L'agenda valenciana

per Antoni Infante

Societat

L'agenda valenciana /Daniel García-Sala
L'agenda valenciana /Daniel García-Sala

Més enllà de la pandèmia omnipresent i de la necessària resposta als seus efectes directes o col·laterals, cal que el poble valencià ens esforcem per aconseguir la nostra pròpia agenda. Respondre als reptes del present sense uns mínims objectius compartits com a país, ens converteix en una massa amorfa a expenses del que altres decidisquen en cada moment. És aquesta una condició necessària si volem exercir algun dia plenament com a subjecte polític de decisió. Fins ara i llevat d'algun moment molt puntual no hem elaborat la nostra agenda i, clar, el resultat es mostra poc amable amb la nostra col·lectivitat, amb més voluntarismes que encerts polítics. Una breu mirada al nostre passat immediat ens retorna una imatge de com hem enfrontat altres esdeveniments i moments de crisis estructurals com la present.

Durant les llargues dècades de participació en la lluita per les llibertats, els nostres intents per dotar-nos d'un perfil propi es van saldar amb moltes expressions de valor individual però amb poques de fortalesa estratègica, fet que afavoria que ens diluïssen massa sovint en la dinàmica global de l'estat. Als anys vuitanta, quan es va dissenyar el model econòmic de les dècades següents mitjançant la incorporació al projecte de la Unió Europea, amb la reconversió industrial, el tancament d'indústries de capçalera que ens condemnava a ser un país de platja i serveis de baix valor afegit, bona part de la nostra "intel·ligència" política continuava embolicada en unes falses batalles nominalistes i simbòliques que segurament eren molt importants però que el temps ha demostrat prou estèrils i contraproduents, ja que estaven perdudes des d’un principi perquè formaven part del marc conceptual i de confrontació imposat per interessos aliens als valencians i valencianes.

L'acceptació acrítica de la posterior modernització econòmica, que en bona part era aliena però que assumíem com a pròpia, va donar pas a dècades de lladronici institucional, corrupció sistèmica i devaluació de la ja de per si minsa democràcia. Temps després, a mesura que minvaven les transferències europees i s'estenia el nou model social i laboral amb el seu corol·lari d'exclusió social i pobresa d'amplis sectors i de precarització laboral i vital per a la majoria social, anava diluint-se paral·lelament bona part del que quedava de capacitat de resposta organitzada.

Malgrat tot, les diverses resistències que encara persistien i d'altres que sorgien com a resposta als canvis que ens imposaven, van possibilitar un canvi de cicle amb la generalització de la denúncia de la corrupció i l'emergència de lluites socials, laborals i cultural que van quallar primer en el despertar col·lectiu del 15M i anys més tard en els governs del Botànic. El primer Botànic, com a reflex (tal vegada excessivament pàl·lid) d'una majoria social en procés d'apoderament, va fer neteja de la corrupció sistèmica, va millorar la gestió, va reobrir la ràdio i televisió valenciana i va començar a posar en evidència i socialitzar els límits estructurals de l'autonomia administrativa que suposa el nostre estatut i la denúncia de l'infrafinançament i l'espoli econòmic a què ens ha sotmés l'Estat espanyol.

Mirant cap enrere i ampliant el zoom, podem dir que tot plegat no va ser poca cosa, tot i que les necessitats històriques ens reclamen més, molt més. Ara, amb el Botànic II condicionat per la crisi de la COVID19, torna a emergir la possibilitat (només la possibilitat) de marcar-nos objectius en clau de país i amb visió de futur i pel dret a decidir. Tres podrien ser els grans eixos d'aquesta agenda que reclamem: més democràcia i més llibertat, un model econòmic al servei de la majoria social i respectuós amb la vida i un projecte cultural basat en els drets civils dels cinc milions de valencians i valencianes.

La democràcia no pot ser només una representació estàtica d'uns resultats electorals puntuals i tamisats per una llei electoral poc respectuosa amb la proporcionalitat i amb barreres electorals que entrebanquen la representació de les minories. Necessitem una nova llei electoral i avançar cap a una democràcia més participativa, on escoltar la societat civil organitzada (a les institucions i als mitjans) no siga una excepció i el referèndum puga ser utilitzat amb normalitat com un mecanisme democràtic per dirimir aquells aspectes que presenten clars símptomes de conflicte d'interessos.

El nou model econòmic que pot garantir-nos un millor futur, no pot consistir només a canviar el nom d'allò que ja féiem i pintar-ho de verd. L'economia ha de tendir a recuperar el seu lloc d'eina al servei de la col·lectivitat i del país. Planificar l'economia a partir, en primer lloc, de les nostres necessitats vitals, socials i laborals, amb un marc conceptual sobiranista: sobirania alimentària, sobirania industrial, sobirania energètica... Els interessos privats i especialment els dels capitals especulatius que només planifiquen en funció de més producció, més exportació i més rendibilitat del capital, no poden ser els determinants de les polítiques públiques.

Sorprén molt negativament que paral·lelament a l'aprovació per les Corts Valencianes del pla de reconstrucció, ple de bones paraules i intencions, es bloqueja l'aprovació del PATSECOVA, es continue apostant per un model de turisme depredador socialment i territorial, i es continue apostant per les ampliacions dels ports i les autovies.

En el terreny cultural és hora ja de superar els falsos dilemes. Necessitem una veritable llei d'igualtat lingüística que garantisca els drets lingüístics i culturals dels cinc milions de valencians. Ja està bé de falses batalles. Tots els ciutadans del País Valencià tenim dret a utilitzar qualsevol de les llengües oficials en tot moment i en tots els àmbits públics i privats. Punt. Si no es garanteix això, no es garanteixen els drets civils i democràtics del conjunt de la ciutadania. Cal també garantir el respecte per les llengües maternes diferents del valencià i el castellà de les persones nouvingudes, i fer efectiu alhora el seu dret a accedir al coneixement de les nostres llengües oficials i vertebradores de manera igualitària.

Després del temps transcorregut des de la seua posada en marxa, sembla prou evident que cal repensar els límits pressupostaris de la ràdio i televisió pública valenciana, alhora que cal garantir el seu paper normalitzador de la llengua minoritzada i el seu paper de motor cultural i industrial. Paral·lelament i igual que podem veure i escoltar infinitat de mitjans en llengua castellana, cal aplicar des d'ara mateix els acords dels nostres representants i posar en marxa la reciprocitat de tots els mitjans de comunicació en llengua catalana de i en tot l'àmbit lingüístic. No fer-ho suposa una vulneració dels drets civils, polítics i culturals del conjunt de la ciutadania.

Mentre escric aquestes línies, m'arriba el ressò del debat entre els partits del Botànic sobre si els pressupostos de la Generalitat han d'estar basats sobre l'acord del Botànic II o sobre el pacte per la reconstrucció aprovat a les Corts. El simple fet que partits que han signat tots dos acords hi vegen contradiccions, implica de facto que el segon pacte suposa un retrocés respecte del primer, malgrat que fou acordat teòricament per a combatre els efectes de la pandèmia de la Covid-19, que va agreujar tots els problemes econòmics i socials preexistents. No, no hi ha dubte que necessitem una agenda valenciana urgentment.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací