El pecat més temut: 'La luxúria', d’Anna Punsoda

LA LLIBRERIA: ASSAIG

per Laura Ramos Cartanyà

La Veu dels Llibres

Anna Punsoda
Anna Punsoda

Allunyant-se de la penitència i la redempció al Purgatori, Fragmenta Editorial fa pública a finals del 2019 la seva iniciativa més recent: una sèrie d'assajos curts que ens parlen sobre els pecats capitals. Així doncs, es reuneix set joves autors i autores i s'assigna a cadascun d'ells un dels pecats. Ens centrarem en La Luxúria, el cinquè dels volums publicats, escrit per Anna Punsoda i Ricart, llicenciada en periodisme i filosofia i autora d’Els llits dels altres (Ara Llibres, 2018).

«El desig és l’escletxa per on s’enfonsen els grans projectes.»

Des del mite de Tristany i Isolda fins a Jane Eyre, de Brontë, Fanny Hill. Memòries d’una dona galant, de John Cleland o el relat curt Rom Negrita, de Rodoreda.

El concepte cabdal per excel·lència d’aquesta tesi és el desig, que se’ns presenta com la llavor de la luxúria i, sobretot, com a escletxa personal. Aquest enfocament últim crida l’atenció, ja que desitjar no deixa de ser un sospir per tot allò que no hem assolit. Estem per tant afirmant la mancança en nosaltres, el buit i l’afany d’omplir-lo. Sovint, la via més clara de fer-ho és deixar-nos dur per la puixança dels cossos. És difícil no sentir-nos interpel·lats per aquesta descripció, al cap i a la fi els nostres models de vida es redueixen a la insatisfacció i l’assentada necessitat d’embafar-nos amb més.

Fragmenta Editorial (2019)

De fet, si fem una mica de recerca, podem esbrinar que el terme luxúria, despullat de la connotació, significa «excés, abundància»; podríem deduir el seu parentesc amb luxe. Així és com Punsoda percep la luxúria, com un «luxe en què només han pogut caure els homes durant molts segles» i la nega reiteradament com a pecat.

Com un recorregut personal, que amb veu intensa, sarcàstica i carregada d’experiència ens duu els mots a molts pensaments que podrien haver existit en nosaltres com a intuïcions passatgeres.

Compreses en un volum de menys de setanta pàgines, Punsoda aconsegueix fer clares les seves preocupacions, d’ella n’extraiem un fort i implícit sentiment de justícia, ètica i afecte. Ens parla des de la literatura, la filosofia i la psicologia.

Emprèn aleshores un camí d’estampes poderoses a través d’una bibliografia escollida curosament per a mostrar-nos el paper que ha jugat la luxúria a la literatura i davant del judici de la humanitat. Des del mite de Tristany i Isolda fins a Jane Eyre, de Brontë, Fanny Hill. Memòries d’una dona galant, de John Cleland o el relat curt Rom Negrita, de Rodoreda. De cada personatge n’esperem una lectura genuïna i ens hi aproxima fins a empatitzar-hi. Els temes que hi tracta els aborda amb perspectiva de gènere, la intenció de comprendre l’entorn i de desconstruir els tòpics interioritzats. Alguns punts destacats que hi trobem són la confusió del desig amb l’afecte, la desmitificació de la virginitat i del «desflorament», la luxúria com a imperi i llengua, la relació entre la salut mental i la luxúria. De l’últim tema esmentat, caldria ressaltar-ne una imatge en particular; cap al final de l’assaig l’autora recorre a l’experiència personal per explicar-nos l’esquinç de la dona en el període postpart entre els rols de «dona» i de «mare».

«Quan va néixer la meva filla vaig caure en un pou fosquíssim i la primera cosa que vaig perdre durant la depressió postpart va ser el desig sexual. [...] Alguna cosa m’explicava (tímidament, perquè soc bastant sorda al meu cos) que una bona mare no podia posar-se a fer cabrioles sense calces.»

Punsoda no té pas vergonya de mostrar les seves entranyes al lector i són passatges com aquest que fan que s’escolti la seva veu més propera i sòlida.

Amb La Luxúria, Punsoda ens obre un camí de sinceritat amb un mateix; s’aboca de ple en la seva escletxa i, conscient del buit propi, l’analitza. Les reflexions són breus però destil·lades, en certa manera reprèn «l’exercici d’intimitat» que va començar amb el seu debut, Els llits dels altres. Podem percebre aquest assaig com un recorregut personal, que amb veu intensa, sarcàstica i carregada d’experiència ens duu els mots a molts pensaments que podrien haver existit en nosaltres com a intuïcions passatgeres.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací