Viatjant quadern en mà: 'Un llibre dels Pirineus', de Kurt Tucholsky

LA LLIBRERIA: ASSAIG

per Lourdes Toledo

La Veu dels Llibres

Kurt Tucholsky
Kurt Tucholsky | Deutsches Historisches Museum

Kurt Tucholsky (Berlín, 1890-Goteborg, 1935) és un autor peculiar, difícil de catalogar o encasellar en cap gènere, amb una prosa gens fàcil d’entrada, sinó de les que reclama penetrar-hi amb decisió i perseverança.

Treballador engrescat, va escriure un bon grapat de novel·les, i més de cinc-cents articles per a la premsa –part d’ells accessibles a Entre l'ahir i el demà, en versió de Jordi Jané (Quaderns Crema) i a La eternidad de un día. Clásicos del periodisme literario alemán (1823-1934) (Acantilado), dos llibres del tot recomanables–. De fet, va ser un dels periodistes més renovadors, crítics i compromesos en plena i convulsa República de Weimar, i un dels grans exponents de l'assaig alemany en el període d'entreguerres. No en va l’implacable crític alemany Marcel Reich-Ranicki l’incloïa en el més selecte grup de pioners de la modernitat d’aquelles lletres, amb Schnitzler, Mann, Döblin, Musil i Kafka, part d’ells també seleccionats a La eternidad de un día. Una primera divisió imbatible.

L’essència del llibre és l’humor i la ironia amb què Tucholsky mira i detecta els detalls, els contrastos i les contradiccions, i sobretot, la diversitat d’estils i tons que hi empra.

Coetani d’aquests autors, Tucholsky va ser una de les estrelles de la crítica teatral o cinematogràfica, del comentari breu, del Feuilleton o pàgines culturals de la premsa diària. Una literatura urgent que s’escrivia de pressa i sovint no es valorava prou, però que amb el temps ha demostrat la seua vàlua i perdurabilitat. Sempre penetrant i amè, escrivint, com ell ho feia, des de la indignació moral quan volia ser corrosiu, podia ser molt divertit. Pacifista i antimilitarista, més tard esdevingut demòcrata antinazi, van dur-lo a mantenir al llarg de la seua vida una relació d’amor-odi amb el seu país, Alemanya, un tema que va ocupar algunes de les seues millors pàgines.

Ocorre sovint que els autors i el llibres inclassificables són els més sorprenents i interessants. És el cas d’Un llibre dels Pirineus, publicat en alemany l’any 1927, tota una sorpresa admirable d’un autor clàssic, encara poc conegut entre nosaltres, i que l’editorial Afers va tindre l’encert de publicar ara fa tres anys, en bona traducció de Heike van Lawick i Neus Andreu.

Editorial Afers (2017)

Molt més que un llibre de viatges, Un llibre dels Pirineus és un assaig deliciós, polièdric, divertit sempre, poètic a estones, curull d’anècdotes, un llibre escrit en el camí, tant a peu, com des de l’automòbil o cavalcant sobre un ase, sempre llibreta en mà, per un home que té la “sort del foraster, la d’estar-hi present sense formar-ne part”, i per això, la seua mirada allunyada se sorprèn davant d’allò que altres troben habitual.

És el relat d’un viatger, o millor dit, el relat del viatger mateix perquè, més enllà d’allò que l’envolta, l’essència del llibre és l’humor i la ironia amb què Tucholsky mira i detecta els detalls, els contrastos i les contradiccions, i sobretot, la diversitat d’estils i tons que hi empra: des del petit assaig reflexiu en “Concepcions de la naturalesa”, fins a la crònica periodística o reportatge, amb descripcions quasi caricaturesques, com és ara el cas de la “Correguda de bous a Baiona”, una brutal carnisseria a la qual ningú presta atenció, excepte ell, o quan el seu escepticisme religiós s’esplaia sobre els “miracles” curatius de Lorda i ho exposa amb sornegueria, exactitud, vivacitat, i fins i tot una mica de compassió pels pobres creients, o l’esperit d’un poble copsat en “Sant Joan de peu de Port: els bascos “.

“La terra s’està quieta, benvolent, quan els viatgers s’hi passegen per damunt, i li és igual com se la miren. Els relats caracteritzen només aquell qui els fa” perquè “no hi ha cap manera correcta de viatjar, n’hi ha algunes que se li adeqüen més que unes altres. I prou”.

Mordaç, primmirat, profund, però també costumista i hilarant, Tucholsky filma el seu voltant amb els ulls d’un cameràman delerós de vida i sorpreses, i avui parla d’art, però demà de política, d’història, literatura o geografia. Sens dubte, la seua mirada incrèdula, l’actitud crítica, però també admirativa quan s’esqueia, i el seu bagatge vital i cultural eren un bon camp on conrear l’assaig amb lucidesa.

L’alemany enamorat de França –el 1924 Tucholsky es traslladà a París com a corresponsal de premsa i enviat de la secció alemanya de la Ligue pour la Défense dels Droits de l’Homme et du Citoyen– escriu “sóc un convidat a França”, i com a tal hi passeja i indaga. De vegades el conviden, d’altres no, però ell es mostra tothora agraït: “T’has mostrat hospitalària des del primer dia –escriu en “Gràcies a França”–. No t’has burlat mai del foraster quan confonia paraules, costums, barris. No has presumit mai de res, però tampoc t’has privat mai de res. Qui vol buscar-te pot trobar-te.”

Al llarg d’aquest viatge per la part francesa del Pirineus amb breus incursions a l’altre costat, l’escriptor alemany ens ensenya que el viatge és el viatger. “La terra s’està quieta, benvolent, quan els viatgers s’hi passegen per damunt, i li és igual com se la miren. Els relats caracteritzen només aquell qui els fa” perquè “no hi ha cap manera correcta de viatjar, n’hi ha algunes que se li adeqüen més que unes altres. I prou”. Per a Tucholsky, una esponja que de tot s’amarava, viatjar esdevingué un estat d’ànim, “viatge a través meu”, escrivia. Un retrobament personal a través dels detalls i el moviment: la embriaguesa de la velocitat, del vent de cara, de pujar una muntanya trontollant, la bellesa d’una descoberta arquitectònica, la sensació de benestar d’un vespre assolellat, o la delícia d’una conversa en un hostal, retratada amb admiració, o amb ironia i un acudit intencionat, arribat el cas.

Tucholsky, viatger optimista, maleint pels contratemps, però sense perdre la politesse, crític amb el que no li agrada –els buròcrates, els jutges, els militars, els petitburgesos acomodaticis, els privilegis de l’Església–sempre en acció, ploma en mà, enfadat amb els turistes i els fabricants de tòpics –com si ell mateix no fos un turista– i per sempre més, enamorat de la descoberta de contrades i d’alguns personatges.

Tucholsky en solitud, en pelegrinatge, reflexionant sobre les muntanyes inamovibles, tot un romàntic modern.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací