'Vincles ferotges. La dona singular i la ciutat', de Vivian Gornick

LA LLIBRERIA: MEMÒRIES

per Raquel Ricart

La Veu dels Llibres

Vivian Gornick
Vivian Gornick

La meva relació amb la mare no és bona i, a mesura que anem acumulant anys, sembla que encara empitjora. Estem tancades en un estret canal de relació, intens i vinculant.

Aquest és el vincle ferotge més gros que amera aquestes memòries. Unes memòries que contenen també pessics d’assaig, perquè Vivian Gornick no es limita a passejar pels records sinó que els analitza i en reflexiona. Va nàixer a Nova York l’any 1935. Entre els 6 i els 21 anys va viure al Bronx, a un edifici de vint pisos, quatre en cada planta, dels quals recorda, sobretot, les dones. El Bronx d’aquella època era habitat per jueus, per irlandesos, per italians, però també per russos i polonesos. A cada edifici monocolor, hi havia sempre un tint d’una altra nacionalitat, d’una altra cultura i, al carrer, s’hi barrejaven tots. Sa mare, jueva i russa, era una xiqueta quan va arribar a Amèrica, la qual cosa féu que adquirís un anglès sense accent que la feia destacar entre els immigrants del barri.

Un retrat d’aquell barri i de la seua gent, de les xafarderies i de la realitat d’un barri de classe obrera i immigrant que marcarà per sempre més l’autora i els lectors, per la duresa i alhora la tendresa.

En la seua joventut, ella i el seu marit eren companys de viatge del Partit Comunista, i en els anys de la depressió, aquesta mare s’havia implicat força en els moviments veïnals i s’enfilava sobre caixes al Bronx per reivindicar justícia social i econòmica. Casada i amb fills encara va treballar un temps, però finalment ho va deixar per insistència del marit, perquè O bé converties la casa en un infern o decidies ser feliç. Jo volia ser feliç. Ell no volia que treballés. Vaig deixar de treballar. Però el marit es mor quan aquesta dona tenia 46 anys, quan l’autora en tenia tretze, i tot de colp la vida esdevé catàstrofe, perquè en la seua renúncia a una vida fora de casa, havia batejat aquell matrimoni no tan sols com un matrimoni feliç. Era un matrimoni màgic. Definitiu. [...] El dol de la mare era primari i ho envaïa tot: xuclava l’oxigen de l’aire. [...] Llavors van caure llàgrimes fins a formar un riu que va omplir el passadís, va entrar a la cuina, va travessar la sala d’estar, va comprimir les parets de les dues habitacions i ens va inundar a tots. Aquest dolor de sa mare serà tan gran, tan bèstia, –A la funerària, la mare va intentar ficar-se dins la caixa. Al cementiri va intentar llançar-se dins la tomba oberta– que no deixa lloc per al dolor de ningú més, i l’obsessió de la filla, que no deixarà caure ni una llàgrima, es centrarà en la mare per por que no desaparega. La mare i la Nettie, una veïna també viuda que, contràriament a la mare de l’autora coneixerà molts homes –massa homes– després de la mort del marit, constituiran durant anys els seus referents.

L'altra editorial (2017)

La narració es gronxa entre les passejades amb sa mare pels carrers de Nova York –entre converses i retrets, escrites en present quan Gornick ja és una dona madura i sa mare una dona gran– i els records del passat. L’escriptura és sempre punyent, mordaç, tendra i terrible a voltes, perquè Gornick no abandona mai el seu to lúcid, i entre el respecte i l’amor, hi ha sempre una mirada ferotge i sense concessions: La viduïtat va oferir a la mare una forma més elevada de ser [...] S’hi va consagrar durant trenta anys [...] De plorar el pare en va fer la seva professió, la seva identitat, la seva imatge. Amb tot, serà gràcies a la mare, –que suportà tots els atacs familiars, perquè, on s’és vist que la filla d’una viuda de classe treballadora vagi a la universitat?, als qual respon: Això és Amèrica. Les noies no són vaques en un camp que esperen que un toro les munti–, que Gornick anirà a la universitat i estudiarà arts i literatura.

Mentre el temps passa, mentre sa mare es fa encara més gran i el futur de totes dues es difumina perquè cada volta en queda menys, sembla que les converses poden agafar uns tons més assuaujats i que cadascuna pot reflectir-se en l’altra, i així, entre les baralles, de tant en tant, quan l’escriptora aconsegueix que la sang no li puge al cap pels comentaris feridors de la mare, també sa mare és capaç d’abandonar la ironia i la ràbia i de fer un pensament sobre si mateixa: Em fa enveja que ella visqués la seva vida. Jo no vaig viure la meva. En el record, tons suaus i d’altres estridents per fer-nos un retrat d’aquell barri i de la seua gent, de les xafarderies i de la realitat d’un barri de classe obrera i immigrant que marcarà per sempre més l’autora i els lectors, per la duresa i alhora la tendresa amb què dibuixa els personatges més propers. Aquesta idealització de l’amor de sa mare, que ella beu glop a glop, contaminarà per sempre la idea de l’amor de Gornick que no trobarà mai –com ningú, d’altra banda–, la perfecció, l’home ideal, el deler màxim, definitiu.

Gornick és una dona sense parella, i viu sola, i és, certament, singular, única. Crec que no li he fet justícia. És ferotge. Cal llegir-la.

El títol és doble perquè dos llibres conformen aquest volum. El primer, Vincles ferotges, publicat a Nova York l’any 1987. El segon, La dona singular i la ciutat, més recentment, l’any 2015. En aquest segon, íntimament lligat al primer per un altre vincle ferotge que unia mare i filla: La ciutat és el nostre element natural. Totes dues tenim aventures diàries amb conductors d’autobusos, dones indigents, cobradors i malalts mentals que viuen al carrer, i això fa Gornick, ens explica les seues aventures, el seu amor intens per la ciutat i pels seus habitants, les seues relacions afectives, sentimentals, sexuals. També les seues dificultats amb l’escriptura i amb la vida. A voltes com si fos un rellotger que desmunta l’artefacte per trobar allò que no rutllava. A voltes amb la simple transcripció d’una conversa escoltada en el carrer. Perquè la ciutat, Nova York, cada tros de carrer, cada cantó, guarda històries que Gornick recull i ens regala. El títol, en anglès te un doble joc, odd women, títol d’una novel·la de George Gissing que al·ludia a dones “desparellades”. I Gornick és una dona sense parella, i viu sola, i és, certament, singular, única. Crec que no li he fet justícia. És ferotge. Cal llegir-la.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací