'Dissabte, jazz', de Rafa Gomar

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per Josep-A. Ysern

La Veu dels Llibres

Rafa Gomar va guanyar el Premi Literari Soler i Estruch de Castelló la Ribera amb la novel·la 'Dissabte, jazz'
Rafa Gomar va guanyar el Premi Literari Soler i Estruch de Castelló la Ribera amb la novel·la 'Dissabte, jazz'

La narració del que s’esdevé durant les hores prèvies al concert de jazz de dissabte: amb aquests mots podria resumir el que trobareu en Dissabte, jazz, de Rafa Gomar. Tanmateix, tanta concisió seria injusta vers un llibre que, amb un plantejament tan senzill, dona cabuda a una història captivadora, seductora, magníficament narrada, que arrossega el lector i l’obliga a llegir ben amatent al que va passant en el relat.

Es desplega amb la participació d’una miríada de veus —la dels veïns del poble on s’esdevé l’acció—, articulades al voltant dels personatges fonamentals.

L’autor ens posa davant d’una novel·la que, sense ser llarga ni en el nombre de pàgines ni en l’abast temporal d’allò narrat, és tan atapeïda d’esdeveniments que el lector sembla rebre noves informacions sense treva. Aquest raig fet de novetats el manté en tensió perquè es desplega amb la participació d’una miríada de veus —la dels veïns del poble on s’esdevé l’acció—, articulades al voltant dels personatges fonamentals: la Roser, l’Enric, la Tina. La densitat de la narració és la de la xarxa de relacions establertes entre tots aquests personatges. Relacions viscudes i recordades. Gaudides o temudes. Estimades o odiades.

Edicions del Bullent (2019)

Seria fàcil trobar arrels i models d’aquesta estratègia narrativa en la literatura de Rafa Gomar, però no ens hi posarem ara. Interessa remarcar que la densitat a què he al·ludit no implica ni un bri de pesantor. I això gràcies al llenguatge de què l’autor sap servir-se. Els diferents registres lingüístics conformen un discurs perfectament versemblant: neutre, quan ha de ser neutre; i assaonat per dites i paraules saboroses, quan ho ha de ser, sense esdevenir mai un catàleg de pintoresquismes i termes d'interès dialectal o folklòric. És simplement un llenguatge ric, viu i dúctil, com convé a un text que vol narrar la vida quotidiana d’una petita comunitat de persones durant un dia.

Els diferents registres lingüístics conformen un discurs perfectament versemblant: neutre, quan ha de ser neutre; i assaonat per dites i paraules saboroses, quan ho ha de ser.

Si el bon treball lingüístic és un dels puntals essencials per al funcionament d’aquesta novel·la, l’altre és el de la destresa a l’hora de conjuminar fils narratius, d’ajuntar les veus dels personatges, que interactuen directament, però que, tot sovint —sobretot en els moments més íntimament impactants—, són evocats a través del record. L’habilitat constructiva de l’autor es fa palesa en la mesura en què aconsegueix interessar-nos i, a voltes, fins i tot colpir-nos amb la narració de com tant els personatges principals com els secundaris malden per retrobar un equilibri personal davant els entrebancs vitals, i intenten anar fent la viu-viu en una quotidianitat més o menys grisa. Grisor que, tanmateix, no ens impedeix reconèixer els ingredients amb què Rafa Gomar sol adobar els seus textos: les fiblades de to polític mitjançant les reflexions i diàlegs d'alguns personatges (sobre la sanitat al món rural o la llei de dependència), la sornegueria amb un pessic d'humor (sobre els estrangers i la seua integració, el servilisme autòcton o el masclisme general); i una valoració molt positiva, alhora que molt continguda, del món sentimental.

Mentrestant, el jazz apareix adesiara tot marcant una atmosfera peculiar que culmina amb el concert. Una música que, per la seva heterogeneïtat de ritmes i sons, esdevé una mena d’emblema del conjunt de la novel·la, caracteritzada també per l’harmonització de veus molt diferents: Nova Orleans, Louis Armstrong, Miles Davis i altres acaben posant el fons musical a una breu però intensa aventura. Una aventura que, per tal com està narrada, ens pot resultar perfectament propera i familiar.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací