Laura és nom de dona forta: 90 anys de ‘Laura a la ciutat dels sants’ de Miquel Llor

LA RODA DEL TEMPS

per Ferran Garcia-Oliver

La Veu dels Llibres

Miquel Llor
Miquel Llor

Com a lector, em declare víctima dels meus propis prejudicis. Laura a la ciutat dels sants per a mi no deixava de ser una relíquia encensada amb fums de sagristia, que el Miquel Llor hauria administrat en un fulletó destinat a la segregació de la llàgrima fàcil. No vaig passar de les primeres pàgines. En descàrrec meu, he de dir que quan el llibre em va caure a les mans, l’adolescència em demanava còctels d’una literatura àcida, capaç de trencar l’ordre de les coses. Poc llegit, no m’adonava de l’acidesa que corre per dins d’aquesta novel·la i que, si no acabava de trencar l’ordre de les coses, el desbudellava per traure-li a l’aire les vergonyes, les misèries i els set pecats capitals emmascarats amb un tel d’hipocresia i cinisme. El 1931, l’any de publicació ―un any després de guanyar el Premi Creixells, en fa just, doncs, noranta― la literatura catalana estava per a pocs romanços subversius. Però el colp de Llor degué impactar, i de quina manera, en el fetge d’aquella societat levítica i patriarcal, adherida al culte de l’hereu, de les sagrades tradicions familiars, de la submissió femenina, i quan encara, en els salons de les cases bones, penjava al costat de la creu el retrat de don Carlos amb la boina carlina. L’any següent Sagarra i Espriu descarregarien també tota la seua artilleria crítica a Vida privada i Laia, com un poc abans, el 1929, l’havia descarregada Carles Soldevila a Fanny. La literatura perpetrada per aquella generació qüestionava la virilitat, feia emergir un altre rostre, més lliure i més agosarat, de les dones, i ho salpebrava tot d’un erotisme explosiu, en consonància amb l’esclat de llibertat de la mà de la República. Tot allò que el mal vent del franquisme estroncarà irremeiablement.

No m’adonava de l’acidesa que corre per dins d’aquesta novel·la i que, si no acabava de trencar l’ordre de les coses, el desbudellava per traure-li a l’aire les vergonyes, les misèries i els set pecats capitals emmascarats amb un tel d’hipocresia i cinisme.

Ara, en llegir Laura a la ciutat dels sants de cap a peus, m’ha enlluernat, des dels primers compassos de la novel·la. L’escriptura de Llor és hipnòtica; el ritme calmós s’accelera a mesura que el drama cova en les entranyes de la Laura desvalguda; els diàlegs escandeixen i oxigenen la reflexió, i la penetració psicològica diu que Llor havia après les ensenyances de Dostoievski i d’altres més acostats a ell com ara Gide i Freud. Tot allò que Pous i Pagès havia intentat a La vida i la mort d’en Jordi Fraginals, vint anys abans, narrativament Llor ho consuma i ho supera. Tant en la novel·la de Pous i Pagès com en la de Llor s’hi respira el pes inexorable de les tradicions, que tant serveixen per a comprendre la vida com per a tancar-la sota doble clau. Però mentre en Pous i Pagès despunta la possibilitat d’esquivar-les, en Llor esdevé la maça que atueix aquell qui gosa somoure-les. Les tradicions, els costums inveterats, marquen les paral·leles per on han de discórrer les biografies de la gent. Una mena d’ordre sagrat i, per tant, qui se n’eixia de l’espai estret delineat per les paral·leles, esdevenia un tipus perillós i salvatge; si era dona, una bruixa o una puta. I Laura, a ulls de la ciutat dels sants, ha posat els peus fora de la cleda.

Educaula62 

La prosa de Llor, a més, és un festival dels sentits. Veiem la boira com cobreix de grisalla Comarquinal —Vic, en realitat—, i alça un altre mur en la presó sentimental de Laura; sentim les campanes greus d’aquesta ciutat beata; olorem el resclosit de les cases, però també les fragàncies primaverals quan la boira s’enretira i Laura passeja pels camps foravilers; imaginem el tacte suau de la pell de Laura, sota la blancor dels seus vestits, i la barba punxosa de l’home que apropa la cara a les galtes de Laura.

L’escriptura de Llor és hipnòtica; el ritme calmós s’accelera a mesura que el drama cova en les entranyes de la Laura desvalguda; els diàlegs escandeixen i oxigenen la reflexió.

L’eficàcia de la novel·la de Llor resideix en el permanent joc de contraris, amb el qual se salva del fulletó. El joc és maniqueu, sens dubte, però és una elecció conscient per tal de desempolsar la mesquinesa que impedeix la felicitat d’aquesta barcelonina, pobra però bonica, que es creua en el camí de Tomàs, el ric i l’hereu d’una dels grans famílies de Comarquinal, i que la tria i la pren no per amor sinó enlluernat pels seus encants i per exhibir-la com un gerro xinès. El xoc entre la ciutat, d’on prové Laura, i el món interior rural, la família Muntayola que l’acull, materialitza el conflicte entre modernitat i tradició. De Comarquinal estant, Barcelona és una amenaça, un cau d’immoralitats i res del que pot venir d’allà és bo. Laura és un cavall de Troia que s’ha infiltrat en aquell món immòbil i recelós davant qualsevol novetat. La dualitat laic-eclesiàstic exacerba el conflicte. El pes enorme de l’Església determina l’arquitectura de Comarquinal, però sobretot els comportaments de la vida quotidiana, els que van del res del rosari al ritme del temps marcat pel toc de les campanes. Comarquinal és al capdavall la ciutat dels sants. I, no cal dir-ho, sura al llarg de la novel·la la tensió dels sexes. Els homes, lúbrics, es mostren incapaços de comprendre el fons de l’ànima de les dones. L’amor brut acaba per sepultar l’amor pur que cerca la Laura, en aquesta eviterna contesa que ja va explorar amb totes les seues conseqüències Ausias Marc. En una ciutat on els colors obscurs de la roba accentuen la clausura, Laura resplendeix lluminosa dins els seus vestits clars i sensuals.

I encara hi ha el conflicte entre les mateixes dones. Laura contra totes, perquè les dones són les custòdies de l’essència de la família, de l’honor i la moral. Teresa, la cunyada, n’és el baluard. La novel·la es fa encara més gran quan Llor les enfronta totes dues. Quin enorme i brutal personatge, la Teresa. Del duel és fàcil imaginar quina n’és la vencedora i quina la perdedora.

Em fa la impressió que els historiadors de la literatura no han col·locat aquesta obra de Miquel Llor al lloc que li correspon, a pesar dels esforços de la Lluïsa Julià. «Quasi un clàssic», n’han dit alguns, en un regateig mesquí d’engrunes de posteritat literària. I no. Laura a la ciutat dels sants brilla amb intensitat similar a Solitud, Vida privada, La plaça del Diamant o Bearn. És una de les nostres millors novel·les del segle XX.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací