presentisme científic, o els accessos de mística, les descripcions excessives que tallen ara i adés el ritme. A l’horitzó, però, és una bona novel·la, llegidora, propícia per als temps de confinament epidemiològic i per a estones d’evasió.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Informa't i fes-te agermanada ací