País de Paraules. Hui: 'anar més que meló'

per Eduard Ferrando, País de Paraules

Llengua

País de Paraules. Hui: 'anar més que meló' /Pexels
País de Paraules. Hui: 'anar més que meló' /Pexels

Al nostre País Valencià, el registre d’indrets on acostumem a compartir cabòries amb els nostres és inesgotable. En aquest cas, vull compartir amb vosaltres una expressió que em van regalar en una d’aquestes situacions comunicatives de què parle, en concret, a la vora d’una barra de bar, amb tots els ingredients necessaris perquè la comunicació entre els interlocutors passe per tots els estats: des de la tendresa fins a la indignació passant per la irreverència i el sempre recurrent i políticament incorrecte humor valencià. Intentar descriure el moment em resulta complicat, potser és per l’amnèsia provocada, potser per la impossibilitat per l’allau d’informació vessada… No ho sé. El fet és que una companya va amollar un imponent «anava més que Meló», mentre es referia a l’estat d’embriaguesa exultant d’un individu. L’expressió em va captivar, primer perquè feia temps que no la sentia, i segona perquè no entenia com un meló podia anar de pressa per la toxicitat dels productes ingerits, no ho sé, però alguna cosa no rutlava.

I és clar, tenint el luxe de tindre aquesta secció, vaig pensar que seria la propera expressió que proposaria publicar.

La primera cerca, com no podia ser d’una altra manera, va ser en el llibre Paraules en xarxa, que em va fer palés el meu error de vincular l’expressió a la fruita encarregada d’apaivagar la calor a l’estiu. I és que, ja d’entrada em vaig adonar que el nom Meló ens apareix amb majúscula, un indicador que, realment, l’expressió parla d’algú més que no d’alguna cosa. Concretament, ens presenta l’expressió amb el sentit d’«anar molt de pressa», i reprodueix un origen geogràfic quan esmenta que l’expressió fa referència al «malnom d’un corredor de la Safor que corria com ningú, diuen que». Fet i fet, l’error de primer ordre encara em fa embogir més per l’expressió, ja que entenent que això de corredors té un recorregut relativament curt, és a dir, no fa molt que se’n documenten de corredors, m’impacta el fet que a partir del nom d’un atleta de la Safor es cree una expressió que es documenta en molts indrets del nostre País Valencià. Màgia? No, llengua viva.

El recorregut per les diferents fonts de consulta és un viatge en va. Òbviament, costa enregistrar usos d’un malnom enlloc i per això faig tombs sense cap sentit intentant saber-ne més, de l’expressió. Després de la deriva fallida, entenc que cal anar recorrent la nostra geografia per saber on es diu i per què. Així, com un Alcover del segle XXI (ja em disculpareu l’agosarada comparança), i gràcies als còmodes avantatges d’això de la xarxa (lloada siga), trobe testimonis de l’expressió en altres comarques del nostre país. A la Plana Baixa, a Nules concretament, ens recorden que hi havia un corredor de malnom Meló que és qui va donar nom a l’expressió de hui. A més, el testimoni, a través del grup Rescatem paraules de l’oblit, reivindica la procedència del famós corredor en contradicció amb la creença estesa que Meló era un personatge de les comarques del sud del país. Ara mateix, el mapa el tenim esverat, dos testimonis que ubiquen el polièdric corredor en comarques diverses i una expressió basada en la velocitat de l’individu en qüestió. Finalment, un altre testimoni documenta l’existència d’un corredor d’Almoradí capaç de fer una fita històrica en recórrer en quinze etapes la distància que separa Madrid de París. Poca broma!

 Al remat, tota aquesta informació la podem interpretar lliurement sense cap mena de límit. És cert que no he pogut documentar l’ús que proposava al principi, perquè tot allò que he pogut trobar fa referència a velocitat i la capacitat de l’ésser humà de córrer. Entenc que l’expressió ha evolucionat i també s’utilitza en el sentit d’identificar algú que s’ha sobreestimulat després d’ingerir certs productes tòxics que incrementen la, diguem-ho així, velocitat d’acció.

Del que sí que estic segur és que no és tan important l’origen de l’expressió com el fet que es continue usant i es faça arreu del nostre territori. Em té igual que Meló fóra un corredor de la Safor, de la Plana Baixa o del Baix Segura, però sí que aprofitaré humilment l’avinentesa per transmetre-li l’agraïment per inspirar, amb el seu esforç veloç, un profund sospir de llengua viva.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací