L'univers Monterde: 'L'home impacient', d’Antoni Martí Monterde

LA LLIBRERIA: ASSAIG

per Lourdes Toledo

La Veu dels Llibres

Antoni Martí Monterde
Antoni Martí Monterde

Conec Antoni Martí Monterde (Torís, 1968) des de fa un temps. He llegit els seus dietaris i assaigs amb curiositat i amb deler puntual, l’he escoltat parlar en públic sobre el seu univers amb una passió poc habitual, i gosaria dir que és un investigador i un escriptor molt feiner, un conversador amb tendència a orador, d’una cultura bastant abassegadora i amb una mirada literària lúcida i personalíssima que fa dibuixar somriures mentre obre preguntes o llança sentències.

Escriu Marta Marín-Dòmine que “contràriament a l’exili, l’errància és un moviment perpetu [...] D’exiliat, hi ha un dia en què se’n pot deixar de ser; d’errant, se n’és a perpetuïtat”. Potser Monterde té una mica d’errant. “Me’n vaig. Com sempre, no viatjo, me’n vaig”, escriu. I és cert que marxà de València cap a Barcelona el 1996 quan era encara un jove ferit de lletra, per l’amor i –ai las!– per la política del PP. A Barcelona tampoc s’hi va trobar –era difícil viure en una ciutat on no hi havia cafés tranquils amb finestres des d’on mirar-se la vida– diria ell, tot i que trobà assentament professional a la Universitat. Després vindria Girona, i pel mig, unes quantes dosis de Buenos Aires, Lisboa, París, i visites esporàdiques a València.

Entre tots aquests periples, la vida i els llibres li han donat matèria literària amb escreix: els seus desplaçaments, les ciutats, els ponts, els carrers, els cafés, les estacions de ferrocarril, els sotracs dels trens, les llibreries.

Entre tots aquests periples, la vida i els llibres li han donat matèria literària amb escreix: els seus desplaçaments, les ciutats, els ponts, els carrers, els cafés, les estacions de ferrocarril, els sotracs dels trens, les llibreries i les parades de llibres de vell del Mercat de Sant Antoni que visita amb admiració... Són tots escenaris de les seues dèries vitals, íntimament unides a la literatura. Benvinguts i benvingudes, doncs, a l’univers Monterde: una errància entre vida i treball feta ara dietari: “He convertit la meva errància habitual en una fugida... No vull anar a enlloc. No vull estar enlloc”.

Diu Enric Sòria que allò que fa més interessant la literatura autobiogràfica es la tensió que s’hi genera entre la vida i la literatura. L’home impacient –el segon dietari de Monterde després de L’erosió (reeditat per Minúscula el 2019)– assaja aquest tour de force entre l’existència quotidiana i l’eternitat dels llibres: “M’arrecero en aquella idea de Schopenhauer: ‘estaria bé comprar llibres, si es pogués comprar prou temps per a llegir-los, però sovint es confon la compra de llibres amb l’apropiació del seu contingut’”, confessa al començament del dietari. En tot cas, llegir i trobar el lloc i la manera on i com viure, i sobretot escriure –“Per a sentir la impossibilitat d’escriure, cal ja escriure”– són les dreceres d’aquest dietari, distingit amb el Premi Ciutat de València Josep Vicent Marqués, on l’autor ens diu: “Ja sé que la inessencialitat empeny l’escriptura del diari tant com l’essencialitat, que les anotacions sumen buits al costat dels esdeveniments, que els dies sense escriure són tan importants com els dies completament escrits”.

Tots els Monterde imaginables, a més d’un jove dolgut d’amor (sense permís per a tornar-se a enamorar), desfilen pel dietari, escrit durant els anys 1996, 1997 i 1998, entre confessions lúcides.

Un jove estudiant de doctorat, flâneur infatigable, crític literari, més tard professor distingit, assagista i escriptor, futur autor d’un llibre d’una riquesa d’incitacions vertaderament aclaparadora: Un somni europeu. Història intel·lectual de la literatura comparada (PUV). Tots els Monterde imaginables, a més d’un jove dolgut d’amor (sense permís per a tornar-se a enamorar), desfilen pel dietari, escrit durant els anys 1996, 1997 i 1998, entre confessions lúcides i fins i tot divertides que rescabalen el lector d’aïllades divagacions i discursos acadèmics d’una densitat poc harmònica amb el dietari, que com ja sabem, pot ser un gènere literari perillosament flexible i receptiu.

En tot cas –i trobe que és el més interessant del llibre– ací tenim el retrat literari, humà, i traçat amb humor, d’un home impacient, un individu que mira, reflexiona i escriu a “la recerca, sense certeses, d’una veritat escrita a cada pas de la mirada”. “És precisament en aquest punt –sosté Monterde– on es fa visible el conflicte entre realitat i veritat: en l’espai intersticial que mirem d’omplir amb l’escriptura”.

La literatura està present en cada dia, i l’atenció de Monterde –tant en la vida com en els seus assaigs i dietaris– recau sovint en la crítica literària. “La crítica literària serà assaig, o no serà”, escriu. Potser és per això que l’autor presenta el crític com “un lector apassionat que escriu la seva obra”, el subjecte de la crítica, que en dirien Harold Bloom i Dominic Keown, i no un mer informador de la situació literària, sinó un lector que reflexiona contínuament sobre allò que llegeix i que dóna a conéixer la seua activitat crítica. En paraules de Keown, un lector capaç d’ “apropar-se al text només amb el propi sentit de la crítica i la pròpia escriptura; i de començar a parlar, alhora, des del text i deixar que sigui el text el que vagi configurant els seus propis plecs de sentit dins de la perspectiva crítica que, en acabant es desplegaran com una proposta de lectura”.

Edicions del Bullent (2020)

Un xic taciturn i solemne, però ocurrent i àcid, aquest home impacient ens trau el somriure sovint i ens sacseja amb sentències del tipus: “Les pàgines em tornen com a evidència el que llavors no era capaç de viure com a vivència”, o amb passatges especialment deliciosos i divertits com ara les anotacions sobre el món de la Universitat, del qual fa una caricatura agredolça: “Els estudiants –i no tots– són ja l’únic que paga la pena en aquest simulacre de lloc de coneixement. La seva mirada sobre la literatura, plena, honesta, encara entusiasta, ja no la té ningú que tingui despatx –i la grandària dels despatxos és inversament proporcional a la plenitud, a l’honestedat, a l’entusiasme, a la literatura”.

El 1998 Monterde escrivia: “Amb el llibre al carrer [...], hauria de començar a fer-se estable el meu projecte vital: una combinació de recerca universitària i assaig literari”. No dubte que aquest projecte s’ha consolidat, a pesar de tantes altres invitacions imprevisibles que la vida li ha lliurat, no sempre fàcils. Potser els llibres i el treball apassionat ajuden a superar molts tràngols. En prendrem nota...

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací