'Sense fer mai el cim. Viatge a l’Himàlaia', de Paolo Cognetti

per Tomàs Vibot

La Veu dels Llibres

Paolo Cognetti
Paolo Cognetti | Wikipedia

Paolo Cognetti (Milà, 1978), autor de poc més d’una desena de títols (novel·les, assaigs i diaris), ha esdevingut en els darrers temps un referent en la literatura de natura i muntanya –que no alpinística– a partir de la publicació de Les vuit muntanyes (2016), títol que suposà un èxit sense precedents en aquest gènere.

«En el vagarejar, en el caminar en cercle, no hi ha cap punt d’arribada, que és fonamental en els pelegrinatges [...]». És a dir, un pelegrinatge a la tibetana, l’única meta del qual és fer la volta al mont Kailash.

Un any més tard, en haver tocat la quarantena d’anys, l’autor féu un viatge al cor de la meca alpinística, l’Himàlaia, objectiu de qualsevol vuitmilista de pota forta. Però, lluny d’aquestes quimeres l’autor plantejà una ruta diferent, d’observació i reflexió, que no pas d’essència esportiva. A les poques pàgines d’arrencar el llibre Sense fer mai el cim, Cognetti desvetlla el perquè de tot plegat: «En totes les cultures un pelegrinatge és un camí de purificació, però en el vagarejar, en el caminar en cercle, no hi ha cap punt d’arribada, que és fonamental en els pelegrinatges [...]». És a dir, un pelegrinatge a la tibetana, l’única meta del qual és fer la volta al mont Kailash, sagrat per a la cultura local. Mentre que l’alpinista occidental fixa l’objectiu en el cim per plantar-hi tota mena de símbols de conquesta (una bandera nacional, un objecte personal, una creu...), l’autor ofereix una ruta que qualca entre la vivència i la introspecció, una mena de recerca secreta però oberta al món. Per això el títol pot ser entès no sols de forma literal sinó també com una experiència paral·lela a la testosterònica necessitat de petjar l’Olimp i prendre, per uns minuts, la corona al mateix Zeus.

Navona Editorial (2019)

Possiblement les dues grans virtuts de Cognetti siguin l’objecte dels seus treballs i el discurs narratiu. En els seus llibres, la lectura avança planera, suau, sense pretensions, però alhora deixa petites càrregues de profunditat que conviden a decantar la vista del paper i fer voleiar el pensament. Dins l’obra de Cognetti sempre hi domina un tret difícilment trobable en la prosa actual: l’honestedat narrativa. Per altra, la quotidianitat amb què tracta la realitat literària fa que sigui capaç de portar el lector a determinats fondals sense que se n’adoni. Així, en arribar al monestir de Shey, mentre descansa vora un pont i repara el malmès cos dels efectes del camí, en diu: «A aquella puresa hi correspon una puresa dins meu, aquest era el pensament al qual intentava donar forma: el vent, el torrent, la llum, la pedra, eren la mateixa substància de la meva sang, de les meves fibres, dels meus òrgans, i els feia ressonar igual com el tambor del monjo m’havia sacsejat les membranes. Bum, bum, bum: jo estic fet d’això, d’això i d’això. La muntanya em duia a l’essencial».

L’entorn natural, que hi inclou els nadius, tractats generalment amb pinzellades minimalistes; la literatura (la lectura de Peter Matthiessen, El lleopard de les neus avança paral·lela al periple); l’autor mateix –qui ponteja entre els mals físics que l’aborden i les cabòries sobre l’entorn–; i finalment els companys de viatge.

La narració també s’articula de forma senzilla, basada en quatre actors: l’entorn natural, que hi inclou els nadius, tractats generalment amb pinzellades minimalistes; la literatura (la lectura de Peter Matthiessen, El lleopard de les neus avança paral·lela al periple); l’autor mateix –qui ponteja entre els mals físics que l’aborden i les cabòries sobre l’entorn–; i finalment els companys de viatge, als quals s’afegeix espontàniament un ca que desapareix en acabar la darrera etapa, una mena de metàfora de la pèrdua del lligam amb l’essència de la ruta.

Sense fer mai el cim és un llibre de viatge molt particular, sense proclames ni veritats absolutes. La biologia del narrador s’amara del fluir local tothora: «la sensació de perdre el temps es va transformar en la d’haver d’acostumar-se a un fluir del temps diferent. No és fins que et rendeixes que entres en el bon esperit del viatge». Dins aquest gènere, Cognetti és possiblement un dels més heterodoxos, tant que hom pot afirmar que no hi pertany.

Qui hi vulgui trobar un manual new age o revelacions universals per sobreviure al segle XXI, que no l’enceti tan sols. Aquell que cerqui deixar-se anar sobre la brisa que s’escola entre els comellars i les planures del Kailash, olorant, sentint, escoltant, coneixent... aquesta és una extraordinària opció. Recordant Herman Hesse «l’aventurer és aquell que s’endinsa en ell mateix; la resta sols turisme». Això s’hi acompleix amb escreix.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací