El centre del feixisme valencià

per VA COM VA. Jesús Peris

Societat

Emilio Attard
Emilio Attard

Llig a un article de Lucas Marco a eldiario.es que Emilio Attard tenia entre els seus papers una còpia de l’acta de constitució del GAV. Evidentment no és cap sorpresa la vinculació de l’UCD amb el naixement i l’agitació del blaverisme, però sempre és interessant tindre proves documentals. I en estos temps a més en que estem revisant els mites de la transició, igual va sent hora de posar en el seu lloc l’autoproclamat 'centrisme' de l’UCD, el partit que va servir de pont perquè el darrer president nomenat directament pel successor de Franco es convertira en el primer escollit democràticament. Si ho pensem així sembla un truc de prestigitació, però eixa és la pedra angular de l’exemplar transició espanyola. I ja sabem el que li passà inclús a eixe president quan sembla que s’ho va creure això i va eixir-se’n del guió. Todos al suelo…

A l’UCD estava també Rodolfo Martín Villa, amb unes quantes morts a les seues esquenes, per les que ara ha hagut de respondre davant d’una jutgessa argentina amb la seguretat que no haurà mai de fer-ho davant un jutge espanyol. Ací a casa nostra estava Fernando Abril Martorell, cunero que se’n va recordar que era valencià per vindre de paracaigudista, Manuel Broseta, de qui es podrien dir moltes coses i poques bones sobre com va trair el valencianisme, i Emilio Attard, el que va tindre l’ocurrència del nom Comunitat Valenciana, que fins i tot ell mateix sabia que era despersonalitzador i feble. Eixa és la mala sort dels valencians i les valencianes. Quan per fi assolim un estatut d’autonomia perdem el nom pel camí… Després hi havia personatges com aquell Rafael Orellano que recorda l’article, els foscos enllaços amb el braç armat feixista. L’UCD conservava intacte el poder franquista de mobilitzar l’ultradreta, i al País Valencià ho va fer de manera exemplar davant la calculada i còmplice pasivitat policial.

Francesc Bayarri ha estudiat els fets al voltant de la bomba que va rebre Joan Fuster a sa casa el 1981 i la manera tan sospitosa com es va arxivar el cas. L’UCD feia pudor a franquisme i ací, al País Valencià, ho sabem molt bé. Canviar el just perquè les coses continuaren igual, convidar a alguns al gaudi del poder perquè l’estructura es mantinguera idèntica. Hui ens impressiona la impunitat dels feixistes a la porta de Blanquerna amenaçant amb nous vessaments de sang com en el 36, però en realitat ací fa anys que ho estem patint. Tenim fresc el record de com van protegir l’assassí de Guillem Agulló i els escarnis a la seua memòria.

Sembla que el País Valencià era clau per a la geoestratègia espanyola. Que no accedira a l’estatut per la via bona (comparativament bona), que no desenvolupara identitat ni vincles amb Catalunya. I cal dir que van tindre èxit, atiant un populisme feixista perfecte, capgirant símbols i apropiant-se de paraules. De sobte els espanyolistes, els defensors de la diglòsia i el desplaçament de la llengua, els centralistes, es deien valencianistes i expulsaven els valencianistes de veres de la comunitat convertint-los en "catalanistes" com a paraula alienadora i infamant. Hegemonitzaren la fosca consciència, el valencianisme temperamental, i llançaren valencians contra la seua llengua i la seua identitat pensant que la defenien. Això alguns, els despistats, junt amb personatges de tragèdia com Xavier Casp. I van confluir amb el feixisme local que venia d’abans, que era el mateix d’abans. Ho escriu amb claredat Francesc de Paula Burguera recordant els incidents del 9 d’octubre de 1977: “Sí que tinc clar, però, que aquells joves que ens increpaven -i a mi concretament amb paraules més grosses que la de catalanista o renegat- no tenien res a veure amb un valencianisme anterior al 1936, el qual, en haver-li negat la legitimitat històrica, s'havia dedicat a donar suport a l'espanyolisme anticatalanista més esfereidor. Allò eren feixistes, empesos i esperonats pel feixisme local. Els tenia a pocs metres de mi, seguint la processó cívica -¡quina ironia!- i sense deixar d'insultar-me amb unes cares que feien feredat”.

És de veres que el valencianisme, el de veres, va errar en moltes coses, en renunciar a les falles i al València C.F, en cedir la senyera amb blau i deixar que els altres la semantitzaren, fins i tot en no cantar més allò de "tots baix els plecs de la nostra senyera" per fer que l’himne de l’Exposició deixara d’ofrenar noves glòries, i en no marejar amb això del regne quan teníen l’exemple dels catalans que el Principat no se’l lleven de la boca. Tot això és de veres. Però tampoc cal que ens flagel·lem tot el temps i pensem que la batalla de València es va perdre només per això. Hi hagué traicions, a més. Però sobretot no hem d’oblidar que tenien en front el feixisme espanyol, el franquisme pur i dur, i que portava darrere el poder de l’estat i la garantia de l’impunitat per a la seua violència. Al País Valencià la transició no va ser gens modèlica. I que no ens conten més el relat èpic de les meravelles centristes i liberals de l’UCD perquè ja no cola. L’UCD va ser el franquisme per altres mitjans. I ací, a casa nostra, moltes evidències ens ho mostraven.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací