Poesia de mar nostra: Gumersind Gomila, en el 50è aniversari de la seua mort

LA RODA DEL TEMPS

per Joan-Francesc Castex-Ey

La Veu dels Llibres

Gumersind Gomila
Gumersind Gomila

La Catalunya del Nord comparteix amb les Illes Balears més coses del que sembla. Més enllà de la condició de perifèria del domini català, més enllà del fet de configurar, entre Mediterrani, Corberes i Pirineu axial, una mena d'illa amb identitat rural i urbanitat turística, la història i la llengua les fan més properes. Al moment del regnat de Jaume I, Nunyo Sanç, comte del Rosselló, tenia possessions a l'arxipèlag, que poblà amb rossellonesos. Ni cal parlar del reialme de Mallorca posterior que tenia Palma i Perpinyà com a capitals. Així, una part dels nostres respectius trets lingüístics diferencials són comuns. És clar, la nostra adscripció de fa temps als estats francès i espanyol ha distanciat força la nostra relació i identificació recíproca. De cops, tanmateix, els revolts de les històries personals poden propiciar retrobaments inesperats. És el cas del poeta d'origen menorquí Gumersind Gomila.

Institut Menorquí d'Estudis (2003)

Neixit a Maó el 1905, Gumersind Gomila, per raó de la mort del pare, arriba de jove al Rosselló, on ten família, i mor a Perpinyà el 1970. Ceramista a l'obrador Sant Vicens de la capital nordcatalana, activista cultural, pintor i literat, Gomila publicà entre el 1943 i el 1969 quatre poemaris dels quals l'Institut Menorquí d'Estudis va editar, el 2003, un florilegi del tot benvingut tractant-se d'una obra una mica oblidada. Si hom s'endinsa en la seua poesia, se pot dir que és doble, de factura clàssica, amb rigor formal, contingut meditatiu, i, a l'encop, de to lleuger, amb una gran riquesa d'imatges emocionals simples, d'una beutat espontània, despullada. Al meu entendre, Gomila és, primer de tot, un poeta dels paisatges de la marenda, de les sensacions, estats d'ànims i vivències que hi advenen i s'hi desenvolupen; encara que no tota la seua obra se centri en aquest univers. L'antologia en qüestió n'ofereix un tast força agradable de llegir, amb una plàstica literària un bri antiquada que n'augmenta l'encant. L'artista hi pinta i esculpeix alhora –dues gestes de creació profundament gomilianes– un paisatge mediterrani vivent, que la brisa anima, poblat de peixos, ocells, plantes i éssers estimats, o que simplement mereixen atenció, tots en harmonia amb l'entorn. Una harmonia que no fa pas desaparèixer el contrast natural de les coses. Al capdavall, Gomila posa colors i formes a llocs que són bressols de la sensualitat i de l'amor, miralls dels sentiments, a vegades fins a la fusió, entre fruïció del present i nostàlgia:

Érem de mata i saule i canyes verdes.

Érem de cel feixuc i tarda lassa.

Érem de carn, de boca i de carícia.

Amb el pas dels anys, el tema de la partença, ja introduït al començament de la seua obra, hi agafa més presència i més consistència. Una partença com una embranzida, i que obre dues trajectòries vitals possibles, dos recorreguts essencials, probablement inevitables, i complementaris: és una arrencada que tant pot presagiar migracions passatgeres, reveladores d'amistats, com inaugurar un viatge sense retorn, solitari. Són les dues cares d'una mateixa realitat, susceptibles de constituir moments diferents de la mateixa vida. I allà també hi retrobem, puixant, la inspiració marinera, que nodreix un cant a la vida malgrat els seus turments, un cant a la llum que no existeix sense la foscor. Una inspiració que fa emparentar aquest cant fugisser amb la lleugeresa i la puresa d'un somieig:

Me'n vaig pel mar de l'ampla nit

com una vela....

En un dels poemes del seu primer recull, Gomila ja evoca la seua mort, que vol anònima i sense ritual. Hi anhela una sepultura marina, una tomba damunt una platja, amb aquella «sorra calda de migdia», envoltada de cel i de muntanya. Un paisatge que tant ha celebrat i que és el ressò d'una felicitat peculiar, la de les seues estades a voramar, adornades amb repòs amorós. També és el decorat dels records d'un gaudi passat, el dels estius claferts de vitalitat dels litorals menorquins i rossellonesos, amb els ports oberts als horitzons de la mar comuna. Al seu darrer poemari, tanmateix, els ocells de la infantesa i de la joventut no hi són pas més; ells també tenen fossar, és solar i insular, i s'han fos amb delit en el blau incandescent del nostre cel:

Damunt de cada tomba un raig de sol,

i per corona eterna, la mar ampla...

Un raig de sol és un ocell de foc

que tot ho pren per branca

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací