'Nora', de Jesica Fortuny

LA LLIBRERIA: TEATRE

per Joan-Lluís Moreno Congost

La Veu dels Llibres

Jesica Fortuny
Jesica Fortuny

Escric aquesta ressenya després de més de quaranta dies de confinament a causa del Covid-19, un virus que ha entrat a formar part de la nostra quotidianitat com si fora un element més de la nostra família. Més de quaranta dies en què les notícies que escoltem giren al voltant d’un únic tema: el maleït coronavirus i el tsunami sanitari, social i econòmic —i, amb el pas dels dies, també polític— que ha anant desencadenant. Les rodes de premsa diàries amb les dades de l’evolució de la pandèmia, el procés de confinament i desescalada, els equips de protecció, la quarantena, les mesures de control per impedir-ne l’incompliment, les previsions econòmiques, la vida als balcons o les iniciatives dels veïnats i del món de l’art i la cultura per fer més suportable l’aïllament copen l’atenció dels mitjans de comunicació i de les nostres converses a través de xats, videotrucades o xarxes socials.

Tanmateix, en aquest món covidcèntric en què ens toca viure, un dels escassos fenòmens de la realitat anterior al coronavirus que s’entesta a continuar-hi present és el de la vomitiva violència masclista —agreujada, segons els especialistes, pel confinament i la convivència obligada d’agressor i víctima. És en aquest context que em tope amb Nora, un text teatral de Jesica Fortuny que aborda amb lucidesa aquest flagell secular que, per a vergonya nostra, perviu encara en els nostres dies.

Jesica Fortuny (Picassent, 1983) és llicenciada en Art Dramàtic per l’ESAD de València i màster en Psicoexpressió per l’institut IASE, on fa classes. Treballa també a l’Escola Municipal de Teatre de Picassent. Nora és el seu primer text publicat i representat per ella mateixa, amb el qual va guanyar diversos premis, com ara el premi del públic del festival de teatre novell Escènia.

La captiva amb paraules i conductes dolces, però que, de mica en mica, i sense abandonar de tant en tant dolçors i floretes, va oprimint-la i subjugant-la fins que acaba estenallant-la físicament i moralment.

Nora ens apropa al procés de destrucció i reconstrucció d’una dona sotmesa a un jou masclista que, de primeres, la captiva amb paraules i conductes dolces, però que, de mica en mica, i sense abandonar de tant en tant dolçors i floretes, va oprimint-la i subjugant-la fins que acaba estenallant-la físicament i moralment. Un procés que acaba en l’anul·lació gairebé absoluta de la persona, de la seua autoestima, de la seua dignitat, sota la disfressa d’un amor mal entés.

Nora, la protagonista d’aquest drama, és una dona jove, amb estudis, casada i amb tres fills, que acut d’amagat a una entrevista de treball per optar a una vacant de caixera de Mercadona. A través dels diàlegs amb Rosa —una altra aspirant a la plaça—, amb Tomeu —l’home de Nora, el qual li telefona constantment amb l’afany obsessiu del maltractador per controlar la vida de la seua parella— i dels monòlegs interiors de la mateixa Nora, anirem coneixent els inicis, l’evolució i les característiques d’una relació dramàticament tòxica i destructiva que —com bé sabem— de vegades té un final tràgic.

Bromera (2018)
Nora és teatre social en estat pur. És una mostra clara de la importància de l’art com a agitador de consciències, com a element imprescindible de reflexió.

L’obra s’estructura en vuit escenes, cada una d’elles amb un títol ben significatiu que estableix un paral·lelisme entre la relació de la parella i l’estat mental de la protagonista, i el pas d’una tempesta: 1. Pas avant. Foscor. 2. Núvols de tempesta. Tal volta. 3. Comença a ploure. T’estime. 4. Plou amb força. Ho sent. 5. Un tro. No puc. 6. Trons i rellamps. M’estimes? 7. Para de ploure. Silenci. 8. Els núvols escampen. El primer estel. El símil de la tempesta és, precisament, un dels fets que marquen aquest tipus de relació: l’alternança de grans tempestes amb moments de calma. O, dit d’una altra manera, l’alternança entre el maltractament i el perdó, la reconciliació i la declaració d’amor sincer i etern. Al llarg de les diferents escenes es veuran reflectides les característiques de la violència masclista al si d’una parella. Per part de l’agressor, el control, la gelosia, la desconfiança, la menysvaloració i la culpabilització de la víctima, l’absència d’autocontrol, el penediment, la violència física i verbal o l’assetjament psicològic, acompanyats, de vegades, de problemes com ara l’alcoholisme o altres addiccions. Per part de la víctima, l’aïllament familiar i social, l’autoculpabilització, el sentiment d’inferioritat, l’encobriment del problema, la justificació del comportament de l’agressor, la manca d’autoestima, la dependència psicològica i sovint econòmica, la por o la renúncia a la pròpia imatge. Com a símbol d’aquesta renúncia, Nora conta com va guardar en una caixa allò que li agradava, que sentia com a propi, que conformava la seua identitat.

Des del punt de vista teatral, l’obra proposa un repte interpretatiu considerable. Els parlaments de Nora formen part de diàlegs amb els altres personatges —Rosa i Tomeu— barrejats amb monòlegs interiors i acotacions que manifesten pensaments i sentiments de la protagonista i que, per tant, s’han de traslladar a l’espectador. Heus ací el repte.

El llibre ve acompanyat d’unes propostes de treball i reflexió completíssimes, a càrrec de Susana Tronchoni, sota el títol Nora: de la submissió a la reconstrucció.

A tall de resum, direm que Nora és teatre social en estat pur. És una mostra clara de la importància de l’art com a agitador de consciències, com a element imprescindible de reflexió, com a dinamitzador d’emocions. Consciència, reflexió i emocions que ens haurien d’ajudar a construir un món més sensible i més solidari i, per tant, més just. Amb coronavirus o sense.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací