Des de la Catalunya del Nord, 100 anys amb Jordi Barre

LA RODA DEL TEMPS

per Rémy Farré Salvatella

La Veu dels Llibres

Jordi Barre
Jordi Barre

T’escric avui, Vicenç, com gairebé germà, per te dir els turments del País Català. D'aquest país que ets fill que vas abandonar, i que ara ten perill d'ésser encara demà.”

Torna a venir, Vicenç” és, sense cap mena de dubte, una de les cançons més emblemàtiques de l’avi –o del padrí– de la Nova Cançó, també conegut a la Catalunya del Nord com el Missatger de l’ànima catalana: Jordi Barre. Va néixer al 1920 al Racó, a la localitat d’Argelers, al Rosselló, i ens va deixar l’any 2011. Enguany commemorem doncs el centenari del seu naixement, i és, per tant, l’ocasió per mi de presentar-vos-el més en detall.

Des de ben petit sonaven les seues cançons a casa meua. Com una multitud de catalans del Nord, teníem almenys un disc seu i ben sovint l’àlbum Amb la força de l’Amor.

Quasi deu anys després de la seua mort, el seu públic no l’ha pas oblidat. Això s’explica pel fet que Jordi Barre no només ha marcat una època perquè cantava la seva terra catalana en català, sinó que s’ha convertit en un referent i, fins i tot, en un mite per un munt de gent al Nord de l’Albera. Per entendre’ns, tant la seua obra com el que representa la seua persona (una identitat, una llengua, un país...) fan part integral del patrimoni immaterial nord-català.

Jordi Barre és potser abans de tot un excel·lent músic, pianista, contrabaixista i també un gran compositor. Mes a la vegada havia entès la necessitat de produir, de crear, de comprometre’s amb el català. En aquest sentit, és ben cert que ell mateix va escriure uns quants textos de les seues cançons. Tinc ben present al cap, per exemple, el seu cant d’amor a la Marieta: “No és mort el país, Marieta, i Cotlliure serà sempre Cotlliure”. D’altra banda, va saber envoltar-se dels millors poetes nord-catalans i va col·laborar amb autors com ara Joan Cayrol, Joan Amade, Jordi Pere Cerdà o encara Joan Tocabens. D’aquesta manera va tornar a donar la seua plaça a la llengua catalana i va portar la poesia catalana feta a casa, feta al país, a les orelles de totes i tots. El príncep dels poetes catalans, ja que és l’Any Josep Carner, també va ser musicat per Jordi Barre amb temes com “Retorn a Catalunya” i “Canticel”. Ara bé, si per força gent del Nord el repertori del cantautor es limita a les cançons més festives com “Els hi fotrem” (va ser l’himne oficial de l’equip de rugbi de la USAP de Perpinyà) o a l’himne dels rossellonesos “Parlem Català”, per mi és molt més.

Sempre procuro recordar que Barre va fer viure de nou les nostres tradicions com els Goigs dels Ous per Pasqua o els Pessebres Vivents al Nadal i va recuperar les nostres cançons tradicionals com “la Titona”. També vull ressaltar que va donar un cert impuls a dues corals que són l’Estudiantina d’Illa i el Fanal de Sant Vicens de Perpinyà, dirigint-les. Però, més enllà, no hi ha ningú més que hagi donat a conèixer la història d’aquest país mitjançant uns espectacles de teatre musical: Els Angelets de la Terra i La saga dels Reis de Mallorca. La seua obra, el seu llegat es mereixen que nos hi interessem. Llavors és important afegir a la llarga llista de les seues creacions la peça simfònica, la cantata O Món, un poema de Jordi Pere Cerdà.

Me fa pena que al Principat de Catalunya no s’hagi pas valorat més la seua tasca, el seu compromís amb la llengua i cultura catalanes. Va rebre la merescuda Creu de Sant Jordi, però sigui a Girona o a Barcelona, ben pocs coneixen el qui per nosaltres és una institució.

Un altre aspecte que vull evocar aquí és la personalitat de Jordi Barre. Tot i que no el vaig conèixer personalment per ser massa jove, des de ben petit sonaven les seues cançons a casa meua. Com una multitud de catalans del Nord, teníem almenys un disc seu i ben sovint l’àlbum Amb la força de l’Amor. Només amb la veu, amb aqueixa veu càlida i suau, va aconseguir transmetre molta emoció. L’amor pel seu país, la seua terra, la seua llengua va arribar al cor de tothom, dels catalanòfons, però també dels francòfons. Això me sembla particularment significatiu. A l’escenari, i se pot comprovar als diversos enregistraments de concerts que existeixen, s’hi veu un home sensible, tímid, humil i senzill, la qual cosa fa el seu record encara més bonic. Mentre cantava, s’emocionava i, a vegades, fins i tot plorava. Les paraules, els mots que sortien de la seua boca venien de la seua ànima, és la seua identitat pròpia la que parlava. Un quelcom colpidor i trasbalsador.

Personalment, me fa pena que al Principat de Catalunya no s’hagi pas valorat més la seua tasca, el seu compromís amb la llengua i cultura catalanes. Va rebre la merescuda Creu de Sant Jordi, però sigui a Girona o a Barcelona, ben pocs coneixen el qui per nosaltres és una institució, l’equivalent al Sud d’un Lluís Llach. Dit això, sem encara a temps de canviar les coses, ja que darrerament en Maxime Cayuela, un jove català de deu anys del Soler (Rosselló), va cantar la cançó “Tant com me quedarà” en una hora de màxima audiència al programa The Voice Kids de la televisió francesa. Això dona esperança pel futur i vol, a més a més, reafirmar un amor eternal i incondicional per la nostra terra i la nostra llengua.

Tant com me quedarà, un alè de vida, tant com me quedarà, un fileret de veu.
Jo te cantaré, dolça pàtria ferida, jo te cantaré malaguanyat país meu.”

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací