'Els fantàstics setanta. 1969-1974', de Josep Piera

LA LLIBRERIA: MEMÒRIA

per Ferran Garcia-Oliver

La Veu dels Llibres

Josep Piera
Josep Piera | Diputació de València

Els qui seguim de prop la trajectòria humana i literària de Josep Piera estem d’enhorabona. L’escriptor de Beniopa ha fet un segon lliurament de les seues memòries, un work in progress que esperem que no s’ature perquè encara hi queda corda per a estona i hi ha ganes de saber-ne més. De La puta postguerra, el llibre on va encabir la infantesa i l’adolescència, passem ara a uns «fantàstics» setanta. Els temps, doncs ―si fem cas dels adjectius― han millorat a cartes vistes per a aquest xicot que, àvid de coneixences, deixava enrere el lent compàs de la vida rural d’un poble valencià de la Safor, i mirava d’obrir-se a un món trepidant i urbà, anunciador de ruptures imminents.

S’hi refereix a ell mateix, al cos i a l’ànima, al tomb que prendrà la seua pròpia singladura, quan s’adona que, si hi ha cap ofici que els déus li hagen assignat, no és altre que el de poeta.

El títol pot sembrar perplexitats, d’entrada. Les falconades terribles de l’últim tram del franquisme contradirien, en les múltiples formes de repressió de la dictadura, el qualificatiu de fantàstics d’uns anys foscos en què Espanya continuava sent la vergonya d’Europa. Però Piera s’hi refereix a ell mateix, al cos i a l’ànima, al tomb que prendrà la seua pròpia singladura, quan s’adona que, si hi ha cap ofici que els déus li hagen assignat, no és altre que el de poeta. Estic temptat de posar el nom en majúscula, «Poeta», perquè no sols per a ell era un noble ofici amb la ploma sinó tota una actitud davant el món, estètica, cívica i vital. Pepe Piera es vesteix com a poeta, i prompte exhibirà aquella barbeta que ja va lluir el senyor Bécquer; Pepe Piera, tot i encara el tebi bany polític, somia amb la llibertat en majúscules, ja que un poeta és lliure o no ho és; Pepe Piera viu la vida com un poeta muntat en un carrusel d’emocions. Pepe Piera és una parpella insomne, una milotxa volantinera agitada per les veus dels poetes passats i presents, les que ja ha llegit i les que, commogut, descobreix a cada passa que avança pel laberint literari.

Una milotxa no és res sense algú que la comande, sense algú que la llance al vent i la sostinga per un fil gairebé invisible. Marifé és la dona que procurarà que la milotxa de Piera no s’estavelle contra el terra o les roques, ni es creme pels raigs del sol de tan amunt que vol volar, com un Ícar arrogant, insolent, potrós i desficiós. Quins dos no farien! Ell amb el ponxo que encara li vaig veure vestir i els cabells llargs;ella amb pantalons, els cabells curts i el «somrís encisador de Natalie Wood», en una mútua indeterminació sexual desconcertant. El que per a uns, la mesocràtica beateria, eren una mena d’extraterrestres (ovnis: objectes voladors no identificats), per als altres ―els qui volien rebentar-ho tot― una parella una mica estranya, però divertidament escandalosa. Si la poesia donarà a Piera sentit a la vida, Marifé li donarà les coordenades elementals i la carta nàutica, més el plànol de l’illa amb el tresor de l’amor. És així com el poeta no es perdrà en la recerca adelerada dels secrets arcans de la vida i la mort. I és que les parpelles insomnes sovint no solen tocar de peus a terra.

Institució Alfons el Magnànim (2020)

El llibre és un referent a tenir en compte perquè esmena un dels nostres buits seculars: el de la memòria, personal i col·lectiva. El país ens ha arribat a trossos, sargit de silencis, desfibrat. Piera fa una esmena a la totalitat, i ens ofereix un testimoni d’allò més valuós d’uns anys en què el món sencer ―i la mesquineta València― havien pres una acceleració mai no vista, tant sobre les cendres d’anhels enderrocats com de somnis convertits en realitats, digueu-li el maig francès o l’arribada a la lluna. En el si de la Pell de Brau, però, el cordó sanitari del règim per a prevenir contagis era estricte i sever. La dictadura pretenia eternitzar-se, sense doldre-li ni la presó venjativa ni el vil ajusticiament d’innocents.

Té per companys gent com són el Marcos Granell, Eduardo J. Verger, Pedro Bessó o l’encara més jovenet Ignacio Mora. I, vet ací el miracle, una nova Pentecosta: tots ells quedaran plens de l’Esperit Sant i es posaran a parlar i escriure en aquesta mateixa llengua dels ancestres.

Però el moviment per al canvi era imparable. A València prosperen les criatures contestatàries. Piera combat amb la poesia, l’única arma al capdavall que tenia a les mans. Pot semblar això una mica ingenu, i no ho és. No hi ha revolució ni canvi sense la transformació de la persona. Contra la moral tridentina i repressiva del franquisme, Piera alça el goig i el plaer dels cossos que s’estimen en llibertat, cosa que inclou les relacions homoeròtiques. Contra la grisor frustrant que el franquisme impregna en el batec quotidià, Piera desplega un mosaic de colors vívids, en la indumentària amb què circula arreu, com he dit, en les cançons que canta, en els versos que ja compon i, no cal dir-ho, en la plèiade de relacions amb els homes i les dones amb què va entropessant en les seues exploracions sense brúixola ni escandall.

Ara bé, Piera no és un revolucionari ni mai ho serà. El benioper venera els mestres i no tarda gens ni mica a percebre el valor de la «tradició». Tot i la joventut exaltada, comprèn que un país nou no es pot fer sense la veu dels ancestres. La metamorfosi, doncs, n’exigeix una d’ulterior de ben dolorosa, que justament apel·la a aquesta «veu», alhora interior i coral. Pepe Piera, parpella insomne, comença a ser celebrat i reconegut pels seus poemes i els seus premis. Ja és també un manifasser i animador de combois literaris. Té per companys gent com són el Marcos Granell, Eduardo J. Verger, Pedro Bessó o l’encara més jovenet Ignacio Mora. I, vet ací el miracle, una nova Pentecosta: tots ells quedaran plens de l’Esperit Sant i es posaran a parlar i escriure en aquesta mateixa llengua dels ancestres. No és el mateix adelfa que baladre, ni nieve que neu, ni consuelo que conhort, un mot aquest últim que consent a Piera el salt prodigiós enrere entre dues «M»: de Maria, la mare, a Marc, el poeta senyor de Beniarjó. No els estarem mai prou agraïts.

I si el que brollava entre 1969 i 1974 va ser fantàstic, el que s’aveïnava seria formidable, estremidor i fabulós. Pepe Piera, ungit per la gràcia del diví colom, passa a ser Josep Piera. I ens ho ha de contar: Ací comença tot.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací