Si t’hagués conegut a tu primer!

per El conte del diumenge, Montserrat Lloret Perxachs

Societat

Si t’hagués conegut a tu primer! /PEXELS
Si t’hagués conegut a tu primer! /PEXELS

En Carles desvariejava tot sol a causa de la febre. Veia figures ombrívoles que canviaven de forma i volum com si mirés una pel·lícula de dibuixos animats de terror i no pogués apagar el televisor. Sons planyívols ressonaven per les parets de la cambra desplaçant-se d’un costat a l’altre com ecos macabres. Començava en uns gemecs suaus que anaven pujant de to i d’intensitat i acabaven amb uns xiscles esfereïdors; aleshores veia la cara de la Rosy que ocupava tot l’espai; les faccions deformades per la proximitat la feien semblar una bruixa, nas arquejat i acabat amb punxa, ulls desorbitats i, aquell alè agre de vi barat que el feia vomitar. Podia sentir la seva veu estrident cridant-lo i sacsejant-lo sense parar.

– No serveixes per a res, em vaig casar amb un inútil, que no pot ni fer-se càrrec dels seus fills l’estona que jo no hi sóc! I aquest cau de rates de llit ple de sang i brutícia, on et passes dies i nits sense moure’t. Tan sols saps tossir. Gandul, que ets un gandul. I tu m’havies de salvar de la perdició a mi he? I tant que m’has ajudat, a caure m’has ajudat. A fer-me dos fills que no saben fer res més que plorar. Lligar-me volies, he? Doncs mira de què t’ha servit... marxaré i no em veuràs mai més, això faré, ja no puc més...
El telèfon sonava des de feia estona, en Carles no podia aixecar-se, tornava la tos que semblava escanyar-lo a cada moment.

- Aquesta pesada de ta mare, no pot parar de trucar! no penso contestar més aquest maleït telèfon. Ara el timbre de la porta es confabulava amb l’altre, com si a algú se li hagués enganxat el dit al botó. La Rosy va obrir la porta d’una revolada, un grup de veïns es van quedar astorats, com si veiessin apropar-se un huracà i no hi hagués temps de fugir. La dona els va obsequiar amb un bon cúmul d’improperis i acte seguit els va tancar la porta als nassos. Encara maldient, va dirigir-se enfurismada al telèfon que seguia sonant i, amb una estrebada, el va arrencar de la paret.
Hores més tard la mare d’en Carles pujava les inacabables escales de casa del seu fill, d’on ell mateix, atiat per la seva nora, l’havia fet fora setmanes abans. L’angoixa de trobar-se enfront la Rosy li tenallava el cos, però podia més l’amor de mare i d’àvia. L’últim dia, el noi feia molt mala cara i tenia una tos que no li va agradar gens. I els nens, pobrissons, bruts i escabellats, amb els mocs penjant i sempre plorant...Si el seu fill li hagués fet cas a temps...Ella se’n va adonar de seguida que aquella noia no canviaria mai...Però en Carles, tan innocent, sempre s’havia perdut per voler arreglar impossibles...

La dona esbufegant va trucar al timbre; no sonava... amb els punys va picar repetides vegades, tan sols sentia tossir i els plors dels seus néts. Va sortir una veïna que la va posar al dia. Ella de vegades ja ho fa això, passa la nit fora i després torna- va dir-li la veïna, però aquest cop estem preocupats, no sabíem si alertar la policia, fa dos dies que no ha tornat.
La policia va esbotzar la porta, moments després una ambulància s’enduia el seu fill a l’hospital. La Matilde va ser atesa per una assistent social, els veïns van declarar i amb pocs dies va obtenir la custòdia de la Clara i en Ferran, els seus néts.

---ooo---


La foscor de la tempesta imminent s’anava apoderant de tots els racons. En Carles esgotat per la medicació contra la tisi, jeia al llit de solter a casa dels pares. El pare ja era mort; millor per a ell, així no havia vist el seu fracàs, i no era perquè no l’haguessin avisat... En aquells moments estava sol, la mare havia anat a recollir els nens a l’escola i després tenien pediatra, pobra mare! la que li havia caigut a sobre...El silenci acompanyat d’ombres l’emplenaven de melangia,com en un somni, va anar recordant els dies en què va conèixer la Rosy... Era un dissabte al matí, el dia que anaven un grup de nois i noies de l’escola amb el mossèn a visitar les barraques de l’extraradi de la ciutat. La misèria se solapava amb la depravació. Mares carregades de criatures, homes que dormien la mona, joves amb síndrome d’abstinència, fam i brutícia. Ell i els seus companys els portaven roba, menjar, algun diner que repartien entre els que estaven pitjor i sobretot metadona, medicament que donaven després de fer una reflexió als que estaven enganxats; molts deien que volien deixar-ho...

Allà, asseguda en una pedra que feia de pedrís al costat del que havia sigut una porta, hi va veure la Rosy; semblava un àngel, ella el mirava fixament als ulls sense cap torbament, amb aquella mirada trista, franca i resignada de qui no coneix res més que aquella vida. El primer dia, en Carles ja va quedar ben encisat. En apropar-se-li, ella va prendre la iniciativa i el noi es va adonar que s’havia pres alguna cosa, aquella eufòria no era normal . El noi s’ho va prendre com a cosa personal i va decidir rehabilitar aquella noia. No en tenia prou de veure-la cada dissabte, els diumenges al matí hi tornava i si algun dia sortia aviat d’escola o tenia festa, també hi anava. La Rosy va deixar la droga, de fet no feia gaire que la prenia. Ell li portava vestits de la seva germana i ara anava neta. Solien passejar i riure per Montjuic. Que n’era de diferent de les noies que coneixia! Potser, massa aguda i tot, però li agradava perquè tenia caràcter, li deia sempre el que pensava sense pèls a la llengua, tant era si el feia content com si l’ofenia, de vegades fins i tot es mostrava agressiva. La misèria l’havia feta així; però no tenia malicia, tan sols, sinceritat. Això és el que ell es volia creure.

Va descobrir el sexe amb ella, que ja hi tenia experiència i no mostrava cap mena de repressió ni capteniment. Feia el que sentia a cada moment. Allò era sexe salvatge, sexe en estat pur. Aviat se’n va enamorar com un boig i sense pensar en res més que no fos ella, li va proposar matrimoni.
Recordava el dia que la va presentar a la família, en un dinar. Tots asseguts a taula, intentant dissimular la incomoditat del moment. I ella sincera com sempre encara els va donar canya. Va menjar i beure més que ningú i va cantar les excel·lències d’aquell àpat, qualificant-lo de la classe privilegiada i aquell vi que devia valer més calés dels que ella havia tingut mai. Ell va emportar-se-la aviat, dient que eren els nervis de conèixer-los per primer cop, però no va enganyar a ningú, tan sols a ell mateix...

Després la mare el va alertar: - fill meu, aquesta noia no fa per tu, beu massa, no para de dir paraulotes, no t’adones que no et farà feliç? I en Carles replicant - Calla mare, tu no la coneixes bé.

 El pare, enutjat i decebut li recriminava :

- Però què hi tens al cap, Carles? A qui se li acut voler casar-se amb una “xava” com aquesta? Que no ho veus que et té dominat, que et fa ballar com una baldufa? Tu no ets un home, ets un titella! Si no ho talles a temps seràs la riota de tothom! L’àvia, sempre prudent, es mirava la Matilde amb aquella cara de disgust, alçant la vista al cel. Tota la família li va mostrar el seu desacord, fins i tot l’Elia, la seva germana, que sempre li anava a favor, li va intentar donar la volta dient-li que l’honorava voler ajudar aquella noia, però que no havia de confondre les coses:

 - No pots casar-t’hi, no ho veus que seràs un desgraciat?
Ell no va voler escoltar a ningú, i ho va fer; s’hi va casar. No ho van dir a ningú, però ella ja estava embarassada del primer fill, els primers mesos van ser feliços, potser el seu estat li endolcia el caràcter... Després de parir, sort en van tenir de la Matilde, la Rosy devia de patir la depressió post part, ja que no volia saber res de la criatura i tan sols plorava. Al cap d’unes setmanes en Carles li va dir a sa mare que no calia que tornés, la Rosy estava millor i es faria càrrec de la nena. El cert és que ell va prendre la decisió de dur-la al parvulari mentre ell treballava al banc , a la tarda la tornava a casa i li tocava fer-ho tot, comprar, cuinar, netejar...Aviat va venir el segon fill i el noi no donava l’abast.

 -Però res de família, -li deia la Rosy-, o ells o jo; tu tries!
Van arribar al acord que ella es cuidaria dels nens al matí, però quan arribés, fotria al camp; ho deia amb aquestes mateixes paraules. Aquí va començar el calvari d’en Carles, el treball, els nens, la casa... i ella, que l’havia avorrit. Tornava de matinada borratxa o drogada, els escàndols se succeïen, el veïnat n’anava ple i la mare ja no hi anava, l’havien tret de casa.

En Carles va haver de demanar la baixa, una grip, creia ell, tuberculosi, era el que tenia.

---ooo---


Cobert de suor per l’angúnia del records, va sentir la volta de la clau al pany. Acte seguit, la veu juganera dels nens que arribaven el va fer sortir del neguit. Com cada dia l’anaven a veure i per uns moments l’alegria i les rialles omplien tota la casa. Avui la mare parlava amb algú, devia de ser una veïna, una veu dolça i vellutada el va sorprendre. – Era la Júlia, la mestre dels nens, Carles, li va dir la mare alçant la veu des de la cuina.
- Que n’és de trempada aquesta noia, fill, m’ha acompanyat fins al pis i tot. N’està molt de la Clara i en Ferran, diu que quan estiguis millor vol parlar amb tu...Que em sents?

---ooo---


Així va ser com la Júlia es va anar fent un lloc en aquella casa, un parell de cops per setmana li explicava al noi els avenços dels seus fills.
En Carles que ja no esperava res de la vida, va començar a desitjar que arribessin els dimarts i els dijous per veure-la.

Del seu problema no va haver d’explicar-ne gaires coses, la mare ja ho havia fet per ell.
Ja totalment recuperat, va tornar a treballar i cada tarda recollia els nens a escola. S’esperaven que la Júlia plegués i anaven a casa passejant, fins i tot algun cop sopaven a casa d’ella. Un bon dia en Carles es va sorprendre a ell mateix en sentir-se dir: - Com hauria sigut  si en lloc de conèixer la Rosy, t’hagués conegut primer a tu?

El passat no es pot canviar, pensava en silenci. No es pot tirar enrere i evitar els patiments. No pots desitjar que els fills siguin d’una altra dona. Però sí que puc millorar el futur, deixar la mala experiència com una lliçó. Triar, decidir, donar als meus fills una mare excel·lent. No podria imaginar una companya millor amb qui compartir la vida...
- No pensis en el que hauria pogut ser, Carles - va dir-li la Júlia. Som aquí ara i encara podem ser feliços, oi?
 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací