'Gat Vell. Dites marineres', de Francesc Xavier Llorca Ibi

LA LLIBRERIA: CULTURA POPULAR

per Llúcia Martín

La Veu dels Llibres

Francesc Xavier Llorca Ibi
Francesc Xavier Llorca Ibi

Gat Vell designa els homes de la mar, un ofici amb ressò de marginalitat (xusma) i d’aïllament enfront de la immensitat. Persones que viuen en una llibertat que la resta d’oficis no proporcionen i que els fa peculiars. Com també ho és de peculiar el seu llenguatge i les dites que han lexicalitzat relacionades amb l’ofici mariner que revelen un saber atàvic de contacte amb la natura molt diferent al de la gent que viu en altres indrets.

L’estudi de la parla marinera arreplegat a Gat Vell combina la metodologia en recerca popular amb la pròpia de la lingüística.

Totes aquestes expressions les trobarem al volum Gat Vell. Dites marineres de Francesc Xavier Llorca Ibi, professor de la Facultat d’Educació de la Universitat d’Alacant i Doctor en Filologia Catalana amb la tesi El llenguatge mariner a la Comarca de La Marina, dirigida per l’alcoià Jordi Colomina i Castanyer. Bon coneixedor de la matèria, Llorca és autor d’altres obres sobre el món mariner com ara Llengua d’arraix (Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2008), i d’articles apareguts en prestigioses revistes d’àmbit internacional.

L’estudi de la parla marinera arreplegat a Gat Vell combina la metodologia en recerca popular amb la pròpia de la lingüística. L’etnopoètica proporciona els mecanismes per entendre el medi i conéixer els informants, creadors del llenguatge mariner. La lingüística, les eines per tal de classificar, documentar i interpretar la fraseologia. A més, l’autor ha escorcollat l’obra dels més importants lexicògrafs, dialectòlegs, gramàtics, estudiosos de la fraseologia, escriptors de la Marina, famosos folkloristes, defensors del valencià, com ara Carles Ros o Lluís Galiana, fins a l’obra de mestres com ara Manuel Sanchis Guarner. A més, ha buscat documentació en els clàssics, una font incansable de riquesa lingüística. Esmentarem, per exemple, Ausiàs March, de qui és ben sabuda l’afecció pel vocabulari mariner, i Joanot Martorell, qui també va viatjar per la Mediterrània com el seu heroi de ficció, Tirant. Ens sorprén trobar un valencià com Vicent Ferrer usant expressions marines o el barceloní Bernat Metge, qui aconsellava “ser de natura d’anguila” i anar per la vida obviant problemes.

Edicions del Bullent (2019)
L’autor ha escorcollat l’obra dels més importants lexicògrafs, dialectòlegs, gramàtics, estudiosos de la fraseologia, escriptors de la Marina.

Les dites recopilades en Gat Vell estan organitzades per camps semàntics. El cel i la meteorologia: ras com un ull de peix, pluja d’estiu i plor de bagassa prompte passa. Els astres, amb un rerefons simbòlic: quedar-se a la lluna de València, com tenir la lluna en un cove. La mar com a espai físic i simbòlic: estar la cosa marinera, guardar-nos de l’aigua mansa que la corrent ella passa, estar aigua al coll. La navegació: anar vent en popa, contra vent i marea, a la deriva, anar a tota màquina, llençar per la borda, haver-hi moros en la costa. Els peixos i l’activitat pesquera: gros com una tonyina, expressió molt més genuïna valenciana que “estar com una foca” qui vol menjar peix s’ha de banyar el cul, no eixir de pa i peixet, hostes i peix a tres dies puden. Aquesta darrera expressió també la podem llegir en una novel·la de cavalleria medieval d’autor anònim, el Curial e Güelfa.

Una creença que l’autor arreplega és la que es refereix a les desgràcies que porta el pas d’una balena per la costa. La informant va ser ma mare, ja desapareguda, natural de Castell de Guadalest, poble més mariner que muntanyenc. A mi em deia, quan ens assabentàvem de dones que havien tingut malparts, que havia passat la balena. El que ella no sabia és que la balena es va relacionar amb la mort de Joan II el 1479 a causa de l’aparició d’un cetaci en el port de Barcelona.

La mar es un lloc immens, desconegut, misteriós i perillós. La gent del mar es caracteritza per una fortalesa i valentia extremes, i no oblidem les dones, pacients, esperant dia a dia el retorn, el patiment davant els fenòmens adversos i la tristesa infinita quan no hi ha un retorn. També és la metàfora de l’amor perillós i passional com un imprudent viatge que acaba indefectiblement en naufragi, i en això els poetes n’han dit a bastament.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací