'L'home il·lustrat', de Ray Bradbury

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per Jordi Segura

La Veu dels Llibres

Ray Bradbury
Ray Bradbury

El lector entén de seguida per què el títol de l’obra hauria de ser també el del primer dels relats. Un relat pròleg. El que ara interessa d’aquest primer relat és una altra qüestió; en ell un personatge amb el cos tatuat amb diferents escenes és capaç, mitjançant aquestes, de fer present el futur, de representar-lo damunt la pell. Malgrat aquesta virtut extraordinària, per guanyar-se la vida es veu obligat a exhibir-se de fira en fira.

Bradbury neix el 1920, coincideix per generació amb escriptors nordamericans com ara Mailer o Capote. El 1951 publica L’home il·lustrat. En aquesta dècada estan actius narradors de l’alçada de Faulkner, Steinbeck o Nabokov, i s’incorporen al panorama literari veus com les de Doris Lessing o Saul Below. ¿Degué sentir-se en algun moment un escriptor menor, una curiositat enginyosa però eventual com una atracció de fira, en comparar-se a la vastíssima nòmina –tot és superlatiu a la cultura del segle XX nordamericana– d’escriptors instal·lats en l’excel·lència?

Parteix d’allò que ens fa humans per suscitar un escenari futur, millor dit, un seguit d’escenes on la sofisticació de la tecnologia serveix de poc més que d’espill per reflectir l’estancament d’una societat, el fracàs d’una espècie.

Si així va ser, no crec que l’afectés pregonament, basta revisitar algun dels testimonis enregistrats (conferències, entrevistes...) en què preval la vitalitat de Bradbury. I la humilitat, en considerar-se un story-teller; una figura desgastada a hores d’ara, però que al 1951 traspuava una actitud genial en intuir les entrelínies, les voravies, les passarel·les subterrànies, per on s’escolava el subgènere, la cultura pop, l’underground, la sèrie B i el guió televisiu, i d’on emergirien en a penes una dècada per ocupar, ja visiblement, el reialme de l’alta cultura i fer-ne parts amb ella.

Té sentit, doncs, considerar l’obra de Bradbury amb el prejudici de literatura de gènere superada una cinquena part del segle XXI? En el cas de L’home il·lustrat hi ha qui evita aquest debat amb el rumb d’un viatge interplanetari, perquè tanmateix allà on la nau aterra és al paisatge interior de l’ésser humà. Això és, les contradiccions, els desitjos, les frustracions i qualsevol experiència que establiu a la geografia de l’ànima.

Males Herbes (2020)

No em satisfà aquesta lectura: ni l’espai dels relats permet la dimensió necessària per oferir uns personatges sencers, ni trobe necessari, repetesc, justificar l’elecció narrativa de Bradbury. La lectura que propose és inversa a l’anterior: parteix d’allò que ens fa humans per suscitar un escenari futur, millor dit, un seguit d’escenes on la sofisticació de la tecnologia serveix de poc més que d’espill per reflectir l’estancament d’una societat, el fracàs d’una espècie.

Destacaré tres aspectes per tal de valorar el calibre literari de L’home il·lustrat: el dinamisme dels diàlegs, l’ús a raig fet de la imaginació i la presència radical de la ironia.

Tres aspectes per tal de valorar el calibre literari de L’home il·lustrat: el dinamisme dels diàlegs, l’ús a raig fet de la imaginació i la presència radical de la ironia.

Els diàlegs a L’home il·lustrat no són experimentals, tanmateix la vivesa i l’agilitat amb què Bradbury teixeix les veus dels personatges fa que s’allunyen d’altres mostres literàriament granítiques. El resultat, la versemblança, tot i que possiblement no siga més que una fal·làcia d’època, una impressió que tenim els qui compartim un moment històric. I és que si desplacem aquests diàlegs a un guió televisiu les alteracions esdevindran supèrflues. De televisió i de cinema, en sabem a hores d’ara, ni que siga intuïtivament, com ja en sabia Bradbury fa uns setanta anys.

Recentment he llegit l’al·legat a favor de l’ús literari de la imaginació que feia Hernan Díaz (autor de la magnífica novel·la A l’horitzó, ressenyada a La veu dels llibres). Un ús que defuig del treball de documentació exhaustiu per part de l’escriptor, perquè, per Hernán Díaz, cal apel·lar al vincle legítim que la literatura té amb la veritat, un vincle ambigu, és clar, en prescindir de la confirmació empírica.

Adduir la imaginació en qualitat de mèrit pot semblar un argument gratuït: la imaginació en la ciència ficció es pressuposa com el valor en la guerra... Paradoxalment no és damunt la ciència on incideix la imaginació a L’home il·lustrat; de fet, la tecnologia sovint compareix resolta de manera ingènua, naïf. És en la creació d’espais amb diverses coordenades històriques i socials (fins i tot, antropològiques) on el potencial se’n desplega.

La ironia subjau a tots els relats, sense que això comporte un tractament irònic dels temes que s’hi exposen (el sentit de l’existència, l’anhel de transcendència, el desencant, la xenofòbia, i d’altres de pes similar). Bradbury és d’aquells escriptors que incorporen la ironia directament a la creació literària, com un agent aglutinador dels interessos narratius. Som de l’opinió que amb aquesta manera d’operar damunt el relat de ciència ficció, lluny de fer créixer la desconfiança del lector pel que fa a la plausibilitat de la ficció, Bradbury aconsegueix en molts dels relats conjurar una realitat emancipada.

Un relat epíleg confirma al lector que som en cadascun dels móns conjurats. Bradbury, un visionari? És major la solitud a escala còsmica?

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací