La nova normalitat

per VA COM VA. Jesús Peris

Societat

La nova normalitat
La nova normalitat | Foto d'Eneas de Troya | Wikipedia

L'altre dia em vaig deixar la mascareta a casa. Anava a la facultat, i crec que precisament la normalitat del que anava a fer se'm contagià en el moment d'eixir. Vaig arribar a l'estació, vaig renovar l'abonament del rodalies i tot just en el moment de cancel·lar el bitllet, me'n vaig adonar. Les poques persones que hi havia en eixe moment a l'andana portaven totes -és clar- mascareta. Si se m'hagueren oblidat els pantalons crec que no haguera sentit més vergonya. Ràpidament vaig anar-me'n a casa, vaig replegar la mascareta i vaig tornar per agafar el següent tren.

Entre les coses que vaig fer eixe matí hi hagué una breu reunió amb companys del departament. Estàvem tots i totes amb la mascareta posada. Per un breu moment vaig poder imaginar des de fora aquella situació: tots quatre parlant tots seriosos i serioses amb una mascareta posada i amb total naturalitat. Fa apenes quatre mesos aquesta imatge ens haguera semblat absurda, crec que ens haguera fet riure un poc i tot cas d'haver-lo pogut imaginar.

La facultat estava estranya, amb poquíssimes persones que ens creuàvem i ens retrobàvem des de feia mesos, i ens saludàvem a distància, amb alegria en algun cas, però a distància. Molt més estranya estava la primera vegada que vaig entrar per replegar coses del despatx. Vaig haver de demanar hora i dia, i els corredors i les escales estaven deserts. Fins i tot la llum del corredor al final del qual es troba el meu despatx estava apagada. Era tornar a un lloc quotidià després d'una catàstrofe. El silenci d'aquells espais habitualment plens d'estudiants no era ni tan sols paregut al dels últims dies de juliol de qualsevol any. És tòpic dir-ho així, però era post-apocalíptic: com el silenci d'una casa abandonada i mig en runes en un poble desert, amb una taula de menjador i quatre cadires disposades per a ningú, amb un vell abric al penjador junt a la porta.

La nova normalitat, li diuen al que ara estem vivint. És normalitat, comparat amb allò. D'alguna manera fins i tot fundàrem una normalitat en els dies més durs del confinament, eixint a aplaudir a les vuit cada dia i saludant-nos de balcó a balcó. Com el personatge d'aquell conte de Cortázar que vomitava conillets, i havia aconseguit dominar la seua secreta extravagància sometent-la a un costum, perquè els costums són -diu- les formes concretes del ritme. Al remat sempre som capaços de crear normalitat, d'integrar el que era anòmal al ritme del quotidià. Ara estem creant un de nou, i de vegades eixim al carrer sense mascareta i ens sentim nus, perquè increïblement la mascareta és ara una part del costum, de les formes concretes del ritme. I perquè tenim la percepció aguditzada com mai abans que el món exterior és un lloc potencialment infecciós. És com si haguera sigut un somni que alguna vegada no ens calia mascareta per eixir de casa, per pujar a un tren...

Crec que encara no acabem de copsar la magnitud del que hem viscut, del que estem vivint. El temps ens ho acabarà de fer entendre. Veurem quantes coses de la nova normalitat han esdevingut simplement normalitat perquè han arribat per quedar-se.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací