La gran ogiva del cel

per El conte del diumenge, Santiago Cerveró i Caballero

Societat

La gran ogiva del cel
La gran ogiva del cel

En la Gran Ogiva del Cel1, el recentment nomenat Operador Terrenal, recorria la sala d’Observació i Canvis d’una banda a l’altra amb un nerviosisme exagerat.

—Què ocorre Operador Terrenal? El teu comportament és estrany —digué una veu femenina un tant apagada i amb eixa falta de personalitat que denota que en té una molt particular que només usa quan estima oportuna la situació.

—Es una calamitat, Comunicador, una calamitat —respongué amb un gall a la veu—. Algú ha trastejat amb la Màquina de Canvis.

—Vols que et pose en contacte amb algun departament?

—No! Si s’assabenten d’açò en el meu primer dia em tiraran al carrer. Tinc que solucionar-ho sol.

L’Operador s’apropà de nou a la Màquina de Canvis amb mans tremoloses i començà a revisar tot aquell desgavell.

—En Zellstoff s’han introduït dracs, serps gegantines mecàniques marines, i ¿la Tribu Ombrívola? Què diantres és això?

—No ho sé. Et pose en contacte amb algun departament?

—Per última vegada deixa de… o millor pensat…

>>Comunicador, posa’m en contacte amb els Arxius d’Espècies de Zellstoff.

—Connectant —sonà un avís agut.

—A. E. Z., parla l’Arxivador Mestre. Quina és la seua consulta, Operador Terrenal?

—Re… requereix… ejem —s’aclarí la veu i es calmà un poc abans de continuar—. Sol·licite informació sobre la Tribu Ombrívola.

—De seguida. Aquí està. Tribu Ombrívola. És una espècie hipotètica que es pot crear amb la Màquina de Canvis. Té silueta humana, però el seu aspecte és difús. Són completament obscurs i fumejants. Posseeixen telequinèsia i un gran domini del combat. Continuen usant pedres els humans?

—No, això fou fa mil anys. Ara usen espases i escuts, també arcs alguns. Hi ha res més?

—A veure… Poden obtenir un aspecte idèntic al de la persona que empasten. Els humans estan fets de pasta?

—No. Be, hi ha qui diu que2… ¿segur que posa això?

—A veure. Perdó, empassen. Be, hi ha una nota al peu de pàgina. Es distingeixen en aquest estat perquè els seus globus oculars són completament negres. Què més, què més? El de sempre, són immortals, se’ls mata destruint els punts vitals… ja està. Si vols et puc afegir que mai s’han creat aquestos essers i que tenen un factor alt de perill de destrucció per als humans.

—Què bé —l’ànim de l’Operador Terrenal era el mateix que el d’un globus desinflat.

—Tal vegada li faça una ullada a la Zona Terrenal de Zellstoff, ja fa molt que…

—NO! —cridà desesperat l’Operador Terrenal— És a dir —recuperà el seu to de veu—, ara no. Estan ocupats discutint què enfureix als deus i què els acontenta, eixes coses, ja saps. I si no, es reuneixen per a veure com dos cavallers lluiten per conceptes que en molts casos fan riure.

—Ah, segueixen com sempre. Bo, tal vegada d’ací mil anys siga més interessant.

—Clar. Adéu —respongué alleugerat l’Operador Terrenal.

La comunicació s’acabà i l’Operador es desplomà en terra.

—Et pose amb contacte amb algun departament de salut?

—No, Comunicador, però em vindria bé Nèctar Celestial.

Sonà un avís agut.

—Departament d’Alimentació, què li abelleix, Operador Terrenal?

—Duga’m una botella de Nèctar Celestial.

 

Mitja botella de Nèctar Celestial després…

Amb la tranquil·litat i l’ànim recuperats, o més bé amb un estat de consciència trastocat per la ingesta de la beguda espirituosa, l’Operador Terrenal es dirigí a la Màquina de Canvis i començà a teclejar amb molta confiança.

“Esborrar dracs, serps gegantines mecàniques marines, i Tribu Ombrívola?”

“Sí”

“Temps per a l’operació: 500 anys”

—Comunicador, hic, vaig a, hic, posar en la memòria dels humans que la Tribu Ombrívola, hic, ha aparegut com a reflex dels seus mals actes, i que han despertat als dracs que duien… eh… mil anys? Sí, mil anys adormits, i que alhora, hic, la seua presència, hic, ha alterat a les serps gegantines mecàniques marines que sempre han tingut un comportament tranquil en el fons dels oceans. Què et sembla?

—No tinc capacitat d’anàlisi per al que me planteges. Et pose en contacte amb algun departament?

—Bah, callat. Ho faré de totes maneres.

Una vegada introduïts els canvis començà a sonar una sirena. L’Operador Terrenal s’apropà a la pantalla de la Màquina de Canvis i hi fixà la vista. Desprès es tapà un ull i la hi tornà a fixar, i quan les lletres no estaven unes damunt d’altres llegí: “Gran risc d’extinció d’espècie. Més informació”. L’Operador Terrenal polsà un botó i llegí: “Espècie en risc: humana”.

L’Operador Terrenal alçà les mans per a indicar a tots els que no havia allí en la sala, que ell s’encarregava de tot.

“Crear Heroi”.

“Cercant parelles copulant…

“Analitzant parella òptima per a la selecció…

“Habilitant si…

“Creant Heroi: temps d’espera nou mesos de gestació, vint anys d’entrenament”.

L’Operador Terrenal somrigué complagut a tots els que continuaven sense estar allí i es quedà dormit en la cadira escoltant els aplaudiments que ningú li donava.

 

***

 

—Tanoca!

El fort crit despertà a l’Operador Terrenal de forma tan brusca que botà de la cadira.

—Qui? —digué atordit l’Operador Terrenal.

Front ell es trobava una imponent i majestuosa figura.

—Poderós Inmos. A què dec l’honor de la visita del sobirà dels deus?

—Els deus han començat a emmalaltir —digué Inmos amb un greu  to de veu.

L’Operador es quedà blanc, però sabé reaccionar i es llançà sobre la Màquina de Canvis i començà a trastejar.

“Creant Heroi: temps de gestació finalitzat, temps d’espera: vint anys d’entrenament”3

—Des de que se’t nomenà Operador Terrenal —continua Inmos— el 17% de la població humana ha desaparegut, i amb ella les plegaries a molts deus. Sense gent que crega en nosaltres, els deus estem condemnats a desaparèixer.

L’Operador Terrenal deixà la Màquina de Canvis i amb tot el seu coratge digué al més poderós dels deus:

—Supose que l’errada d’aquest humil servent pot ser arreglada per una —l’Operador Terrenal tragà saliva, sabia que amb les següents paraules podia desencadenar la ira de Inmos— ¿intervenció divina?

Inmos alçà una mà per damunt del cap amb elegància i començà a emetre una llum encegadora.

Quan l’Operador Terrenal obrí els ulls notà quelcom distint, en realitat tot estava distint, ara estava en la Zona Terrenal de Zellstoff.

—Cridada entrant —la veu del Comunicador s’escoltà, quan mirà d’on venia, veié que tenia un artefacte en el seu avantbraç esquerre.

—Soluciona açò ràpid —ara era la veu d’Inmos la que eixia d’aquell trast—. L’aparell que tens és una versió reduïda de la teua Màquina de Canvis, no ens falles.

L’Operador Terrenal s’alçà del sol i contemplà l’esplanada on es trobava, i alçà la vista i es delectà amb la imatge del cel que mai abans havia pogut contemplar, ‘des d’ací l’Ogiva sembla més menuda’, pensà. S’agenollà i arreplegà un grapat de terra, la palpà meticulosament i de seguida la llançà pels aires i observà com s’escampava. Era fascinant per a ell, però sabia que si s’entretenia amb cada cosa nova passarien anys abans que comencés la missió.

L’Operador Terrenal estava confós. Era un canvi tindre un món que només podia contemplar des de dalt i tindre el mateix món sent experimentat amb els cinc sentits, però sabia que el primer que havia de fer era trobar a l’Heroi, així que manejà la seua Màquina de Canvis de tamany reduït i en la pantalla, una fletxa li indicà el camí a seguir.

Tardà un poc, en part perquè estava lluny i en part perquè no pogué evitar distraure’s amb les flors i els pardals del camí, però finalment aplegà fins una aldea en flames que estava sent atacada per la Tribu Ombrívola.

La gent fugia desesperada passant pels costats de l’Operador, qui es sentia rar per mantenir la calma. Quan passà prop d’una casa en flames i s’adonà que el foc cremava, manipulà la seua Màquina de Canvis i aparegueren uns núvols en el cel que dugueren una intensa pluja que extingí no sols el foc de la casa, sinó de l’aldea sencera.

L’Operador Terrenal recordà que tenia que seguir buscant a l’Heroi i tornà a fer una ullada a la seua Màquina de Canvis per a reprendre el camí.

Pas a pas aplegà fins una casa que semblava estar a punt d’enderrocar-se, dubtà per un moment si entrar o no, però el renec d’una criatura cridà la seua atenció i hi entrà. En un munt de palla amuntonada en un racó es trobava abandonat el bebé envoltat en un llençol un poc esgarrat. Abans d’agafar-lo l’Operador feu que la Màquina identifiqués al xiquet com Heroi.

“Humà tipus Heroi”

L’Operador Terrenal eixí de la casa amb el xiquet en braços i fou vist per dos essers de la Tribu Ombrívola que atacaren a l’Operador, aquest, fent malabars amb el bebé, tornà a teclejar en la Màquina de Canvis i de baix dels peus dels agressors creixé un gegantesc arbre que permetí a l’Operador eixir indemne amb el bebé, deixant als seus agressors literalment colgats.

Allunyats de l’aldea, l’Operador alçà al bebè i mirant-lo als ulls li preguntà:

—Què faig amb tu? —el bebè li respongué amb un llarg badall.

Incapaç de pensar res millor, l’Operador creà amb la seua Màquina de Canvis un xicotet llac.

—Açò és l’aigua de la joventut, si un ancià es banyés, es convertiria en un xicot d’uns vint anys, espere que també passe igual amb els bebès.

L’Operador diposità al bebè en la vora i l’aigua el cobrí, donà unes patadetes i l’aigua es remogué, desprès es remogué amb més força i d’aquell llac eixí un jove de cos atlètic i semblant imponent.

—Ha funcionat! —cridà l’Operador— Molt bé, ara salva el món.

L’Heroi respongué amb un badall i es gità en terra, es clavà el dit en la boca i s’adormí.

 

***

 

La Sala de Justícia de la Gran Ogiva del Cel era possiblement4 la sala més gran de tota la morada flotant. S’usava molt de tard en tard, ja que cap habitant de l’Ogiva crebantava mai les normes celestials que allí imperaven, o al menys tenia cura que no l’enxamparen.

Quan es jutjava a qui fos no era obligatori que tots els deus menors i principals estigueren presentes. Abans, però, de no estar-ho es celebraria un altre judici en contra del déu absent i si en aquest nou judici tornava a fallar altre déu es realitzaria altre judici i així fins que tots els deus estigueren presentes en tots els judicis i s’hagués acomplert la llei celestial. Desprès de vint judicis seguits d’absència es derogà, però d’ençà es considerava de bona etiqueta assistir-hi. I semblà, que quan es feu el judici contra l’Operador Terrenal on se l’acusava de negligència en el seu treball, sí devien estar tots els deus, alguns més debilitats que altres per falta de plegaries, però tots donaven la impressió d’estar molt enutjats.

El mateix déu Inmos presidia el judici i l’Operador Terrenal es limitava a estar dempeus sol5 escoltant tota la llista de càrrecs.

—Així que creares una raça de plantes que llançaven les seues branques com si foren fletxes, ensenyaren a l’Heroi l’ús de l’arc i serviren per a ser massacrades per la Tribu Ombrívola retardant la destrucció humana; desprès uns homes de roca que li ensenyaren combat cos a cos, i que tampoc duraren molt front a la Tribu Ombrívola; desprès un calamar amfibi amb tentacles afilats que li ensenyà esgrima, que va combatre braument contra la Tribu Ombrívola y que acabà sent cuinat a la planxa; aus con boca en lloc de bec que li ensenyaren a parlar i que avisaven a la gent si s’apropava la Tribu Ombrívola. Sis espècies més que li ensenyaren medicina, lògica, estratègia, lletres, números i modals, i que també foren extingides per detenir la massacre dels humans. I tot en menys d’un any.

Quan el déu Inmos acabà de llegir aquella acusació en la Sala de Justícia de la Gran Ogiva del Cel l’Operador Terrenal assentí capmoix.

—No està mal —continuà Inmos amb un to de veu calmat per a canviar a un to furiós que reflectia de manera encertada el que significava la ira d’un deu— si no tenim en compte que durant eixe temps ha perixcut el 68% de la població humana, causant la mort a tres deus. Els dracs ataquen durant tot el dia la Gran Ogiva com si foren mosques rebotant contra el cristall i resulta un incordi, sobretot a l’hora de dormir. I les serps gegantines mecàniques marines… no han fet res, però això no lleva nostre enuig.

—Però ara ja està quasi tot solucionat, no? —exposà tímidament l’Operador.

Tots els ulls de la sala miraren enfurits la gosadia de l’Operador Terrenal, però aquest sols sentia autèntic paor per les següents paraules d’Inmos.

—Durante els pròxims anys farà falta la supervisió constant d’un Operador Terrenal, deixe que tornes al teu treball, però no cregues que t’has lliurat.

La sessió s’acabà amb una martellada. L’Operador Terrenal se’n anà a la Sala d’Observació i Canvis, abatut però feliç en el fons de no tindre un destí pitjor, i cada déu tornà a la seua cambra remugant i mastegant ràbia per un resultat tan poc satisfactori per a les seues ànsies de sang.

El déu Inmos es fregà els polsos de camí al seu dormitori es parà un segon davant d’un ull de bou i donà una ullada a la Zona Terrenal. Regions devastades, cementeris a caramull i un territori obscur on s’havia confinat el que quedava de la Tribu Ombrívola. ‘Al menys l’Ogiva continua giravoltant’, pensà al reprendre el pas.

Quan aplegà a la seua cambra es deixà caure en una butaca i reclinà el cap cap enrere tancant els ulls. De sobte, amb sigil, aparegué de la penombra una persona anciana que se li apropà sense fer soroll.

—Pren —li digué  Inmos llançant-li la Màquina de Canvis de monyica— el teu daixò ens ha vingut bé.

L’ancià capturà la màquina i la mirà amb alegria, desprès, recuperant un gest més seriós digué:

—Aleshores… la barrabassada que férem quan ens emborratxarem per a celebrar la meua retirada com Operador Terrenal ja està arreglat?

—Podem dir que sí —respongué Inmos amb culpabilitat—, ha eixit millor del que m’esperava.

—L’engany a tothom?

—No, el teu successor —afegí amb humilitat.

 


1 Primerament anomenada: Immensa morada dels deus de construcció fusiforme que solca els cels a més o menys lenta velocitat i a bastant altura per no ser vista amb claredat però no tant com per a que la seua existència puga ser negada. Desprès de llargs segles de debat, el Departament de Noms de la Gran Ogiva del Cel decidí, per fi, canviar-lo a l’actual.

2 Hi ha Operadors Terrenals que sostenen la idea que els humans venen de pastar fang. Però hi ha d’altres que expliquen que quan els seus mestres tractaven d’explicar-los l’ofici els deien algunes bajanades per reforçar-los el sentit del sarcasme. Aquesta segona classe d’Operadors eren els qui millor desenvolupaven la seua tasca.

3 S’ha d’assenyalar  que els deus de Zellstoff tenen una afinitat natural per a desaprofitar el temps. Així dons, poden passar-se anys dormits, sorgint d’aquesta manera la falsa figura del Déu Dormit, a qui la gent ora demanant paciència.

4 La Gran Ogiva del Cel no solament era immensa, sinó laberíntica. U podria passar-se una vida recorrent-la de dalt baix i creure que la coneixia perfectament, i passar-se altra vida descobrint passatges secrets a sales oblidades on es troben misteris arcans i objectes de valor incalculable, i podria passar-se una altra tercera vida netejant la pols acumulada de centenars  de segles en aquestes estàncies ocultes.

La Gran Ogiva del Cel tenia un esquadró ingent de deus menors encarregats de la defensa legal, però aquestos són tan meticulosos en l’exercici del seu treball que els eixien trenta casos nous des del curt trajecte de la Sala d’Advocats a la Sala de Justícia. L’últim deu que fa vint anys en contractà un es veié clavat en una infinitat de judicis més, ja que el demandaren per discriminació cap als altres advocats al haver triat solament a un d’ells. També se li cità com a testimoni en una sèrie de casos més en els que destaquen la demanda por desatenció al treball, insubordinació, i conducta despectiva a una paperera en la que un llançament pocatraça no aconseguí encetar una piloteta de paper. El judici segueix hui en procés.