Viure és perillós: 'Visc, i visc, i visc', de Maggie O'Farrell

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per Lourdes Toledo

La Veu dels Llibres

Maggie O'Farrell
Maggie O'Farrell

Sempre he pensat que m'havia passat de tot en aquesta vida, però ara que acabe de llegir Visc, i visc, i visc de Maggie O'Farrell (Irlanda de Nord, 1972), reconec que estic lluny d'aquesta frase. Tot i així, també alguna vegada jo he sentit la mort "com una persona que estava de peu al nostre costat".

Escriu l'autor polonès Stanislaw Lec: "viure és, al cap i a la fi, perillós, qui viu mor". I llegint aquests relats, un acaba convencent-se que el major esport de risc, sens dubte, és viure.

"Tu mateixa saps que viure una experiència propera a la mort et canvia per sempre: tornes de l'abisme transformada, més sàvia, més trista".

Per a O'Farrell –autora de novel·les com ara Aquest deu ser el meu lloc (2017) i La mà que premia la meva (2018) – "escriure una novel·la és creació, mentre que escriure unes memòries és excavar com una arqueòloga que cerca entre el fang alguna cosa que sigui real, que sigui veritat ".

Cercar en la memòria és, sens dubte, excavar, indagar, preguntar, mirar cap enrere, cap a dins, cap al més llunyà, el més recòndit, potser callats o enterbolits. Algunes vegades els records arriben disparats a canonades i no saps molt bé d’on vénen ni on cauran, d’altres, ens els mirem com un fil del qual tirar per seguir endavant mirant endarrere, guiats per alguna connexió fascinant amb un dia o un moment llunyà, tant fascinant que fins i tot ens espanta.

L'Altra Editorial (2019)

Això, sospite, és el que deu haver-li succeït a Maggie O'Farrell, tot i que, com escrivia Proust a Saint-Beuve: "el que la intel·ligència ens torna amb el nom de passat no és el passat". Què és llavors? Una ombra pretèrita, una distorsió, un present malmés, o simplement un passat que ens marca per a tota la vida? Com diu l'autora: "Tu mateixa saps que viure una experiència propera a la mort et canvia per sempre: tornes de l'abisme transformada, més sàvia, més trista". La mort que va passar fregant-li el cos tantes vegades, a ella, i la seua filla. Ho explica en el relat “Filla, avui dia”, amb el qual tanca el cercle d'experiències abismals amb la mort a l'aguait.

Excepte aquest últim, un relat ja en el present, la resta són múltiples viatges al passat, al cap i a la fi, l'únic ingredient que ens ajuda a prendre perspectiva. Una d'aquestes anades i vingudes (en el temps) ocorre en “Cap” on l'autora, ja adulta i amb fills, està de visita a casa de la seua mare. Mentre preparen el te, la mare li pregunta en què treballa en aquest moment, O'Farrell li contesta: "intento escriure una biografia, explicada solament a través d'experiències en què he estat molt a prop de la mort". La seua mare queda callada un instant i juga amb la funda de la tetera.

“–És això la teva vida– li pregunta.

–Sí, li diu, una mica nerviosa. Només són... trossets de vida. Una fila de moments”

És en aquest batec d'intimitat entra mare i filla quan la mare indaga si Maggie escriurà sobre la malaltia que va patir de petita, a la qual cosa respon que no ho recorda bé. Però sí, és clar que ho recorda, i si no, demanarà que li ajuden a recordar-ho, i per descomptat que n’escriurà: és el capítol "Cerebel", el que precedeix el dedicat a la seua filla, la canonada final, i en certa manera, el que dóna peu a la resta del llibre perquè com O’Farrell mateixa explica: "el fet que de petita arribés a estar tan a prop de la mort, per acabar ressorgint i tornant a la vida, em va imbuir durant molt de temps d'una espècie de temeritat, una inclinació cap al risc displicent i fins i tot irracional".

"El fet que de petita arribés a estar tan a prop de la mort, per acabar ressorgint i tornant a la vida, em va imbuir durant molt de temps d'una espècie de temeritat, una inclinació cap al risc displicent i fins i tot irracional".

I mentre la mare juga amb la nansa de la tassa de te, arriba la connexió amb aquell episodi al garatge durant el qual va estar a punt de decapitar accidentalment la seua filla, un passatge i un record que porta l'autora a un tema recurrent i obsessiu: la seua incapacitat des de nena per a obeir i estar quieta, la seua curiositat indomable, la seua sagacitat i el seu impuls, des de ben jove, de viure el viatge i l'aventura.

En el frenesí d'anar i venir en el temps, apareixen flashbacks inesperats que ens deixen la sensació d'estar vivint molt i en molts llocs, i en aquesta dilació temporal, de cop i volta, ens veiem immersos en una escena d’infantesa molt intensa entre les dues germanes on gran part dels seus anys viscuts juntes es posen en joc. Voilà la força d’O'Farrell: crear i recrear la tensió vital i sensorial, reconstruir aquells instants de pèrdua, de risc, d'adéu, on tot sembla que se'n va, però no.

La força d’O'Farrell: crear i recrear la tensió vital i sensorial, reconstruir aquells instants de pèrdua, de risc, d'adéu, on tot sembla que se'n va, però no.

Són sublims els moments que descriu en els tres relats sota el títol "Pulmó", on l'autora sobreviu en diverses ocasions als perills de la mar, com de corprenedora, angoixant i delirant és la caiguda de l'avió en "Cos sencer". En tots dos relats, després de lluitar per segons, de vegades minuts, amb el més inefable i inesperat, la vida torna com un acudit, com una broma que celebrem una i mil vegades. Cada relat de l'escriptora britànica obre les portes a una atracció de fira cardíaca. Amb quatre línies recrea un escenari en el qual el lector ja sospita que alguna cosa greu ha de passar; tampoc és que no hi estiguem advertits.

O'Farrell s'aferra a l'experiència i visualitza un grapat de vivències mortals, heus aquí la paradoxa, amb una serenitat, una subtilesa i una riquesa de matisos capaç de tornar-los la força i la tensió real del moment. Són relats cinematogràfics, viatges que dilaten magistralment el temps davant el perill, amb aquest toc exquisit i intel·ligent que només donen l'humor o la mostassa. I aquest àngel salvador que apareixerà en el darrer moment xiuxiuejant-li a l‘orella: tu no te'n vas, segueixes aquí.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací