'Flamenca'

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per Blanca Garcia-Oliver

La Veu dels Llibres

Una obra com Flamenca, ben mirat, només hauria pogut sorgir en el si d’una comunitat socialment tan avançada com la d’Occitània dels segles XII-XIII, el territori llavors culturalment al capdavant d’Occident, des del qual es van infondre part de l’educació sentimental d’Europa i dels valors europeus moderns. Lluny de la influència de Roma, hi van germinar espais inèdits de llibertat i d’actuació espiritual i política. Les dones particularment en van eixir beneficiades. A més de motiu de virtut, de joia i fins i tot d’influència per al perfeccionament moral de l’amant, van ser també figures rellevants del seu temps. En aquest sentit, la literatura occitana reflectia aquesta concepció tan humana i original de l’amor i l’ètica.

Se’n té un registre aproximat dels textos breus i lírics dels trobadors i de les trobairitz, però aquells que es podrien apropar al concepte modern de novel·la han passat desapercebuts durant segles i, majoritàriament, ens han arribat fragmentats. És tot just el cas de Flamenca.

El context cultural de la creació i de la representació en terres occitanes era bastant diferent al de la resta d’Europa. Tot i que la guerra i l’aventura no hi van estar absents, els autors occitans cantaven sobretot l’amor, la fin'amors, un amor absolut “simple, pur, clar i brillant, que fa sovint de dos cors un de sol”. Se’n té un registre aproximat dels textos breus i lírics dels trobadors i de les trobairitz, però aquells que es podrien apropar al concepte modern de novel·la han passat desapercebuts durant segles i, majoritàriament, ens han arribat fragmentats. És tot just el cas de Flamenca, una obra que, malgrat el seu valor literari innegable, seria redescoberta al segle XIX, sis-cents anys i escaig després de la seua confecció.

Recentment, el 2015, s’ha traduït al català gràcies a la tasca excel·lent i minuciosa d’Anton Maria Espadaler, amb un pròleg detallat i les pertinents anotacions. Reconegut pels filòlegs, erudits i historiadors com un dels relats més importants de la literatura occitana, entropessem, tanmateix, amb el problema d’una autoria anònima. Els especialistes apunten cap a Arnaud de Carcassés, sembla que un “clergue” pertanyent a la petita cavalleria del Llenguadoc. Això no obstant, certes pistes ―l’enaltiment de la dona culta, “lletrada”, que sap llegir i escriure, o detalls de la feminitat― ens duen a la possibilitat que al seu darrere hi hagués la mà d'una dona.

Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona (2015)

La mirada entorn dels amors adúlters entre els dos protagonistes, fa de Flamenca una obra allunyada dels valors religiosos i morals del cristianisme. Ella, Flamenca, és descrita com “la més bella i cortesana del món”, mentre que ell, Guillem de Nervers, apareix com un “cavaller més virtuós que Paris, Hèctor i Ulisses”. Davant de tots dos hi ha Archimbaut, el marit de Flamenca. Només a través de l’enginy i la intel·ligència, aconseguiran superar els entrebancs que se’ls presenten per trobar-se i estimar-se, ja que Archimbaut, el gilós, embogit per l’efecte embriagant que la seua esposa provocava entre els membres de la cort, acaba per tancar-la en una torre.

Certes pistes ―l’enaltiment de la dona culta, “lletrada”, que sap llegir i escriure, o detalls de la feminitat― ens duen a la possibilitat que al seu darrere hi hagués la mà d'una dona.

Flamenca corrobora el que diversos historiadors socials de l’Edat Mitjana, Georges Duby entre ells, han remarcat: l’amor, particularment entre la cavalleria, prospera fora del matrimoni. Als primers compassos de la novel·la, Flamenca es veu obligada a escollir un maritassenyat, és a dir, que assegure i reafirme la posició social del llinatge. I d’entre tots els pretendents, es casarà amb el comte Archimbaut, “el millor cavaller que cenyeixi espasa”, envilit més prompte que tard per la gelosia. És així com la nostra protagonista queda presonera d’un “bon senyor”, que destruirà els valors cortesos dels quals tant havia presumit de solter.

Tot canvia quan Guillem de Nervers, cavaller de bona família, sent parlar d’ella i “la Bona Amor se li endugué l’esperit”. El que ell pot aconseguir de la suma d’esforços realitzats —un amor en constant demostració—és, per damunt de tot, l’honor. Ara bé, estarà en mans de Flamenca concedir-li’l, o no. I és que, de fet, només les midons podien elevar per damunt del seu rang un pobre cavaller o un jove valerós. Per tant, doncs, els petits senyors i joves somiadors vivien de l’esperança de pretendre regnar exclusivament en el cor de la dama. La fin'amors no en priva la possessió, però els qui la celebren saben que és molt difícil convertir-la en una realitat. A pesar que Occitània anara un pas endavant en aquell moment, els amors adúlters o, simplement, els desigs de satisfer pulsions sexuals al marge dels preceptes sagramentals, no deixaven de ser una amenaça contra el vincle matrimonial i, per tant, suposava un perill als amants arribar tan lluny en aquest complicat joc de l’amor.

Amb tot, tal vegada cal veure-hi la simple subversió d’una realitat infinitament menys bella. Una realitat on la sang, el llinatge i la família eren determinants, especialment per a les dones, subjectes a més al valor del dot. Ara bé, la literatura cortesana, amb referents com ara Beatriu de Dia, Bernat de Ventadorn, Jaufré Rudel o Marcabrú, es va convertir en un codi de comportament per a totes les minories selectes de l’Europa occidental. Sobretot, però, va ser per a molts amants l’única manera de capgirar la realitat i poder estimar-se lliurement, com és el cas precisament de Guillem de Nervers i la nostra Flamenca.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací