Eixir al carrer en temps de pandèmia

per Manel Rodríguez-Castelló

Societat

Eixir al carrer en temps de pandèmia /Daniel García-Sala
Eixir al carrer en temps de pandèmia /Daniel García-Sala

Les diades de Catalunya i del País Valencià, que se celebren amb un mes menys dos dies de diferència, l'11 de setembre i el 9 d'octubre respectivament, ens situen enguany en el dilema de manifestar-nos o no al carrer i de com fer-ho per minimitzar els riscos per a la salut. Perquè la salut del cos (entesa com l'absència, tan relativa com es vulga, de malaltia), tot i ser la principal i bàsica, no és l'única que amenaça aquesta pandèmia provocada per la covid-19. Hi ha també la salut social i política, civil, imprescindible també per afrontar els reptes d'aquests temps convulsos. Hem vist els darrers mesos com la pandèmia ens canviava la vida, com afectava greument la salut de milions de persones, com s'acarnissava amb la vida dels més vulnerables, com ens obligava a restringir els nostres moviments. Per por i també per responsabilitat hem cedit espais de llibertat personal pensant en el bé comú, per molt que de vegades les directrius de les autoritats semblaven absurdes, o sospitoses, inútils o contradictòries.

També hem sofert els efectes d'una gestió de la crisi que alguns van aprofitar per concentrar més poder i continuar la guerra contra la dissidència, que és la guerra contra la llibertat, per altres mitjans. L'Espanya més rància, de la mà d'un govern pretesament d'esquerres, va emergir amb força des de les cavernes impassibles de l'estat i va col·locar militars i tricornis en el lloc que només havien d'haver ocupat científics, experts, periodistes i responsables polítics. Com més s'agreuja la crisi, més creix i s'arma l'arnat nacionalisme espanyol (almenys de moment). La pandèmia també ha servit per retallar llibertats i emmordassar-nos, per emmascarar la crisi del règim o la fugida de luxe (pagada a escoti amb diners públics) del borbó pare. La crisi ha afectat tots els fronts i provocat la més greu recessió de les darreres dècades. Com peces de dòmino ben escampades damunt la taula europea, ens ha vingut el rescat econòmic dels estats més pròspers (i potser responsables), temorosos de la gran trencadissa que podria provocar la caiguda en cadena de les peces més fràgils. Milers d'ERTOs, nous i constants focus d'infeccions, augment vertiginós de les xifres de desocupats, tancament d'empreses i negocis, la crisi s'alimenta amb ànsia i delit dels més dèbils, de la misèria de més i més gent treballadora, d'una classe mitjana cada vegada més inerme i empobrida, de la por real necessària i de la por induïda per a la paràlisi, el control social, la indiferència resignada i totes les formes d'insolidaritat i d'impotència.

En aquestes circumstàncies, que agreugen l'organització d'un estat mal articulat, un règim exhaurit que fa aigües per totes bandes, la manca crònica de recursos per a major glòria d'un centre insaciable, hipertrofiat i insostenible, la impossibilitat de decidir en termes de proximitat, qualitat democràtica i sobiranies, no podem aplicar-nos l'autocensura en nom de la salut, no podem renunciar a la llibertat d'expressió de manifestar-nos pel que considerem just i necessari. Si en els dies més estrictes de la pandèmia vam saber inventar fórmules de solidaritat i protesta novedoses, des dels balcons i a través de les xarxes, per exemple, res no ens impedeix articular ara les manifestacions al carrer amb les màximes garanties per a la salut. Si totes les llibertats, com deia el mestre, són solidàries, també totes les formes de lluita són necessàries. I les que demanen eixir al carrer, també en temps de pandèmia, a més, imprescidibles per mantenir la bona salut social, per enfortir el múscul civil, per avançar en llibertats i justícia. Canvien els temps, es transformen les formes de lluita, però la necessitat del combat és inherent a la dignitat i la superviència humanes. Perquè ningú no ens traurà, i menys en temps de pandèmies, les castanyes del foc i ningú no parlarà mai en nom del poble.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací