'La virilitat d'Espanya a l'Àfrica. Nació i masculinitat al colonialisme al Marroc (1880-1927)', de Gemma Torres Delgado

LA LLIBRERIA: HISTÒRIA

per Ferran Garcia-Oliver

La Veu dels Llibres

Gemma Torres Delgado
Gemma Torres Delgado

L’acció exterior espanyola, política i militar, secularment s’ha lluït d’allò més. En les meses de negociació va anar deixant péntols d’un imperi on mai no es ponia el sol, i en els camps de batalla insígnies, banderes i cadàvers, sobretot de la purrialla subalterna i morta de gana. Del gomós Lope de Vega a l’esperpèntic Pepe Borrell, però, Espanya ha posat en la diplomàcia i en la batalla les parts inferiors que anatòmicament distingeixen els homes com cal. No importa que tot plegat haja acabat com el rosari de l’aurora, tràgicament i grotescament, perquè mentrestant han quedat intactes l’homenia i el valor, amb els quals s’han escrit tantes pàgines de glòria i tanta literatura que posa els cabells de punta, a més d’haver fet segregar llàgrimes d’entendriment de les ànimes més candoroses.

Quilòmetres i quilòmetres de desert i uns rodals de muntanya gairebé inaccessibles, habitats per una gent per a la qual el millor militar espanyol era el militar mort. Perquè allà, als peñascos del Rif, només hi va anar personal uniformat.

Ep, s’han escrit pàgines de glòria i s’ha construït el catecisme, la litúrgia i la cháchara del nacionalisme espanyol. Tots els nacionalismes d’estat ho són, mascles i prepotents, però en el cas espanyol la virilitat ha sigut un dels ingredients indispensables per al relat, el simbolisme i l’autoafirmació col·lectiva. La guerra: combustible per a pàtries. La tradicional història espanyola, tant l’acadèmica com la del casino i la dels salons de perruqueria, s’ha teixit bàsicament entorn dos grans episodis bèl·lics: la guerra de la Reconquista i la Guerra de la Independència. Les plomes mercenàries, les plomes servils i les plomes convençudes que Espanya és això, una unitat de destí en l’universal, hi han sucat per rivetejar la història amb les fulguracions i les englantines de les grans ocasions. Després hi ha hagut d’altres conflagracions gràcies a les quals s’han pogut mantenir les espases ben altes, mai millor dit.

Editorial Afers (2020)

La guerra d’Àfrica és una d’elles. Gemma Torres ens ho mostra en un llibre dens on creua la variable de la guerra, en el seu vessant colonial, i la virilitat. Després de Cuba, Espanya anava amb una mà al davant i una mà al darrere, veient com les potències europees es repartien el pastís colonial. Toca, li van deixar quilòmetres i quilòmetres de desert i uns rodals de muntanya gairebé inaccessibles, habitats per una gent per a la qual el millor militar espanyol era el militar mort. Perquè allà, als peñascos del Rif, només hi va anar personal uniformat. Ja us podeu fer càrrec del nivell neuronal dels qui dirigien la tropa i decidien l’estratègia a seguir: la de la devastació. Al cap i la fi, els rifenys i les rifenyes eren cabiles bàrbares i mahometanes, a les quals calia passar per l’adreçador de la civilització, ni que fora amb el salpàs de la sang i el fetge. Però en aquells barrancs i en aquells espadats no hi tenien res a fer. I, doncs, derrota rere derrota fins al desastre final.

Des de la metròpoli sorgiren veus dissidents, poques, veus caritatives que volien prioritzar la persuasió, sense descartar la campanya militar, i veus que descartaven tot el que no fos la llei del fusell i el canó i la recuperació de la glòria imperial. Gemma Torres exhuma justament com s’entreteixeixen aquestes diverses retòriques amb el discurs sobre la nació i la masculinitat, i com a la fi s’hi imposarà el pensament dels sectors més reaccionaris. Per als militars africanistes, encoratjats tot siga dit pel mateix rei, la imatge del soldat vencedor i imbatible, que humilia l’enemic i oneja triomfalment la bandera, és una imatge eficaç de com havia de ser el projecte colonial espanyol. En clau interna, afegiria, com havia de ser el projecte nacional espanyol, en uns moments que el catalanisme començava a ser una pedreta en la sabata d’Espanya. D’aquesta manera, l’amalgama entre nació i masculinitat pren la dimensió de la virilitat. La nació, diu Torres, havia de ser forta, agressiva, heroica, mai feble, honor i orgull. Així hauria de ser l’home. Perquè llavors, emergien també altres masculinitats, inclosa l’homosexual, que no posaven l’accent en les gònades i impugnaven de dalt a baix la homenia del Cid, el Cura Merino i don Juan Tenorio. L’home rifeny tampoc servia de model. La virilitat rifenya certament era orgullosa i temerària, però alhora sensual, feble i traïdora, decadent com el conjunt de la societat marroquina, endarrerida, estantissa, sense els beneficis de la civilització.

Exhuma justament com s’entreteixeixen aquestes diverses retòriques amb el discurs sobre la nació i la masculinitat, i com a la fi s’hi imposarà el pensament dels sectors més reaccionaris.

El desenllaç és ben conegut, el triomf del model de masculinitat agressiu i, per tant, del model nacional agressiu, incapaç d’assumir mentalment la diferència. La diferència és com un espill que projecta la pròpia imatge amb les distorsions que et diuen més aviat com ets. El Rif era l’espill que feia d’Espanya un sac de rialles. Torres desentranya els mecanismes ideològics d’aquesta convulsa imbricació entre virilitat i nació. Àfrica va ser les beceroles dels africanistes. Retinguem noms com ara Queipo de Llano, Millán Astray, Francisco Franco. Aquí s’adonaren que no es podien refiar dels polítics i molts menys dels intel·lectuals, molt d’ells maricons empedreïts. Aquí prengueren consciència de la necessitat de la disciplina, l’obediència a cegues i el «caudillisme». Ells, homes d’una peça i propietaris d’uns genitals de marbre, havien de salvar Espanya. Encara no ens hem tret del damunt les pústules: A por ellos!, cridava l’exèrcit ocupant de guàrdies civils i policies nacionals l’1 d’Octubre de 2018. Despús-ahir, com aquell qui diu.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací