'Torn de nit', de Stephen King

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per Francesc Gisbert

La Veu dels Llibres

Stephen King
Stephen King

Sobre Stephen King s’han dit moltes coses. I no sempre bones. És un autor de best sellers, multimilionari, popular, amb èxit de lectors. I té alguns llibres admirables. Una bona manera de (re)descobrir King és el volum Torn de nit, traduït per Ferran Ràfols en l’editorial Males Herbes.

Un llibre de tantes pàgines només admet dues reaccions: o el devores o et cau de les mans. En el meu cas, el vaig llegir amb fruïció. Heus ací el motiu de la ressenya.

Es tracta de vint relats, més de cinc-centes pàgines (King no escriu mai curt), en una edició llegidora i de tapa dura. Un llibre de tantes pàgines només admet dues reaccions: o el devores o et cau de les mans. En el meu cas, el vaig llegir amb fruïció. Heus ací el motiu de la ressenya.

Torn de nit ens dona una visió panoràmica del millor Stephen King, amb alguns contes memorables de la narrativa fantàstica i de terror. És un dels autors més beneïts pel cinema. Per la qual cosa, a molts lectors els sonaran les adaptacions cinematogràfiques dels relats. En faré cinc cèntims, només d’uns quants.

“Jerusalem Lot” és la història d’un poble fantasma, integrat en la mitologia de l’autor. En la línia de H. P. Lovecraft, a l’igual que “Les hores mortes”. Són relats on King parteix del terror, diguem-ne victorià: cases abandonades, indrets solitaris, ambients ombrívols, malediccions primigènies, criatures demoníaques...

King no espanta amb l’aparició del monstre. King espanta amb el procés mental que experimenten els personatges quan esperen l’aparició del monstre.

Tot plegat contribueix a aproximar-nos a la seua peculiar forma de despertar la por: el terror psicològic. King no espanta amb l’aparició del monstre. King espanta amb el procés mental que experimenten els personatges quan esperen l’aparició del monstre. No espanta el crit, espanten els moments previs al crit. Sap vendre les històries, sap dosificar-les. Té un estil directe i suggerent alhora, on domina l’acció, la rapidesa, amb les pinzellades justes de descripció. Quan diu que “La lluna s’ha alçat sobre el mar, plena, inflada, amb el color de la sang, i ha tenyit el mar d’un to maligne”, pressentim que està a punt de passar-ne una de ben grossa.

“Oratge nocturn” és un conte premonitori, en les circumstàncies actuals de pandèmia. Els protagonistes són un grup de joves, últims supervivents de la humanitat: “i vet-nos aquí, després que tota la raça humana fos aniquilada, i no pas per l’armament nuclear, la guerra biològica, la pol·lució o cap altra causa magnífica. Només la grip”.

“La trinxadora” se centra en el terror a partir d’objectes o màquines endimoniades. En aquest cas, una màquina de planxar que assassina els seus treballadors. Bestreta d’un dels contes més coneguts, “Camions”, adaptat al cinema. Recordeu aquell film de “La rebel·lió de les màquines”, amb música d’AC/DC, els camions que envolten una gasolinera i assassinen els humans?

Males Herbes (2018)

Un dels contes més inquietants és “A vegades tornen”. Una mostra de com King parteix sovint de la seua experiència personal, en aquest cas de professor de secundària. Basteix una història on el mal acaça un docent sota la forma de tres alumnes demoníacs. No recomanable per a docents massa sensibles.

El suspens, la intriga in crescendo, arriba al punt àlgid en “La primavera de les maduixes”. Una successió d’assassinats en el campus universitari, quan la boira porta la mort: “entre nosaltres hi havia algú tenebrós com els camins que serpentejaven pel parc i s’entortolligaven entre els roures centenaris pel pati de darrere”.

Parteix sovint de la seua experiència personal, en aquest cas de professor de secundària. Basteix una història on el mal acaça un docent sota la forma de tres alumnes demoníacs. No recomanable per a docents massa sensibles.

I què me’n direu, del popular “Els nens de les panotxes”? Qui no ha sentit un calfred en passar vora un bancal de panotxes, després de veure la pel·lícula o llegir el conte? Un dels encerts de King és l’habilitat de revestir de potencialment terrorífics objectes o personatges inofensius, en aquest cas, els infants. En “L’últim graó”, l’objecte del terror és un joc infantil. El joc d’enfilar l’escala d’un graner i llançar-se al munt de palla des de l’altura.

Hi ha poques obres de King en català. Carrie, un dels seus primerencs èxits juvenils, es va traduir fa una pila d’anys dins la mítica col·lecció “L’Esparver” de La Magrana. Recentment, trobem Escriure. Memòries d’un ofici, en L’altra editorial. A més explicar la seua manera d’entendre la literatura, la gestació de l’escriptor i el procés creatiu, dona algunes claus molt útils per a entendre la literatura fantàstica i la fabulació en general.

King explota una obsessió personal: la capacitat d’observar la realitat amb una mirada diferent i ser capaç de transformar-la en una realitat nova, inquietant. A diferència d’altres autors del gènere, l’èxit de King rau en la connexió amb el lector. Les seues històries ens arriben. Com? Una de les tècniques consisteixa dibuixar el caràcter dels personatges, a fer-los pròxims, versemblants. Els personatges de King no són solitaris tocats per la follia. Són persones relativament normals, anònimes, grises. En un moment donat, es creuen amb l’horror i han de reaccionar.

Una sensació ben bé inconscient però inevitable, que King sap provocar en el lector, és l’empatia. Mentre llegim, ens preguntem què faríem nosaltres en el seu lloc. La resposta a la pregunta és l’interrogant de mantenir el cor en punxes, en un pessic. Això és el millor Stephen King de Torn de nit.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací