'Gener a Reykjavíc' o la tèbia maduresa d'Albert Herranz Hammer

LA LLIBRERIA: ASSAIG

per Tomàs Vibot

La Veu dels Llibres

Albert Herranz Hammer
Albert Herranz Hammer

Albert Herrranz Hammer (1970) és un escriptor més que consolidat dins el panorama literari mallorquí. Autor d’una extensíssima obra, que va des de la novel·la (El guerrer malaquès, 2006; Elsllums encisadors, 2005; Incident a Malaco 1999; Starpower, 1997, etc.), la poesia (Temps de fermança, 2017; Kibblah 2005; Carrer Gran, 2005; Ambaixador d’un país inexistent, 2001; Les Balcàniques, 1995, etc.), el teatre (La porta, 2019; Radiografies, 2011, etc.) fins a la història i les traduccions (especialment del suec i l’anglès). Així mateix, s’ha especialitzat com a guionista i codirector de documentals per a televisió entre els quals destaquen els devuit capítols de Memòria i oblit d’una guerra (2008-2009) o Els esclaus de Franco (2020), entre molts altres.

Islàndia “és una illa coneguda pel seu tresor rondallístic, sotmesa a una pressió turística que posa en perill el seu ecosistema social i econòmic, distorsiona la seva cultura i arracona la llengua pròpia”.

La seva darrera obra en prosa, Gener a Reykjavíc (2020), publicada per Calúmnia Edicions, és un treball clarament de maduresa, sòlid en els plantejaments, dinàmic quant a la rítmica narrativa, pregon pel que fa a les reflexions i a les comparatives entre les societats islandesa i mallorquina. La idea del llibre sorgeix arran d’obtenir el 2017 una beca concedida per la fundació Ake och Vera Holmbergs stipendiefond per a residir durant un mes a la Casa dels Escriptors d’Islàndia (Gunnarhus). Durant aquesta estada, a més de capbussar-se en la quotidianitat local, Herranz s’entrevistà amb escriptors com ara Guðbergur Bergsson –que residí a la Barcelona dels anys cinquanta, on conegué Gabriel Ferrater, Jaime Gil de Biedma o Carlos Barral–, o també amb Gerður Kristný, premi de Literatura d’Islàndia 2020, entre molts altres. Dins l’arquitectura de la narració, aquestes entrevistes fan de fil d’Ariadna i atorguen una visió calidoscòpica sobre les conjuntures actuals i històriques d’aquella societat atlàntica, tan atractiva com desconeguda alhora per les nostres contrades.

Gener a Reykjavíc és un assaig vestit de reportatge, on l’estada a l’illa dels volcans serveix d’excusa per palesar els nombrosos paral·lelismes entre ambdues realitats. A manera d’exemple, Herranz afirma que Islàndia “és una illa coneguda pel seu tresor rondallístic, sotmesa a una pressió turística que posa en perill el seu ecosistema social i econòmic, distorsiona la seva cultura i arracona la llengua pròpia”. Això mateix no es podria imputar, fil per randa, a la situació de la balear major?

Si la cultura modela la moral, la geografia ho fa amb el modus vivendi i també amb el punt de vista sobre l’espai que s’ocupa dins el globus terraqüi. Per això, l’exotisme derivat de l’aïllament d’ambdues realitats ha donat determinats productes en comú. De tots ells, el que avui dia està de més actualitat: el turisme de masses, tan delerat i com infamat, tant aquí com allà. En aquest sentit, val prou bé el capítol que conté la xerrada amb Guðbergur Bergsson, el gran referent de la literatura islandesa, qui n’arriba a afirmar que “el turisme que jo vaig viure a Espanya [als anys 50 del segle passat] era un turisme controlable, que era a les platges. Eren beneits que eren a les platges, però aquí aquests beneits són pertot arreu”.

Calúmnia Edicions (2020)
La plaça d’Espanya de Palma va ser rebatejada –temporalment– com la “plaça d’Islàndia” i la mà de l’estàtua del rei Jaume el Conqueridor portà durant setmanes una bandera amb creu vermella sobre fons blau.

El fenomen sociològic de l’aïllament ha portat moltes societats a l’autoodi lingüístic, i per això els paradigmes islandès i mallorquí comparteixen itinerari. La llengua islandesa camina cada cop per un fil més i més prim, i les noves generacions, tot i que en tenen nocions, es decanten per l’omnipotent anglès. El lingüista danès Rasmus Rask –qui visità l’illa entre 1813 i 1815 i redactà la primera gramàtica islandesa–, assegurà que en un segle ningú no parlaria islandès. Evidentment s’equivocà, però, si se segueix així, només en l’estimació temporal. Una dada: el 2017 l’islandès figurava entre les quatre llengües més amenaçades d’Europa, especialment per manca de suport digital.

Però, tot i les similituds, també Islàndia ha de ser vist com un cas diametralment oposat al mediterrani, especialment per la contundent resposta popular davant la crisi financera de 2008. Salvà la seva economia sense rescatar els bancs i provocà, després de la revolució de les casseroles (Búsáhaldabyltingin), la caiguda del govern conservador de Geir Haarde. De fet, la plaça d’Espanya de Palma va ser rebatejada –temporalment– com la “plaça d’Islàndia” i la mà de l’estàtua del rei Jaume el Conqueridor portà durant setmanes una bandera amb creu vermella sobre fons blau. En les nostres geografies –com és habitual– no caigué ningú, però l’exemple de l’illa atlàntica encara roman ben present.

Aquests i molts altres temes recorren el centenar de pàgines de Gener a Reykjavík. Una lectura amable i profunda alhora, plena de camins comuns i senderons que decanten ambdues realitats. Una narració que enceta la via per al coneixement d’una societat complexa, marcada pel paisatge i el folklore, la qual no és tan lluny com a voltes ens pensem. Unes pàgines que ens connecten des del paper, des dels diàlegs i des de misèries i meravelles que ens agermanen en aquest començament del segle XXI.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací