'El monstre de la memòria', de Yishai Sarid

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per Josep Alapont Martí

La Veu dels Llibres

Yishai Sarid
Yishai Sarid | Foto de Heinrich-Böll-Stiftung

«El do d’encendre en el passat la guspira de l’esperança resideix només en l’historiador que està impregnat de la idea que ni tan sols els morts no estaran segurs davant l’enemic, si venç. I aquest enemic no ha parat de vèncer». La mena d’historiador que Walter Benjamin imagina en aquest fragment (extret del seu Sobre el concepte d’història, llibre de consulta obligada en l’edició que recentment ha preparat l’editorial Flâneur) és la figura protagonista de l’última novel·la de Yishai Sarid, El monstre de la memòria, que ha publicat enguany Club Editor en traducció de l’hebreu de Roser Lluch. Els morts sepultats per la memòria dels vencedors són els milions de jueus assassinats als camps d’extermini nazis abans i després que es decretés l’anomenada «Solució final de la qüestió jueva» el 1942, a la conferència de Wannsee. El nostre historiador s’ha convertit en un expert en la dinàmica dels camps i dels mètodes d’extermini, i en divulga el coneixement durant les visites periòdiques de grups d’estudiants israelians als diversos camps alemanys de Polònia, on els fa de guia: Auschwitz-Birkenau, Treblinka, Belzec, Chelmno, Majdanek o Sobibor.

La seva experiència és decebedora: la memòria de l’extermini ha estat banalitzada en un gesticulació ritual i buida, sovint amb fins propagandístics, però sense interès real en el passat.

Però la seva experiència és decebedora: la memòria de l’extermini ha estat banalitzada en un gesticulació ritual i buida, sovint amb fins propagandístics, però sense interès real en el passat. Els turistes es fan fotos indolents, els estudiants israelians es passegen embolicats en la bandera del país i cantant l’himne nacional, però sense manifestar gaire interès a saber qui van ser, d’on venien i com vivien els jueus que foren exterminats. Com a expert en els camps, una empresa el consulta per tal de crear una simulació virtual de la vida en els camps d’extermini, un videojoc, literalment, en el qual tant se simularia l’experiència d’aniquilar com la de ser aniquilat, sense distincions i promovent la falsa expectativa que alguna salvació era possible per a les víctimes que, de fet, no van tenir.

Amb el temps, «Auschwitz» s’ha convertit en un símbol, és una fita ineludible de la nostra memòria recent; però, símbol de qui?, per a què?, es pregunta Sarid. Quina lliçó ens donen els camps d’extermini alemanys i com hem de recordar-los? L’autor, a través del relat en primera persona del protagonista de la novel·la, no condemna de manera taxativa aquests comportaments, però tampoc no hi empatitza, sinó que adverteix del perill que aquesta memòria sigui instrumentalitzada amb uns fins del tot il·legítims que reprodueixin ad infinitum l’espiral ideològica en què es va coure el feixisme i el nazisme. Alguna cosa s’ha fet malament si la lliçó que extreuen alguns estudiants de la visita els camps és que, al capdavall, «cal ser una mica nazi», perquè «o som nosaltres o són ells». Amb estupor percep el nostre historiador l’odi que alguns dels estudiants destil·len envers els polonesos, els àrabs o els jueus asquenazites, però mai contra els vertaders responsables, els alemanys complicats amb el nazisme.

Club Editor (2020)

Si aquesta és la lliçó, llavors han vençut els enemics, ha vençut el monstre de la memòria. Que encara anomenen aquest esdeveniment amb els termes d’«Holocaust» o «Xoà», que en desnaturalitzen i minimitzen l’abast, és una prova de la distorsió que una memòria buida i ritual pot provocar en la història. Què va passar exactament? Qui van ser els responsables, com s’organitzaven, qui van ser els exterminats? Aquests detalls fan nosa, el que interessa és el símbol, el que interessa és la integració nacional, posar tota l’esperança en la pàtria renascuda de les cendres. Extermini o catàstrofe natural, s’aboleixen totes les diferències. Com al videojoc. I el mateix pel que fa a tots aquells intel·lectuals i artistes d’imaginació obscena —que n’hi ha molts—, que redueixen «Auschwitz» gairebé a una atracció de l’horror, l’acompliment del destí últim i ineluctable de la tècnica moderna occidental o, encara pitjor, el lloc on es manifesta la «veritat de la naturalesa humana». Però no fou res d’això.

Adverteix del perill que aquesta memòria sigui instrumentalitzada amb uns fins del tot il·legítims que reprodueixin ad infinitum l’espiral ideològica en què es va coure el feixisme i el nazisme.

De la memòria dels camps d’extermini se n’ha fet abús. L’historiador protagonista d’aquest relat, indolent de mena al principi, de mica en mica es va adonant dels perills que nien en aquestes inèrcies, i fins i tot en la seva pròpia, que fins llavors no ha deixat de participar en el «joc» de la commemoració empès pel desig de promocionar-se en la universitat i obtenir el reconeixement dels seus superiors. Però ell no és immune al record i quan l’obediència fàcil es fractura s’obren les esquerdes per on s’introdueix la imatge del passat; la llengua diu «paraules terribles» i l’acusació és directa: «Com pot ser que no ho veieu?». És un instant de follia, potser l’únic estat que correspon a la lucidesa del record, però que tanmateix frega perillosament amb aquest monstre de la memòria que amenaça amb esborrar tota sensació de present. «Articular històricament el passat», tornem a citar Benjamin, «significa apoderar-se d’un record tal com llampegueja en l’instant de perill», i no altra cosa que la consciència d’aquest perill —el que amenaçava les víctimes llavors i el que amenaça avui el seu record, que és el mateix— és el que permet a l’historiador d’aquest relat trencar la crosta de banalitat que recobreix el passat i, com també deia Benjamin, tractar de «raspallar la història a contrapèl».

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací