País de Paraules. Hui: 'portella'

per Eduard Ferrando, País de Paraules

Llengua

País de Paraules. Hui: 'portella' /PIXABAY
País de Paraules. Hui: 'portella' /PIXABAY

Els paisatges urbans del nostre país han evolucionat quasi irreversiblement cap a un model més aglutinador que garanteix que, amb un espai mínim, es concentrarà com més gent millor. Així, i fruit de la voràgine destructiva que ha suposat en certes coses el «progrés», bona part de les figures que engalanaven els nostres pobles han anat desapareixent fins a quedar-ne un ús gairebé residual, i en algun cas, decoratiu. I com a conseqüència, òbviament, ha desaparegut o s’ha vist bandejat el mot que els donava nom. Encara bo que ens queden molts pobles on s’ha respectat l’espai i encara romanen com a autèntiques fortificacions mostres de la nostra arquitectura més propera, més humana.

L’espantada arquitectònica ha deixat de banda mots com el que hui proposem: portella, que el llibre Paraules en xarxa defineix com a «porta de darrere, secundària d’una casa», cosa que ens fa veure immediatament com és d’estrany que les cases que la majoria de gent habita tinguen més d’una porta d’accés, bé, insistisc que encara en queden, i moltes. El primer que ens crida l’atenció és la sufixació a partir del mot arrel porta. El sufix -ella, tal com diu el DNV, prové del «llatí -ella, que significa de dimensions més reduïdes», amb la qual cosa afegim un altre sufix a la llista dels que en valencià indiquen diminutiu, i és que cada volta tenim més clar que això de parlar en diminutiu és molt nostre, fins i tot ens ho diuen els de ZOO quan canten allò de «allà on el món s’explica en diminutiu», fantàstic. Seguint la cerca en el mateix DNV, faig constar un ús polisèmic del mot sempre fent referència al significat de porta. Així, una portella és també una «porta xicoteta practicada en el batent d’una altra porta més gran o d’una finestra», també la porta d’una embarcació «situada en la popa, damunt del timó, que serveix per a pujar-lo i facilitar la faena de traure la barca a terra» o una porta per a traure i entrar un carruatge o un automòbil. Finalment, ens aporta un altre sentit: de post que es fa servir als carros o carretons «posada de banda a banda perquè no caiga la càrrega», al remat, també fa, d’alguna manera, de porta.

Precisament un dels usos de què hem parlat també el reconeixem quan passegem pels pobles que encara mantenen bona part de la fisonomia de no fa massa anys. Estic segur que tots hem vist en moltes cases (potser algú fins i tot encara en gaudiu de viure-hi) aquelles portes enormes, normalment de meravellosa mobila, per on entraven els carros amb les haques fins a arribar al corral enorme on jeien les bèsties a esperar un altre dia de treball intens. Una porta que esdevenia accés directe a un passadís enorme que dibuixava dos fileres de pedra de riu (parle de la comarca de la Ribera) per on acostumaven a coincidir les rodes dels carros i evitava que la bèstia esvarara. Doncs bé, la porta d’accés més xicoteta era la portella, per on s’accedia a la mateixa vivenda sense la necessitat de, cada volta, obrir les enormes portes per a accedir a la dolça llar. Això sí, si tocaven a la portella bé estava mirar per l’espiera no fóra algú que no tocava que vinguera. I, finalment, es testimonia un altre adjunt a la porta per a garantir un tancament més bo: la falleba, una barra per a tancar les portelles «que va del mig cap amunt i que tanca per dalt la portella girant i enganxant amb forma de ganxo».

Pel que fa a l’ús del mot portella és evident que té una trajectòria dilatada en el temps. De fet, ja es documenta en el Llibre dels feits de Jaume I quan en relatar històries entre «sarraïns i cristians» ens conta: «volguessen que·ns donassen tro a la tercera torre, e nós, que y faríem l mur, per ço que els christians no entrassen als sarraïns ne els saraïns als christians. E que y faríem l portella que exiria a la calçada per on entrassen en la vila...». Geogràficament l’ús és bastant homogeni a tot el País Valencià, on és d’ús habitual encara en comarques com la Ribera, la Costera o la Safor. També es testimonia l’ús de portalada (portalà) a la comarca de l’Alt Maestrat, però en general, portella té un ús bastant estés per tot el territori valencià, almenys és el que en podem deduir pels comentaris consultats.

No voldria acomiadar l'article de hui sense esmentar un exemple absolutament encisador sobre el mot. A la meravellosa illa d'Eivissa, a la mateixa vila, encara es troba una de les murades (com diuen per l'illa) més ben conservades que conec (admet que no en conec tampoc massa). Doncs bé, tal com ens revela l'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera, la porta de les murades medievals d'Eivissa s'anomena sa Portella i és l'única que està en peu encara. Segons aquesta obra, sa Portella «dóna nom al carreró que comunica els carrers Major i de Santa Maria. Abans de la construcció de les murades renaixentistes (segona meitat del s XVI) era sortida a extramurs de la vila d’Amunt. Segons Joan Marí Cardona, el 1395 es documenta el nom de portella d’en Clapers, d’en Todzó, i el 1577 rebia el nom de portella d’en Serra.» De deveres, molt recomanable visitar l'illa amb la intenció de gaudir d'un mosset de la nostra cultura, que no només hi ha festa a la pitiüsa gran.

Potser algun dia, per manca d’espai urbà o de necessitat d’ús desapareguen les portelles i moltes de les paraules que hui dia tenim, al cap i a la fi és llei de vida, perquè també és cert que se n’incorporen altres... Ara em quede amb el record d’entrar per la portella de casa la meua iaia quan, en festes del poble, se’m feia (deixem-ho així) una miqueta tard per a tornar a casa. De fet, és completament cert que les portelles es feien servir per a entrar carros i animals dins de casa, però segur que llegint aquest escrit evoqueu algun episodi en què la portella de casa vostra va ser testimoni d’alguna malifeta. Sí, així és, em fa la sensació que si les portelles de les cases algun dia parlaren amollarien a muntó de secrets que pensem ja dispersos en el temps. Potser siga l’única cosa positiva (o no) que les portelles desapareguen difuminades en l’oblit...

Aquesta expressió i moltes més les podeu trobar en el llibre Paraules en xarxa, que podeu consultar i descarregar ací.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací