'La platja d’Argelès', de Francesc Mezquita Broch

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per Jordi Querol

La Veu dels Llibres

Francesc Mezquita Broch
Francesc Mezquita Broch

Francesc Mezquita Broch és un vila-realenc establert a Castelló, professor d'història i membre destacat del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica a la capital de la Plana; i tant la seua professió com el seu treball investigador s'evidencien clarament en aquesta novel·la. Francesc Mezquita ha destacat, a més, en el món literari, sobretot en el camp poètic, en el qual ha guanyat diferents premis de tipus local, i també ha publicat algunes novel·les anteriors a aquesta.

El viatge per mar des de València a Barcelona, abans que la família protagonista, els Saura, es puga reunir amb el seu pare i el comandant republicà.

La platja d'Argelès forma part d'un subgènere literari, la "narrativa de l'exili", bastant comú entre els escriptors de Catalunya però molt menys entre els valencians, un gènere centrat en el pas dels Pirineus per prop de mig milió de persones, fugint de l'avanç franquista durant la Guerra Civil i la ferotge repressió que el va seguir, i de la posterior adaptació d'aquestes persones a la vida a França, Mèxic, i alguns altres països on va arribar l'exili republicà. Però en aquest llibre Mezquita aporta algunes importants novetats en relació a la major part de les altres mostres narratives semblants: la primera part d'aquest "exili", el viatge per mar des de València a Barcelona, abans que la família protagonista, els Saura, es puga reunir amb el seu pare i el comandant republicà. És aquesta una narrativa ben original, ja que la "fugida per mar" ha estat descrita, en tot cas, amb el viatge dels grans vaixells siga des d'Alacant cap a Orà, siga des de França cap a l'Amèrica llatina, com també es donarà en aquest cas; però la "fugida" amb una barca pesquera d'una a l'altra capital, quan els franquistes han tallat les comunicacions per terra en apoderar-se de Vinaròs, és d'una originalitat literàriament rellevant.

Editorial Neopàtria (2019)

Per a aconseguir els seus objectius, la descripció de l'exili familiar en tres temps, de València a Barcelona, de Barcelona a la frontera, i des de la frontera per França endins, Mezquita "força" al màxim els fets històrics, per fer coincidir la caiguda de Catalunya, durant el primer mes de l'any 39, amb l'esfondrament definitiu de la zona republicana, que només va tenir lloc a finals de març. Però ell necessita que el comandant Saura puga continuar en el seu lloc de comandament, "als Pirineus", fins al mateix moment final de la Guerra. Per altra banda, destaquem també el magnífic retrat que l'autor aconsegueix d'una ciutat valenciana de la rereguarda, dominada pels republicans però amb una part important dels seus ciutadans amarats per una ideologia de dretes i clerical, que els fa delerar l'arribada de l'exèrcit franquista. Clarament veiem darrere d'aquesta ciutat innominada la seua Vila-real natal, que tampoc després, a principis de la democràcia, tindrà una actitud massa entusiasta que diguem, enfront dels que tornen de l'exili i d'aquells que mostren clarament les seues idees esquerranes, on l'autor sembla projectar la seua mateixa memòria personal.

El magnífic retrat que l'autor aconsegueix d'una ciutat valenciana de la rereguarda, dominada pels republicans però amb una part important dels seus ciutadans amarats per una ideologia de dretes i clerical, que els fa delerar l'arribada de l'exèrcit franquista.

Pel que fa a l'estada familiar a França –Mezquita, que escriu en la forma oficial francesa tots els noms de les poblacions nord-catalanes, com ara Perpinyà, Prada, La Guingueta d'Àneu, que són sempre Perpignan, Prades, Bourg-Madame...– potser la descripció de la situació en el camp d'Argelers –ell en diu Argelès– no és malgrat tot prou dramàtica, comparada amb els relats i altres narracions sobre la terrible situació que hi visqueren els exiliats, però en canvi és ben aconseguida la intervenció del valencià aveïnat francès des de fa molts anys, Vicent Meseguer, i l'ajut que aquest oferirà al conjunt familiar, així com el dilema que se'ls planteja a tots sis –la xiqueta Carmeta, per raons d'edat, no compta– a l'hora de decidir-se entre marxar a Mèxic a bord del Sinaia o restar a França i que vinga el que vinga... que vindrà, i de quina manera, com ho sap perfectament el lector, però no els personatges, és clar.

El llibre té a més una mena d'epíleg, de més de vint pàgines, en el qual Carmeta ha esdevingut una dona de mitjana edat, professora de llengua i literatura francesa, i entronca amb un grup de republicans exiliats, que s'apleguen en una mena d'associació, i amb els quals viatjarà a Toulouse i a Montauban, seguint les passes del seu admirat –pels vells exiliats i per l'autor real de la narració– Manuel Azaña, mirant d'anar, inútilment, com es podrà veure, a visitar la tomba de Machado a Cotlliure –Collioure segons Mezquita–, en el qual veuen un altre signe clar de l'exili.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací