Carnet de ruta: l'Andratx mític de Baltasar Porcel

RUTES LITERÀRIES

per Llorenç Soldevila

La Veu dels Llibres

Andratx
Andratx | Antoni Sureda

L’obra narrativa de Baltasar Porcel, una de les més ambicioses i singulars del nostre segle XX, té com a centre Andratx i, més concretament, can Bolei, al barri mariner de Sant Telm, marc aquest darrer, amb el cementiri de s’Arracó i el Camp de Mar, de la trama d’Els escorpins. Es pot dir que sense aquest reclau de la Serra de Tramuntana res en l’obra porceliana hauria estat igual. La borda vella, amb la sala de la foganya on passa tota l’acció de Les primaveres i les tardors, amb la cisterna, l’emparrat, el rellotge de la Paret...: “La ventada de llebeig sacsava la nit, ample rugit intermitent, els arbres un invisible espasme. I a la foganya regolfava, retornava llavors el fum i s’escampava en tumultuoses bafarades, la vasta sala convertida en una remoguda massa d’espais sobtadament diàfans i d’altres de nebulosa inconcreció.” Les primaveres i les tardors és un devessall d’històries i personatges que inunden el temps que fuig, a l’estil del magne Decameró, tothom hi rememora les seves històries una nit de Nadal de reunió familiar. Les primaveres i les tardors amb què el mite d’Andratx torna a prendre embranzida fins a reconèixer-se plenament i pletòrica a El cor del senglar. Un mite que es reconverteix en un producte intel·lectual i abstracte i que, en paraules de Joaquim Molas, desdobla en dos universos antagònics i complementaris per expandir-se: en Orlandis, un dels topònims d’Andratx, que simbolitza les forces cristianes, racionals i històriques i en Pula, plasmació de les paganes, màgiques i prehistòriques. Just a sobre l’antiga borda, que li ha fet de casa d’estiueig durant molts anys, Porcel s’hi feu construir una caseta on poder aïllar-se per escriure: “Escric a la llum del gresol, avançada la nit. Davalla de la muntanya un vent intermitent, de poc cos, que remou el fullatge dels pins, les branques dels ametllers i omple la petita vall —tancada com una ferradura— de remors exuberants i imprecises que romanen suspeses en l'aire, invisibles, com el ressò d'alguna catàstrofe llunyana. Hi ha lluna creixent, d'un blau pàl·lid, que flota per un cel pastós. De vegades l’òliba canta, solemne i nítida, aflautada la veu, o xiscla esqueixat un ocell carnisser.” I la casa nova, construïda un centenar de metres més enllà, sobre unes ruïnes ja existents, amb estructura esglaonada sobre el penyalar, en què l’escriptor, fugint del brogit urbà, es retirava per redactar les novel·les de maduresa. De fet, aquest habitacle és el reflex de la Casa Fonda, “enfonyada entre el rocam, mig cova i mig fortalesa...”, que després passa a dir-se La Bella Casa i Les Cases Velles a mesura que les històries creixen en ambició mitificadora.

Els mesos d’estiu de la seva infantesa passats en aquest entorn natural van fornir l’entramat del que després esdevindria el món mític d’Andratx. Tot començà amb un Solnegre, de fet, un Sol que presidia i presideix la llinda de l’antic ajuntament, que esdevingué negre per dotar la història d’una al·legoria tràgica. Ben aviat, però, l’incontrolable poder imaginatiu porcelià el portarà per uns viaranys desbordants. De fet, en l’inici, el sol havia estat un estel betlèmic, però després fou un sol amb dotze rajos. I així no se sabrà si primer fou la nissaga o el poble. L’autor es decanta per la nissaga, de tal manera que l’estel el lliga amb el Reis Mags i, més concretament, amb en Baltasar, un descendent del qual arribarà a la casa Fonda, que també es coneixerà com a Serral de l’Alba. I s’encreua amb “els senglars mítics i possiblement reals que havien arribat amb aquell Porcell corsari provençal”. Un Porcell que el cronista Muntaner cita com a valent i volenterós almogàver. Imaginació incontenible, ambició literària desaforada, sensualitat transgressora, barroquisme plàstic, de llengua, d’històries... enlluernador, fascinador com el d’unes noves mil i una nits. Perquè, s’ha dit, Porcel no és autor de novel·les, sinó “sempre escriu seqüències de la mateixa novel·la”. Can Bolei, per on, segons tradició familiar, el rei en Jaume va passar després de desembarcar a Sa Palomera, paradigma, doncs, de singularitat, de nissaga escollida. Can Bolei, on escriví Els condemnats i moltes de les seves millors històries, entre la sala i dalt de l’estudi mirador. Allí, ben cert, després d’una estada inspiradora a París, van començar a cavalcar els cavalls cap a la fosca que tindran el seu esclat en la novel·la acabada a la casa de Vallvidrera, amb totes les constel·lacions lumíniques de Barcelona al seus peus.

Can Bolei, epicentre de tot, de topants que no fan res més que engruixir la intensitat mítica de la seva obra. L’hort de can Rostit, que prengué com a marc d’algunes de les històries de Difunts sota els ametllers en flor. La mítica cala Llamp, avui empudegada d’urbanitzacions, que batejà la seva segona novel·la; la casa des Pantaleu, a la placeta de la Pau, niu familiar, primera biblioteca amb prestatges construïts per ell mateix amb llates de fusta i mirador privilegiat dels topants andritxols; el tètric turó de les Forques, amb el molí de sa Planeta, amb regusts inquisitorials; sa Coma Freda i sa Coma Calenta, amb el vaivé de les bubotes que sorgien dels relats de la padrina; la possessió de Son Fortuny, epicentre illenc d’Olímpia a mitjanit; Port d’Andratx, amb el passat del padrí vell que havia anat a Cuba, que li inspirà tantes històries d’Els argonautes; la Trapa, monestir entotsolat, enlairat enfront de sa Dragonera, sensacional emmarcament de les històries més atroces de Cavalls cap a la fosca: “L’incendi va durar cinc dies. Des de la mar, una vegada en vaig veure un, enrevoltillant-se sobre la cresta dels farallons. Era de nit i el cargolament del foc refulgia allí dalt, com si res no tingués a veure amb la resta del món, amb nosaltres els homes, solitària bogeria de llum. De cop, l’ennegrida silueta d’un pi es convertia en una bola ígnia, es desprenia i volava cap al buit com un estel flamejant, queia deixant darrera una tumultuària cua d’espurnes, com una estrella errant que de sobte hagués perdut l’impuls... El brancam encès que xocava, engegant un irisat espurnall, contra la mar fosca i calma”; sa Dragonera, sempre amb la imposant presència de perfil animal; les múltiples i obsessives bubotes a punt de fressar camins pels penya-segats de cala En Basset o de sa Punta Blanca...

D’Heràclit a Karl R. Popper passant per Mao Zedong: el de Porcel ha estat tot un gran periple vital i intel·lectual. De la iniciàtica Les Illes, encantades: “...aquí a Sant Telm, on ara escric, sol davant el paisatge solitari, sovint he sentit emocionadament el pas d’un déu antic, jove i cordial, un alè que s’esfumava entre els arbres i cap a la llum...” a la desbordant Mediterrània. Onatges tumultuosos: “obro una ampolla de vi blanc de clàssica gravidesa. Tinc un pa cruixent. Soc prop de moments feliços. Sí, soc part del tot que és i serà. De la Mediterrània”.

 

Baltasar Porcel

 

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací