'A propòsit de no res. Autobiografia', de Woody Allen

LA LLIBRERIA: MEMÒRIES

per Jordi Albis

La Veu dels Llibres

Woody Allen
Woody Allen

Diu Woody Allen que el tema principal de la seva autobiografia és “la recerca de déu en un univers absurd i violent”. És un dels acudits d’aquest “proveïdor de rialletes”, tal com es defineix en una de les mostres de modèstia que apareixen en el llibre. No sé si falsa, però, com a mínim, repetitiva.

A propòsit de no res és, entre moltes altres coses, una reivindicació de la màgia, de la ficció, com a única esperança per a la humanitat. Woody Allen hauria pogut ser mag, una de les seves primeres aficions, però s’ha dedicat bàsicament a escriure, això és, a crear ficcions per evadir-se del que més odia en aquest món: la realitat. Si exceptuam, és clar, les 78 pàgines, de la 234 a la 312, on l’autor es veu atrapat per la realitat de Mia Farrow. Esper, com el mateix Allen, “que no hàgiu comprat el llibre justament per això”.

Hauria pogut ser mag, una de les seves primeres aficions, però s’ha dedicat bàsicament a escriure, això és, a crear ficcions per evadir-se del que més odia en aquest món: la realitat.

El personatge que interpreta Alan Lada a Delictes i faltes, el cunyat productor de teleporqueria ric i respectat, explica en un delirant documental que “la comèdia és tragèdia més temps”. Sembla, però, que per a Woody Allen no ha passat prou temps perquè pugui contar-nos aquesta part de la història ben proveïda de “rialletes”. I si Woody Allen, com a mínim el Woody Allen escriptor de qui parlam aquí, no pot proveir-nos de “rialletes”, perd pistonada.

El personatge de les seves pel·lícules amb qui més s’identifica l’autor és la Cecília de La rosa porpra del Caire. Quan Allan Stewart Konigsberg encara no s’havia transformat en Woody, desitjava una vida com la dels protagonistes de les “comèdies xampany”. Són històries que passen en àtics on surten homes galants que diuen frases enginyoses i flirtegen amb dones boniques, on “tothom bevia constantment i ningú no vomitava”. Som a les primeres pàgines del llibre i al petit Allen li encanten les pel·lícules, les dones, els esports, odia l’escola i es deleix per un martini sec (sense saber encara quin gust fa un martini sec).

Alianza Editorial (2020)

A propòsit de no res és un monòleg còmic que l’autor hauria pogut interpretar en un dels clubs on va actuar durant els anys 60 si, prèviament, l’hagués escurçat. Una possibilitat podria haver estat suprimir les 78 pàgines esmentades.

A Woody Allen li agrada més escriure que filmar. Considera que és més difícil escriure que dirigir i defensa que la clau d’una bona pel·lícula és el guió, això és, l’escriptura.

En aquest monòleg de 423 pàgines es mostra sorprès que el descriguin com un intel·lectual –acusa les ulleres de pasta negra d’haver generat la confusió– i es considera principalment escriptor. Fins al final de l’adolescència, diu, només havia llegit còmics. Els seus herois literaris eren Batman, Superman, Bugs Bunny... Llegir no li agradava i l’escola no hi va ajudar. De fet, l’escola no el va ajudar en res: l’odiava de tan retrògrada com era. Woody Allen sabia escriure, és a dir, inventar-se històries, abans de saber llegir. Si va començar a llegir va ser perquè les dones amb qui somiava es desfeien pels artistes; “eren ties cultivades que preferien en Rilke a en Sugar Ray Robinson”. Ser capaç d’imaginar un món on les “ties” prefereixen Rilke mostra, de manera irrefutable, la capacitat creativa d’aquest autoproclamat “idiota total”: “un imbècil analfabet”, “un submental”. Què us havia dit sobre l’ús abusiu de la modèstia?

A Woody Allen li agrada més escriure que filmar. Considera que és més difícil escriure que dirigir i defensa que la clau d’una bona pel·lícula és el guió, això és, l’escriptura. Un mal guió no es pot convertir mai en una bona pel·lícula, però si tens un bon guió, només cal que el director sigui correcte i treballador.

Els moments més hilarants d’aquest monòleg còmic el protagonitzen, a l’inici del llibre, els pares del protagonista: un matrimoni que es va passar 70 anys discutint sense parar. Són els dos personatges amb qui més s’atreveix i, d’aquest atreviment burlesc, en surt el millor secundari del llibre: el seu pare. Un tarambana, un lladre d’estar per casa fascinat pels gàngsters. Tot i riure-se’n, els reconeix lliçons de vida molt profitoses. Del pare, “quan compris un diari al quiosc, no agafis mai el de dalt de tot”. De la mare, “l’etiqueta sempre va al darrere”.

Però si sou una mica mitòmans i preferiu llegir-vos aquesta autobiografia com una guia de viatge pels llocs més glamurosos de Manhattan, heu de saber que l’Elaine’s va tancar el 2011.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací