Sempre cal, per escriure, una mica de fred: 'Quan els arbres cauen', d'Àngels Gregori

LA LLIBRERIA: POESIA

per Joan Deusa

La Veu dels Llibres

Àngels Gregori
Àngels Gregori

La poesia es val del més íntim de nosaltres per aprofundir i expressar dos temes fonamentals: l'amor i la mort. Des d'Ausiàs March fins a Estellés —per posar-ne dos exemples cabdals—, passant per un llarg etcètera de noms i maneres que ens durien fins aquest Quan els grans arbres cauen, d'Àngels Gregori.

La poeta parla sempre d’algú que s’ha estimat, com una cosa que recorda, que enyora. El record d’un amor que s’entén com la fugida o el patiment d’un fred: “així va ser el nostre amor: un túnel de cristall en un país fred”.

El tret de sortida del poemari és el concepte de mapa, la creació de mapes, com una metàfora de la construcció estètica del desig. El primer poema (“Poètica”) indica aquesta forma de fer amb el vers “Estimar és dibuixar mapes”, seguit del concepte d’escriptura: “i escriure és inventar estances”, és a dir, llocs on habita aquell petit tros que sentim més enllà de l’experiència quotidiana i que volem allotjar al codi lingüístic. Aquesta relació d’activitats condicionarà la resta del llibre, realment com una poètica. Per exemple, es parla de “la casa” com una metàfora de l’espai creatiu, del compromís de la poeta amb l’escriptura que resumeix, amb la cita d’Anne Sexton: “hi ha dones que es casen amb cases”. Al poema “Un mapa”, ens trobem amb el moment que l’impuls creatiu penetra l’estança amb el dubte:

Al lloc on guarde més preguntes que respostes,

on deixe que els altres acaben per mi les frases

has arribat, de sobte, i has obert aquesta porta.

Una de les coses interessants de la poesia d’Àngels Gregori és la seua reflexivitat, el plantejament senzill de preguntes complexes. Ara bé, si un mapa serveix per dir l’estima —l’amor—, aleshores el contrari de seguir un mapa, és extraviar-se: “Havent escollit el camí d’extraviar-te / sempre hi ha una desembocadura que dóna al mar”. Hi ha una doble relació, l’eixida d’emergència i l’arribada. L’arribada a on? Com diuen els versos famosos: “Nuestras vidas son los ríos / que van a dar en la mar, / que es el morir”. Això em fa pensar que la mort és el tema fonamental que tracta Àngels Gregori a Quan els grans arbres cauen. En aquest sentit, hi ha una certa constant dialèctica, bèl·lica, a la primera part del poemari, “Diàriament la guerra”. D’alguna manera l’aposta és parlar d’amor per parlar de pèrdua. La poeta parla sempre d’algú que s’ha estimat, com una cosa que recorda, que enyora. El record d’un amor que s’entén com la fugida o el patiment d’un fred: “així va ser el nostre amor: un túnel de cristall en un país fred”. El desig, l’amor, el cos, l’enyor, són les parts d’un nuc bèl·lic, la seua condició efímera i insubstituïble, el qual condiciona l’aparició d’imatges relacionades amb la mort i els cadàvers: “Cada cop que accepte el desig / d’un cos nou que se m’ofereix als ulls / només pense en carnisseries i trens”. Aquest amor ve lligat als viatges, als trens, i, tanmateix, els viatges impossibles es converteixen en estacions de trens abandonades. Aquesta solitud dóna a entendre sempre una presència perduda que provoca un “estat de guerra” espiritual, de colp i de goig.

Bromera (2017)
Els viatges impossibles es converteixen en estacions de trens abandonades. Aquesta solitud dóna a entendre sempre una presència perduda que provoca un “estat de guerra” espiritual, de colp i de goig.

Aquesta forma de col·locar el desig al mapa precedeix el que ve després de la caiguda, i que es desenvolupa a la segona part del llibre. Sobre aquesta segona part (de títol homònim al del poemari) tenim els pensaments dedicats a allò que se n’ha anat, travessats d’imatges de la infantesa, de mirada més pura (l’aula, les lliçons, el descampat, el gronxador). S’evoca algú que ensenyava i que condicionava una vida posterior, el sentiment de la pena (“El resum de tot plegat podria ser aquest:/ la recança”: “Call for papers”), i de comiat (“Que estigues bé allà dalt, / [...] Que rigues amb els déus i que lligues, / més que ningú, amb els àngels”: “Desig”). S’ha d’acceptar “que hi ha un cert ordre en el caos" (“Mirant enlaire”), és a dir, hem d’acceptar aquella guerra mapejada a la primera part del poemari. La poeta ho fa amb la cartografia lírica, “com desplegar l’atlas d’un món difícil / sense perdre de vista l’arena i el context” (“Atlas”). Per tot això existeix la dificultat de la poeta per veure què hi ha al darrere de totes les petjades del dolor: “Quan dic que res no és fàcil, creu-t’ho: / no només vull dir exactament això. / ¿Existeixen els metalls transparents?” (“Res no es fàcil”). Consisteix a “destriar l’arena del context” i trobar una imatge que no siga completament el que hi ha, sinó el que hi ha també al sediment de la sentimentalitat, i que és una altra veritat. Una tasca plena de dificultat però que demostra que l’artefacte poètic serveix a una part de nosaltres per cartografiar, per a “reconéixer presències i enyorar testimonis” (“L’art de la pèrdua”). I per això “Sempre cal, per escriure, una mica de fred”, aquell fred esmentat abans que necessita la poeta, un ésser que té pareguts de família amb l’obra de la desaparició, de la mort.

Amb l’últim poema, des d’una sentimentalitat infantil —la mirada pura—, acaba per dir-se la pèrdua, la mort. Diu: “m’imite de petita al pati de l’escola. / Allí també em jugava la vida, / però d’una altra manera / que encara avui em sembla més seriosa”, “compte en veu alta cinc / quatre, tres, dos, u, i em costa creure / que mai no tornaràs." (“La cançó d’amor de Juliette Nos”).

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací