'Ventalls de paper', de Lliris Picó

LA LLIBRERIA: NARRATIVA PER A JOVES

per Vicent Vidal

La Veu dels Llibres

Lliris Picó
Lliris Picó

«L’àvia em pegava uns colpets amb els artells al cap, s’olorava la mà i deia: “A que endevine què has dinat avui?”». No havia llegit, fins ara, ningú que retratés aquest gest. Per això, de fet, jo creia que només el feia la meua àvia. Quan vaig llegir aquest fragment de Ventalls de paper, de Lliris Picó (Bullent, 2019), no podia creure que les àvies d’altres persones també el feien exactament igual. En aquest cas, l’àvia de Clara, una jove que juga al tres en ratlla i fa ventalls de paper els dies de pluja. I que és anorèxica. El gest de l’àvia, per això, es carrega d’una intensitat molt major que no sembla i en aquest moment vaig pensar com d’important és retratar el gest. El nostre gest.

Els escenaris també són reals, i els podem trobar i recórrer i saber quin camí ha fet la protagonista. La Cova del Llop, la platja del Postiguet, la del Cocó, el Raval Roig, el portal d’Elx. Alacant. Cocentaina, Muro.

Lliris Picó hi té ofici, en la literatura juvenil, amb un bon grapat de títols i premis a l’esquena, com ara el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de 2016 per Moisés, estigues quiet. I si llavors narrava les peripècies d’un adolescent amb hiperactivitat, amb Ventalls de paper busseja per temes potser encara més íntims. El llibre esdevé, doncs, una necessitat: n’hem de parlar. I potser es fa més fàcil si Clara ens ho explica com qui conta què ha fet aquell matí.

Els problemes són reals, sí. I els gestos. Però és que els escenaris també són reals, i els podem trobar i recórrer i saber quin camí ha fet la protagonista. La Cova del Llop, la platja del Postiguet, la del Cocó, el Raval Roig, el portal d’Elx. Alacant. Cocentaina, Muro. Ho tenim ací: pots anar i veure-ho. Com els problemes que afecten la protagonista: ací els tens, te’ls pots trobar en eixir de casa. Perquè, ep!, no parlem només del trastorn alimentari. També parlem, per exemple, d’haver de bregar amb el masclisme sense que la protagonista en siga del tot conscient. I d’això també n’hem de parlar. Perquè els problemes són majors quan no som capaços de donar-los un nom.

Edicions El Bullent (2019)
L’escriptora no ens diu que Clara és anorèxica: ens mostra que té un problema amb el menjar; no ens diu que això és masclisme: ens mostra l’actitud d’algun xicot amb Clara. Quan llegim, hem de ser capaços d’identificar-ho i adonar-nos-en.

Crec que en aquest sentit la redacció de Lliris Picó és acurada: intel·ligent. Allò del show, don’t tell! –no ho digues: mostra-ho!– hi està ben polit: l’escriptora no ens diu que Clara és anorèxica: ens mostra que té un problema amb el menjar; no ens diu que això és masclisme: ens mostra l’actitud d’algun xicot amb Clara. Quan llegim, hem de ser capaços d’identificar-ho i adonar-nos-en. I cal que el públic juvenil puga assumir aquest repte i descobrir-ho per si mateix. Perquè, quan fem vida normal, no ens trobarem un xic que dirà «bon dia, jo soc masclista», ni la tassa del vàter ens alertarà del trastorn quan vomitem.

Això, d’altra banda, fa que entrem del tot en la novel·la. I que empatitzem fàcilment amb Clara, perquè el que ella viu també ho pots haver viscut tu, o algú proper a tu. Encara més: si passes bona part del teu temps entre adolescents, Clara és una d’aquestes cares que veus. Jo, amb la novel·la acabada, em quede amb el dubte de si Clara no tenia un altre nom i s’asseia unes taules per darrere de la meua, en la meua classe, quan jo feia secundària. Si hagués llegit Ventalls de paper en aquell moment, potser m’hauria interessat pels fulls de llibreta quadriculats que aquella xica pintava, plegava i convertia en ventalls.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací